Aquesta setmana oferim un número especial per a commemorar el quarantè aniversari de la publicació del primer número d’EL TEMPS. Ha plogut molt, moltíssim des d’aquella primavera –ja estàvem a tocar de l’estiu– de 1984 en què aquesta revista, recentment nascuda gràcies a l’empenta d’Eliseu Climent i Rosa Raga i d’un equip de redacció amb una il·lusió imparable, publicava articles d’actualitat amb un to i una mentalitat diferents. Al remat, del que es tractava era de dotar un país, els Països Catalans, d’un mitjà de comunicació propi, tal com ocorre amb qualsevol país del nostre entorn.
Fer un The Economist, un Time o un Der Spiegel en català no era una tasca senzilla. El context en què va nàixer EL TEMPS i en què s’ha anat desenvolupant aquests quaranta anys ha evidenciat que el país no té eines suficients com per a elaborar un producte de la influència dels altres mitjans citats. Però també ha quedat clar, i continuarà quedant clar, que els camins poden ser transitats amb voluntat i amb decisió. Per això, i només per això, EL TEMPS ha pogut complir quaranta anys gràcies a l’empenta dels qui ho han fet possible. I esperem que durant els anys que vindran continuarà sent possible.
Ara fa quaranta anys Ramon Barnils ens parlava de les primeres contradiccions del sistema autonòmic, Oriol Domingo detallava l’estratègia de l’oposició catalana contra el president Jordi Pujol, un jove Amadeu Fabregat entrevistava el dramaturg Francisco Ors, Bernat Capó descrivia la seua Benissa natal, Guillem Rausa convidava a recuperar les obres d’Alfred Hitchcock quatre anys després de la seua mort, Adolf Beltran entrevistava Ramon Lapiedra –rector de la Universitat de València– o Vicent Ventura, de qui enguany se celebra el centenari del seu naixement, imposava el seu segell a l’última pàgina. Per descomptat, Joan Fuster també tenia el seu espai i Ferran Torrent elaborava el reportatge de portada sobre “Empreses de seguretat: el negoci de la por”, titulava aquest treball d’investigació.
El primer director d’EL TEMPS, Francesc Pérez i Moragon, celebrava en l’article editorial que la revista era possible gràcies a les aportacions econòmiques de la ciutadania que apostaven per la qualitat informativa, i pronosticava l’obertura d’una redacció a Mallorca, tal com ocorreria pocs números després. Quaranta anys més tard, EL TEMPS continua publicant-se amb la mateixa voluntat: la d’oferir una perspectiva diferent, reflexiva sobre el conjunt d’un país que es construeix dia a dia amb eines com la nostra que, malgrat el seu caràcter modest, no deixen de ser –o com a mínim així ho intentem– importants. Sempre mirant d’avançar-nos al que vindrà, a les tendències latents que acaben condicionant el nostre entorn i atorgant, en definitiva, un mitjà de comunicació normal per a un país que volem que també siga normal.
Aquests quaranta anys són part del triomf d’aquesta normalitat que intentem construir i que, malgrat tot i malgrat tots els qui la volen desfer, persisteix i persistirà gràcies al treball convençut de moltíssima gent, entre els quals hi ha la gent que fa EL TEMPS i, sobretot, els lectors i lectores que cada setmana fan possible aquesta aventura que molts consideren un miracle, però que és una realitat.
