Amb l'aparició d'aquest primer número del setmanari EL TEMPS comença a materialitzar-se la voluntat d'uns milers de ciutadans, disposats a tenir un periòdic en català, fet des de la perspectiva i l'actualitat informativa del País Valencià.
EL TEMPS és el resultat de les aportacions econòmiques d'aquests ciutadans. Pel que fa al contingut, representa la plasmació sistematitzada d'un conjunt de projectes i d'idees, que tingueren com a expressió més detallada una enquesta que es va realitzar el 1983. No cal dir —i el lector serà el primer a advertir-ho— que, tant les aportacions econòmiques que sostenen el projecte, com allò que podríem anomenar l'estil periodístic, admeten encara molts reforços, esmenes i matisos.
EL TEMPS ix al carrer amb un aire modest, amb poques pàgines i amb una presentació tipogràfica simplement correcta. Resulta fàcil deduir-ne, per tant, que no pertany a cap grup de pressió econòmica important, ni a cap força política establerta. No té més elements de treball que el capital aportat en quantitats quasi sempre menudes —5.000 pessetes— per gent que molt sovint no podia posar-n'hi més; això i uns milers de subscriptors que garanteixen, en principi, la viabilitat del setmanari. Cal que, tant les aportacions en compte de participació, com les subscripcions, augmenten.
Això dit, hem d'afegir que EL TEMPS entra, com és lògic, en el circuit habitual de la premsa escrita. La seua vida, tan llarga com la desitgem, no ha de ser l'efecte artificial dels esforços econòmics dels convençuts. Com qualsevol altre setmanari independent, hem d'aconseguir entre tots que EL TEMPS vaja endavant, gràcies als mateixos mitjans que la resta d'empreses d'aquest tipus. És a dir, bàsicament, pel nombre dels seus lectors. Hem de fer que EL TEMPS siga llegit, que sàpia crear-se un públic cada volta més extens.
Això només pot fer-se sobre la base d'una qualitat informativa que resistesca les comparacions i de la fidelitat clara a una línia d'opinió representativa dels interessos del País Valencià. Hem de fer tot el possible perquè la llengua i la cultura del país isquen de la situació d'anormalitat forçada. El naixement d'un setmanari com el nostre significa, així ho creiem, un motiu d'esperança i d'estímul. La seua continuïtat serà un dels termòmetres que permetran mesurar si la recuperació del malalt és possible o si el país està realment en aquell procés d'agonia que alguns han augurat.
D'acord amb aquestes consideracions, EL TEMPS respon, en més d'un sentit, a un estat d'opinió relativament generalitzat entre els valencians. No ens enganyaríem si veiéssem en l'eslògan llançat per Joan Fuster («ara o mai») un bon resum, sintètic, expressiu, d'aquest estat d'opinió. En aquestes primeres paraules no hi ha res, probablement, que el lector ignore.
A l'hora de redactar aquest editorial he dubtat molt si calia donar-li el to que té ara mateix, de gratitud i d'advertiment, una mica protocolari, o si calia començar com si fóssem ja al número 300 —és a dir, comentant l'actualitat de la setmana. La temptació de seguir el segon camí ha estat fortíssima. Els últims dies hi ha hagut diversos esdeveniments que mereixien un comentari, i no sempre un comentari benèvol: el simulacre de Cofrents, les declaracions de certes autoritats militars, les eleccions al rectorat de la Universitat de València, etcètera. Potser m'he enganyat. És igual, ja tindrem ocasió de tocar altres tecles.
A les Illes diuen «qui temps espera, temps li falta». Vegem si encara hi estem a temps.