Una justícia insostenible

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb l’empresonament i l’exili de polítics i dirigents cívics catalans no n’han tingut prou. Tampoc d’iniciar un judici a mitges, atès que el de l’1 d’octubre se celebrarà sense set persones exiliades que la justícia europea no ha trobat motius per extradir. Entre ells, el president Carles Puigdemont, qui hauria de ser el principal responsable d’aquesta causa. Mentre el món contempla estupefacte aquesta actuació arbitrària, indigna d’un Estat de dret escombrat pels qui se’n proclamen defensors, sorgeixen més anècdotes que evidencien el deteriorament de la justícia espanyola.

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha sentenciat que Arnaldo Otegi i els altres companys seus jutjats pel cas Bateragune no van tenir un judici just. I això després que tots cinc hagen complert anys de condemna en presó i encara patesquen inhabilitació política. Una pena que va impedir al mateix Otegi presentar-se a lehendakari en les darreres eleccions basques. Estrasburg evidencia allò que fa anys que es denuncia. Costa pensar que ningú no s’ho plantejara durant aquell judici, quan la jutgessa de l’Audiència Nacional, Ángela Murillo, va exhibir una actitud tan grollera i detestable. La justícia espanyola no és justa i no ho serà mentre no hi haja una autocrítica amb vocació de democratitzar-la. Una autocrítica absent en la classe política. Des de la dreta, per descomptat. Però també des d’una esquerra que ha estat massa tolerant amb la continuïtat i la vigència de les institucions procedents del període franquista. El que durant la Transició i el Govern de Felipe González va ser una permissivitat interpretada com un gest d’entesa ara esdevé un preu que encara estem pagant i que atempta, directament, contra els drets polítics i cívics dels ciutadans. Contra la mateixa democràcia, per tant.

I això no és tot. Al cap de sis mesos, la Fiscalia de l’Audiència Nacional ha anunciat que deixa d’investigar per terrorisme els joves membres dels CDR Tamara Carrasco i Adrià Carrasco. L’últim és exiliat a Bèlgica i la primera duu des de llavors sense poder superar el terme del seu municipi, Viladecans. Entre més coses, perquè en sa casa van trobar xiulets i caretes de Jordi Cuixart. Sis mesos d’angoixa de dos joves que contemplaven dècades de presó per haver tallat carreteres. Angoixa provocada per la mateixa Audiència Nacional que no va investigar per terrorisme el franctirador que presumptament planejava assassinar Pedro Sánchez, en venjança per la intenció d’exhumar el cos del dictador Francisco Franco. La mateixa Audiència Nacional que ha investigat i condemnat tuitaires i rapers per terrorisme. Mentrestant, l’Audiència provincial de Barcelona titlla de desproporcionada l’actuació policial de l’1 d’octubre a Sant Joan de Vilatorrada. Una consideració que no serà tinguda en compte per la cúpula judicial.

La justícia espanyola actua sota paràmetres venjatius. Entre més coses, gràcies als qui se senten obligats a mantenir un statu quo que s’ha mostrat caduc, fins i tot putrefacte. Emparar-se en una presumpta independència d’aquest estament per evitar reformar-lo és allargar una situació insostenible que allunya Espanya de les societats democràtiques. La situació de la justícia és similar a la d’altres àmbits de pes en l’Estat, com ara el militar, tal com expliquem en el número present. Mantenir l’estat de les coses no pot ser una opció en aquesta situació límit. Seria incomprensible que els progressistes, ara al Govern espanyol, desaprofiten una altra oportunitat per generar una depuració democràtica. No s’espera menys d’ells.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps