Veus del nord

La repressió contra l’independentisme ressona a la Catalunya Nord

El llarg octubre català, marcat pels cops de porra, els presos polítics i els exiliats, ha sacsejat també la política a l’altre costat de l’Albera. Parlem amb diferents activistes nord-catalans per intentar entendre com els ha afectat tot plegat.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mai res no tornarà a ser igual. Aquesta era la frase que més es podia sentir arreu de Catalunya la vesprada de l’1 d’octubre. Els cops de porra havien retronat en molts col·legis electorals i, malgrat tot, més de dos milions de vots omplien unes urnes que havien hagut d’arribar clandestinament als llocs de votació.

En Nicolás era a Sant Carles de la Ràpita. La Marta, a Barcelona. En Joan Lluís, a la Junquera. La Júlia, a Figueres i l’Emma, a Arenys de Mar. Ells són només una mostra de les desenes de persones que aquell diumenge van decidir travessar la serra de l’Albera, que separa el territori català sota domini de l’Estat francès i el que hi ha sota jurisdicció espanyola, per solidaritzar-se amb els seus “germans del sud”. Militants catalanistes en territori hostil, se sentien esperançats amb els canvis que els podria aportar una eventual independència.

Passats els mesos, la cosa no va anar com s’esperava i la República catalana, tot i proclamar-se, no s’ha arribat a fer efectiva. No obstant això, tot està en l’aire. També, en certa mesura, a la Catalunya Nord. Els habitants d’aquest indret septentrional dels Països Catalans han pogut observar com es movien coses i els activistes catalanistes troben cada dia més veus fent-los costat. No profereixen proclames independentistes, però denuncien amb vehemència la manca de drets democràtics a l’Estat espanyol.

Efecte dòmino

El clam nord-català contra l’existència de presos polítics i exiliats s’estén, des de la tardor, sense aturador. “La gent en parla, fins i tot en cercles no polititzats. Finalment, la gent mira bastant cap al sud i veu que encara hi ha molts lligams amb Catalunya. Potser, la gent més militant no ens n’adonàvem. És com una reacció epidèrmica. També hi ha el fet que hi ha molts fills o néts de refugiats republicans que “reaccionen perquè tenen la sensació de tornar a viure la història”, explica a EL TEMPS la periodista de France 3, Júlia Taurinyà.

Els motius d’aquesta mutació poden ser diversos, però Marta Serra, membre de la CUP a Perpinyà, exposa que, tot i que hi ha una part de la societat que encara hi viu d’esquena, una altra s’ha vist obligada a posicionar-se: “La mobilització de l’Estat francès està molt mitificada, però ara va de capa caiguda. En canvi, es veu com al sud el procés provoca un apoderament de la gent. Es veu en les mil lluites diàries i la gent l’identifica com un procés democràtic i apoderador. Per a mi, això és clau”.

Per visualitzar el creixement amb un exemple pràctic, l’històric militant Pere Manzanares explica que “fins ara, quan anàvem a manifestacions a Barcelona, als autocars ens comptàvem i sabíem qui hi participava. A partir de la tardor, la gran sorpresa va ser descobrir nova gent que venia a les concentracions. El cercle dels iniciats a la militància s’ha trencat i s’escampa de manera transversal”.

Una transversalitat que, malgrat que té un impacte limitat, es visualitza sobretot en el suport expressat pels batlles dels municipis d’arreu del territori nord-català. Organitzats al voltant del SIOCAT (Sindicat Intercomunal per a laPromoció de les Llegües Occitana i Catalana), han promulgat diferents posicionaments de suport, d’ençà que el Govern espanyol anunciés que investigaria més de 700 alcaldes principatins per la seva col·laboració amb el referèndum. Més de la meitat dels batlles nord-catalans, sense afiliació política o militants de qualsevol dels partits de matriu francesa, han pres partit a favor del respecte dels drets democràtics a Catalunya en alguna ocasió. “Aquí, el catalanisme era un nucli petit, però ha crescut molt. Amb els presos polítics veiem que hi ha moviments, partits o organitzacions que no s’haurien mullat mai. No s’haurien mobilitzat pel catalanisme o la independència, però per la democràcia sí”, relata la portaveu de Jovent Republicà (joventuts d’ERC) a la Catalunya Nord, Emma Soler. El líder d’UnitatCatalana, Jaume Pol, matisa aquesta afirmació i posa èmfasi en l’excepció nord-catalana: “Els partits francesos continuen essent molt jacobins. Els posicionaments s’expliquen per la reacció de la gent local, que ho viuen de més a prop”. El cas més recent és el de la diputada nord-catalana d’En Marxa, Laurence Gayte, que dilluns passat va enviar una carta al president Macron, del seu mateix partit, i li hi demanava que es pronunciés contra l’existència de presos polítics i exiliats i que es proposés com a mediador del conflicte.

La batalla amb la matriu francesa dels partits la coneix molt bé Nicolàs García, secretari general del Partit Comunista Francès a la zona i vicepresident tercer del Departament. “Ara, la posició del PCF és demanar un mediador europeu que exigeixi parlar amb totes les opcions sobre la taula i demanar un referèndum a Catalunya. Això, però, ha costat molt temps que s’entengués. Ideològicament, tenia una opinió centralista, de pensar que els qui demanaven la independència eren nacionalistes i que ells havien de combatre el nacionalisme. Han vist que a Catalunya això no és així”.

Les institucions prenen partit

El dilluns de Sant Jordi, el centre de Perpinyà és ple de llaços grocs arreu. A la tarda, la capital nord-catalana acull dos actes paral·lels per celebrar la diada. Un d’institucional, organitzat per la Casa de la Generalitat i l’Ajuntament de Perpinyà; i un altre a la Llibreria, un dels principals ressorts catalanistes de la ciutat. Som al segon quan l’Hervé Pi, que lidera la territorial de l’Assemblea Nacional Catalana, ens fa saber a uns quants que ha esgotat tots els pins amb llaços grocs que tenien. Sembla que molts dels representants públics volien dur-lo a l’acte oficial. Un esdeveniment al qual una part dels activistes catalanistes han decidit no assistir en protesta contra l’alcalde perpinyanenc, Jean-Marc Pujol.

Diuen que fa dues setmanes va manar a la brigada retirar tots els llaços grocs que s’havien col·locat durant la primera enllaçada que es feia a la ciutat. La segona enllaçada, feta el dissabte abans de Sant Jordi, va congregar prop de quatre-centes persones d’arreu de la Catalunya Nord. En el moment de tancar aquesta edició d’EL TEMPS, els llaços encara engalanaven els carrers de Perpinyà. Pujol, que nega tota responsabilitat en la retirada de llaços, tampoc va ser a l’acte institucional de la diada. La que dirigeix, és l’única gran institució de la zona que no s’ha pronunciat encara contra l’existència de presos polítics independentistes. Fonts de la Casa de la Generalitat, però, no descarten que aquest posicionament s’acabi produint.

Sant Jordi a la Llibreria de Perpinyà

En cas de fer el pas, abans ja s’haurien manifestat les dues grans institucions territorials. En una entrevista a la ràdio France Bleu, la presidenta de la macroregió d’Occitània i membre del Partit Socialista Francès, Carole Delga, va afirmar que la situació dels presos polítics catalans no era tolerable. Un posicionament tan discret com simbòlic en la mesura  que prové de la principal autoritat política a la Catalunya Nord. Segons algunes fonts, Gerard Onesta, un dels vicepresidents de la regió i observador internacional l’1 d’octubre, hauria jugat un paper important per aconseguir aquest posicionament. Més contundent ha estat la presa de posició del Departament dels Pirineus Orientals. De la façana de la seva seu a Perpinyà penja, des de fa dies, una pancarta amb el lema “pel respecte de les llibertats i dels drets fonamentals”. L’acompanyen dos grans llaços grocs. El gest ha estat assumit pels militants catalanistes com una petita victòria.

Alguns, però, volen fer passes més enllà. Pere Manzanares explica que estan intentant recollir suports amplis arreu del territori francès a partir de la iniciativa Aliança per les llibertats a Catalunya.

Balanç

En general, tots els activistes creuen que el procés independentista al Principat està aportant elements positius a la lluita catalanista del nord de l’Albera. Primer, pel que fa a l’augment de la cohesió del moviment catalanista, agrupat entorn del Comitè de Solidaritat. Segon, pel sorgiment de noves iniciatives, com les dels batlles, les de l’Aliança per les Llibertats, o les d’alguns Comitès de Defensa de la República que han aparegut al Vallespir. Creuen, també, que el suport dels qui denuncien la regressió de drets democràtics a Catalunya pot anar en augment. Sobretot si la Guàrdia Civil espanyola continua mantenint accions com ara la de retirar de les matrícules de cotxes nord-catalans adhesius amb la senyera o l’estelada ­—perfectament legal a l’Estat francès— i que enerven els conductors.

Hi ha, però, també algunes pors. La possibilitat que l’activisme catalanista miri massa al sud i oblidi o menyspreï les lluites del nord neguiteja alguns sectors. A uns altres, els espanta la possibilitat que l’Estat francès faci un nou embat recentralitzador. Tot plegat, nous reptes per a un catalanisme que veu, en el sud, una esperança.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.