Vida de frontera

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa poc més d’un any, enfilat dalt del penyal de Gibraltar, observava una vista panoràmica d’aquells catorze quilòmetres que separen Europa i Àfrica. Al davant, en línia recta, m’hi quedava Ceuta. Tenint els peus en territori britànic a la Península Ibèrica, albirava territori espanyol al continent africà. A la dreta, just a sota, el port de Gibraltar i, enllà, el d’Algesires, amb el seu tràfec totalment desmesurat per pertànyer a una ciutat de tot just 120.000 habitants. Només amb aquesta panoràmica se’n podia extreure tota una lliçó de la importància de les fronteres estatals, encara avui quan es diu que ja han estat superades, i del seu impacte en la vida quotidiana de les persones que hi conviuen diàriament. L’arribada a Gibraltar permet contrastar la prosperitat d’aquest territori britànic d’ultramar amb allò que es deixa enrere.

La vitalitat de la comunitat jueva, recognoscible a simple vista, i la convivència dels diversos cultes religiosos fan notar de seguida que en aquella petita porció de terreny el pòsit de la història n’és un altre. Embarcar el cotxe en un ferri fins a Ceuta permet veure de primera mà una ciutat fortament militaritzada i les tanques tristament famoses que centenars de subsaharians han intentat saltar i alguns ho han aconseguit. Al pas fronterer de Benzú una tanca parteix la platja, sortint del mar i enfilant-se cap a la muntanya, interrompuda de tant en tant per una torre de vigilància. Els marroquins, a l’altra banda, hi tenen uns horts tranquils i ben cuidats que contrasten amb les corredisses nocturnes de les imatges que tots hem vist a la televisió.

Als Països Catalans, enlloc el pes de les fronteres és tant present com als Pirineus. Si hi ha un territori que tot ell és essencialment frontera, aquest és Andorra. Els andorrans, hàbilment, ho han convertit en la clau de la seva supervivència. Han utilitzat de contrapès els dos gegants que l’envolten, Espanya i França, i n’han pogut fer un mode de vida. Però escric sobre les fronteres arran d’una breu incursió a la Catalunya Nord que, a partir del Tractat dels Pirineus del 1659, va quedar incorporada a França, fent que el castell de Salses es convertís en un gegant marginat en traslladar-se la frontera 50 quilòmetres al sud, i que l’Albera es fortifiqués a banda i banda. Encara avui el comerç a el Pertús i la Jonquera, amb gravàmens més baixos al sud que a la part nord sobre el tabac, l’alcohol i altres productes, o el descans dominical dels camioners que no poden circular per les carreteres franceses en el Dia del Senyor, són traces d’aquell repartiment que Schengen no ha pogut esborrar del tot. Un control policial aleatori després del peatge de l’autopista s’encarrega de recordar-nos el poder estatal que no s’ha esfumat.

Ara bé, per veure ben bé què és una frontera, cal deixar-se d’autopista i tornar per carretera. Concretament la D914, baixant de Cotlliure fins a Portbou. A més de turistes, banyistes i carrerons estrets molt animats, la pintoresca vila de Cotlliure encara compta amb una base militar activa, a pocs metres de les imatges de postal, que no hi és pas per casualitat. El castell, arran de port, és d’origen medieval, residència dels reis de Mallorca, però modificat per l’enginyer militar i Mariscal de França Sébastien Le Prestre de Vauban, el mateix que va anar fortificant totes les puntes l’Hexàgon i que descansa a Els Invàlids de París, juntament amb Napoleó.

Després de Cotlliure ve Portvendres. L’entrada per carretera produeix una gran impressió: un port de dimensions descomunals per una població de poc més de 4000 habitants. El presideix un obelisc dedicat a Lluís XVI, amb uns relleus que destaquen, entre altres coses, la participació francesa a la Guerra d’Independència dels Estats Units. Què vol dir tot això? Es veu que el rei francès, abans de ser guillotinat, va millorar, engrandir i fortificar aquest port, el més meridional dels dominis francesos continentals. D’aquí en van sortir els regiments francesos que van anar a ajudar els americans en el setge de Yorktown. Per això avui dia aquesta població nord catalana està agermanada amb aquest poblet de Virginia. Abans d’això, Portvendres havia esta també la principal connexió entre els territoris peninsulars del Regne de Mallorca i les Illes Balears. Des de mitjans del segle XIX, amb la conquesta francesa d’Algèria, la situació es tornaria a repetir: Portvendres seria la principal porta d’entrada als dominis nord africans, per ser el port francès més proper a l’Àfrica. La independència de la colònia va esdevenir un cop econòmic molt fort, amb la pèrdua de les línies regulars a Orà i Alger i tot el trànsit de mercaderies.

Un cop es deixa enrere Portvendres es salta a Banyuls de la Marenda, pàtria de l’artista Aristides Maillol, tot ell mediterraneïtat. Més enllà, s’avança cap a la transició entre la Costa Vermella i la Costa Brava. Són dos pobles bessons, els que es toquen. D’un costat, Cervera de la Merenda i, de l’altre, Portbou. Els dos nuclis fan vida a l’ombra de vies de tren i estacions ferroviàries, obres d’enginyeria de proporcions titàniques, fetes per facilitar el transbordament de persones i mercaderies entre les dues xarxes estatals amb amples de via diferent.

Des que el tren d’alta velocitat va arribar a Figueres i ha creuat la frontera amb ample de vies internacional, tota aquesta carcassa ha anat perdent funcionalitat i és possible que ens ho acabem mirant amb els ulls de qui observa un antic aqüeducte romà: colossal, molt ben construït, però ara ja completament inútil. Tal com la pèrdua d’Algèria va castigar Portvendres, avui Portbou i Cervera veuen com s’esllangueix la seva forma de vida dels seus darrers 140 anys. La vida de frontera pot ser molt rendible, i sovint ho és, però depèn totalment de la geopolítica i dels arbitris de les capitals. Les casetes de la duana del Coll dels Belitres, abandonades i plenes de pintades entre Cervera i Portbou, en donen fe.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).