Carta oberta als joves consumidors de màsters

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A partir de certa edat, la mirada enrere conté un inevitable biaix melancòlic, corre el perill d’enganxar-se a un passat idealitzat, modelat pel pas del temps. Però no vaig poder evitar clicar el coret quan el sempre assenyat José Antonio Pérez Tapias, aquell antic aspirant a la secretaria general del PSOE, deia en Twitter que trobava a faltar les antigues llicenciatures universitàries, amb un segon cicle «coherent, rigorós i a l’abast de tots els estudiants». 

Potser no era sempre així, de segur que hi havia universitats amb segons cicles desmanegats i irresolubles, però el ben cert és que, fins fa no massa temps, abans del controvertit Pla Bolonya, molta gent s’esforçava a traure’s una segona llicenciatura. O fins i tot una tercera. També és cert que aquells que teníem perspectiva de fer classe algun dia havíem de passar per l’abominable (almenys en el meu cas fou així) Curs de Capacitació Pedagògica (CAP). Alguns fugien un any (o dos) a l’estranger (abans dels Erasmus, crec recordar) per viure, conèixer món i millorar l’anglès, sobretot. 

Els màsters no eren la plaga bíblica que coneixem: en la meua època universitària, tenir un màster, normalment fet en l’estranger, adornava el currículum de gent amb possibles. Els mortals milloraven la nostra formació a còpia d’esforç, de lectures i de treball sobre el terreny. I és cert que col·leccionàvem diplomes per assistència a congressos, seminaris, cursos i tot tipus de coses que engreixaven el currículum. Això de la titolitis, o com s'haja de dir, no és exactament nou. Potser en els últims temps, com en tantes altres coses, tot allò s’ha hiperbolitzat, s’ha convertit en una carrera sense fi per alimentar el llistat de mèrits a tort i dret. Sense ordre, concert ni sentit.

Potser alguns tindreu la sensació que amb la mercantilització de la formació post universitària, el gran llegat del Pla Bolonya, s’ha donat també una certa democratització. O per ser més exactes: la gent s'ha vist abocada als màsters, tot i que són molt cars, perquè han de completar una carrera que ha estat retallada per afavorir el negoci de la formació post. Amb l'agreujant, com s’ha vist, que les condicions no són les mateixes per a tothom: el client sempre té la raó. I si té algun tipus d’influència social, política o econòmica, encara més. El sistema sempre tendeix a apuntalar l’estructura piramidal. 

He conegut postgraus útils i pertinents. Fins i tot he format part del professorat d’un postgrau a distància en el qual he insistit molt en el vessant pràctic de tot plegat, en la idea que, més enllà dels rudiments teòrics, la praxi és la clau de tota la nostra formació professional i, fins i tot, humana. Dubte molt, per exemple, que Carmen Montón aprenguera més un màster com el de la Universitat Rey Don Juan Carlos sobre igualtat que en l’etapa com a portaveu del PSOE en la matèria. El màster era el treball parlamentari. Però la diputada i futura ministra i consellera necessitava, per vés a saber quins set sous, adornar el seu currículum amb un llacet regalat, o quasi. 

Benvolguts i benvolgudes joves col·leccionistes i consumidors de títols: controleu aquesta obsessió. Viatgeu, milloreu els idiomes, els propis i els estrangers, llegiu com si s’acabara la vida en el planeta, formeu part de col·lectius socials o culturals, obriu un blog sobre el vostre negociat, perquè escriure obliga a un exercici de reflexió, investigueu la vostra futura professió, la del títol principal, negocieu pràctiques en empreses, lluiteu per accedir a treballs iniciàtics sempre que no siguen esclavistes, entreu en política en el vostre poble o ciutat, per saber què es cou, apunteu-vos a plataformes, contempleu el món amb la curiositat dels infants. Feu-vos valdre pel que sou i no pel que posa en un paper. 

No superareu cap entrevista de treball, per molts màsters que acumuleu, si no demostreu que sou viscuts i desperts, que teniu inquietuds, que teniu habilitats socials i comunicatives, que es mengeu la vida a mossos. Els vostres entrevistadors ja saben, o haurien de saber, que el veritable aprenentatge comença després. Un màster fet sense ganes, ni vostres ni dels professors, és un llast. Un temps irremeiablement perdut. Miserablement llançat al fem.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.