Ençà i enllà

Ceuta i Mellila, territori Franco

A Ceuta i Melilla no té vigència la Llei de Memòria Històrica. Estàtues, plaques, monuments, un centenar de carrers i diversos museus exalten Francisco Franco i molts altres militars colpistes, artífexs d’aquella “croada nacional” i “gloriós alçament” iniciat a Melilla la vesprada del 17 de juliol de 1936.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El viatger que acaba de desembarcar a Melilla potser sent curiositat pel personatge esculpit en ferro que dóna la benvinguda en creuar la reixa del port comercial. Un barret d’ala ampla, prismàtics i una llibreta a la mà. I un bastó sostenint un pas cansat qui sap si d’antropòleg, biòleg o aficionat a l’ornitologia. Si continua interessat, clavat al pedestal, trobarà la placa de bronze: “Melilla al comandant de la Legió D. Francisco Franco Bahamonde, 1921-1927”. Llavors sabrà que els binocles no eren per seguir el vol d’aus exòtiques, sinó grups de berbers a la guerra del Rif. I ja molt a prop sentirà dos ulls enormes, buits, molt oberts i glaçats pel metall i per un sentit hiperrealista de la Història.
Així ho esculpí el també comandant Enrique Novo, el 1978, i així ho escrigué, molt abans, Arturo Barea en La forja de un rebelde, una de les obres més representatives de l’exili espanyol. Una trilogia on el mateix Barea, entre d’altres vivències, conta el periple als anys 20 com a soldat en servei obligatori a Melilla. Per boca del seu amic Sanchiz, enrolat en la Legió, descriu Franco com un addicte al camp de batalla i amb un sentit psicopàtic de la disciplina militar: “Mira de fit a fit un individu amb uns ulls molt grossos i molt seriosos i diu: que li peguen quatre tirs. I fa mitja volta i marxa tan tranquil”.

Un retrat que es convertiria en pur costumisme durant la dictadura que Franco dirigí durant vora quaranta anys i en què els afusellats es comptaren per milers, els empresonats per desenes de milers i els exiliats per centenars de milers. Un fet, però, que mai no ha afectat l’ànim del president de la comunitat autònoma de Melilla, Juan José Imbroda, del Partit Popular i en el càrrec des del 2000, qui sempre s’ha negat a retirar l’estàtua, la darrera de Franco en tot l’Estat espanyol, “perquè va salvar Melilla del setge d’Abdel-Krim El Jatabi”, el líder que va aixecar el 1921 les cabiles berbers en contra del protectorat espanyol al Marroc. D’aquella guerra ha quedat una data i un nom: Annual, 22 de juliol de 1921, quan l’exèrcit espanyol, comandat pel general Fernández Silvestre, fugí en desbandada pels atacs dels rifenys, que deixaren un rastre d’uns 13.000 morts, la majoria passats a ganivet. Abdel-Krim arribà fins a les portes de Melilla, defensada pel general Berenguer i per Francisco Franco.

Aquella fita, la més fosca de la historiografia militar espanyola, precipità la dictadura de Primo de Rivera el 1923 i el desembarcament d’Alhucemas el 1925, amb un altre colpista al capdavant, José Sanjurjo. Com a record, la vila marinera, 130 quilòmetres a l’oest de Melilla, seria rebatejada com a Villa Sanjurjo fins a la fi del protectorat el 1956. Però, per derrotar Abdel-krim, Espanya necessità França, l’altre país amb el qual s’havia repartit el Marroc des del 1912, a més de bombardejar amb iperita, l’abrasador, prohibit i encegador gas mostassa, les muntanyes del Rif. L’exèrcit espanyol va ser el primer a utilitzar munició química contra població civil en la història militar.

/SERGI TARÍN

Un precedent que tampoc no inquieta Imbroda, qui el passat 23 de març acudí al soterrament en secret de Sanjurjo —exhumat mesos abans a Pamplona— al pavelló d’Herois Regulars del cementiri de Melilla. En fer-se pública la cerimònia, amb honors militars inclosos, el polític arremeté contra els crítics: “Sense accions com les seues ara no onejaria la bandera d’Espanya a Melilla i jo no estaria ací”. “Mai no he sigut franquista”, afegí, però lamentà a continuació que alguns “vulguen guanyar la guerra ara, 81 anys després”.

Avançada i gloriosa

Una guerra, la del Marroc, però també la Guerra Civil espanyola, que començà precisament a Melilla la vesprada del 17 de juliol de 1936. Francisco Franco, José Sanjurjo i Emilio Mola van ser els ideòlegs d’una contesa d’extermini de la República, prolongació de la del Rif, amb l’allistament obligatori de milers de berbers a través de la Legió i les tropes de regulars i l’afusellament dels que s’hi negaven. Un conflicte armat la nostàlgia del qual impregna la ciutat autònoma, “Avançada al Moviment Nacional”, que era el lema imprès a l’escut fins fa només uns mesos.

A més de l’heràldica, en la part alta i emmurallada de la ciutat vella, al museu Històric Militar, propietat del Ministeri de Defensa, s’exhibixen tres plaques commemoratives de “la croada nacional” i “el gloriós Moviment Nacional”. Una és la rèplica del comunicat oficial de l’1 d’abril de 1939, fi de la guerra, firmat a Burgos pel “Generalísimo” Franco amb allò de “captiu i desarmat l’exèrcit roig, han arribat les tropes nacionals als últims objectius militars”. No és l’únic museu amarat d’enyor castrense. A les vores del riu d’Or, hi ha l’empresa Gaselec, que assorteix la ciutat de llum, sons i imatges. El propietari, Gustavo Cabanillas, té concessió pública d’electricitat, ràdio i televisió. I una fundació amb una estàtua eqüestre de Franco, donada pels legionaris, i una altra del general Juan Yagüe, conegut com el “carnisser de Badajoz” després de la matança ordenada en aquella localitat a principis de la guerra. Les escultures són al mig d’un pati gegant, vora una font amb peixos de colors i un corral de pollastres. La visita continua a la segona planta amb una exposició sobre mòmies egípcies.

Però Melilla és una ciutat-museu per ella mateixa on competixen franquisme i modernisme. Enrique Nieto, alumne de Gaudí, la convertí en el segon conjunt modernista de l’Estat després de Barcelona. Un dels espais més emblemàtics és la plaça dels Herois d’Espanya, una recialla de parc Güell amb una pedrada al mig en forma d’àguila de sant Joan, lleó hispà i requetè d’entrecuix protuberant. No debades un atribut de l’africanisme militar espanyol. En La forja de un rebelde Barea descriu un viatge a Melilla de Primo de Rivera, qui, després de contemplar escandalitzat una mostra de caps de berbers decapitats i clavats en pals, fou convidat a un dinar només a base d’ous: fregits, escaldats, cuits, en truita... Quan el dictador es decidí a preguntar, Franco i els seus li engegaren que, com marxarien del Marroc, “els ous ja no farien falta, perquè els que quedarien eren els únics que necessitaven tindre ous”.

I molta testosterona es desprèn de la llista de carrers, vora una cinquantena, que fan trontollar la Llei de Memòria Històrica. Encara hi ha plaques, fins i tot ceràmiques, dedicades a José Millán Astray, fundador de la Legió, o vies amb noms de falangistes com Sopesen, Rettschlag o Farinós. I una carretera del Tir Nacional, un mural franquista a la façana de l’edifici públic del Servei d’Importació i una altre rètol al número 1 del carrer de Castillejos on es recorda que allà visqué Franco.

Un excés iconogràfic que ha calat fins a la genètica local i comercial. Si algú vol sentir-s’hi ben integrat només ha de comprar el pa al forn Mi Patria, fer-se un cafè al bar Nueva España, “fundado en 1.936”, i allotjar-se en l’hotel Nacional, al carrer de Primo de Rivera. I si percep alguna inexplicable sotsobra, podrà visitar en aquest mateix carrer la clínica psicològica de Daniel Ventura, qui a més és el conseller de Benestar Social i algú que botà a l’escena pública el passat 14 d’abril quan, al voltant de l’independentisme català, va etzibar un tuit ben eloqüent: “Catalunya és Espanya. Espanya és indivisible. Arriba Espanya, visca Espanya!!!”.

 

Germana i germanòfila

Però Melilla no es pot entendre sense Ceuta, la ciutat germana i una mica germanòfila, a 380 quilòmetres i a uns 15 d’Algesires, a l’altra vora de l’estret de Gibraltar. Per allà travessà el colpista exèrcit d’Àfrica, rumb a la península amb l’ajuda de les aviacions nazi i feixista. Gràcies sobretot als Junkers alemanys i als Savoia italians, els revoltats aconseguiren transportar 1.500 efectius només entre el 28 de juliol i el 5 d’agost de 1936. Mentre això passava, els falangistes reprimien la població esquerrana local. Al llibre Marruecos, ese gran desconocido. Breve historia del Protectorado español, la historiadora María Rosa de Madariaga comptabilitza 269 afusellats a Ceuta entre 1936 i 1944, i 291 afusellats a Melilla entre 1936 i 1939.

/SERGI TARÍN

Uns morts sense constància en cap carrer d’ambdues ciutats, on sí que ha quedat memòria, i molta, dels executors. A Ceuta, com a Melilla, el noms de vies franquistes també arriben a la cinquantena, una de cada deu. Algunes de significatives, com la de Gonzalo Queipo de Llano o la d’Antonio Aranda, el general que passà revista a les tropes franquistes a València el 30 de març de 1939. A més dels carrers, hi ha l’àguila franquista brodada al mantell de la Mare de Déu d’Àfrica, patrona de la ciutat. Una iconografia zoològica feta pedra gegant al monòlit del Llano Amarillo, vora la carretera de San Amaro. Com també roca nostàlgica és la creu dels caiguts, en un lateral de la catedral, i el monument als herois de la Legió, reixes endins de la caserna del Tercio Duque de Alba.

I és precisament a Ceuta on els legionaris conserven una forta ascendència. Amb Franco hi arribaren els primers l’octubre de 1920, “un alferes de la Guàrdia Imperial del Kàiser, un aviador d’Itàlia, un negre, un boxejador, un francès fugit, un pallasso, un expresidiari, uns quants russos blancs i un general del tsar Nicolau II”, escriu Madariaga. Un cos militar amb estàtua i casinet, el “casinillo de la Legión”, on l’especialitat són els pinchos morunos. I un museu oficial “on s’exposen les glòries de la Legió”, segons la web de l’Exèrcit de Terra. A la porta, una placa inclou la coneguda arenga de Millán Astray: “Combatreu sempre i en morireu molts, potser tots”. Una frase que crida l’atenció per la segona persona del plural i que harmonitza amb la descripció que en fa Arturo Barea: “Ataquem amb baioneta en allau, mentre ell [Millán] fa caragolar el cavall i gira cua”, explica el soldat Sanchiz.

Però cap d’aquestes superficialitats s’exposen dins de la col·lecció legionària, amb una sala de banderes, una altra de medalles i un soterrani de maniquins amb el nombrós i divers vestuari de tropa a més de vitrines dedicades als principal herois. Hi ha la de Sanjurjo i la de Millán Astray, que té una botella de vi de 1926, uns coberts de campanya regalats per Alfons XIII i un ciri roig. A la de Franco hi ha penjat l’uniforme de capità general i un ganivet corb, d’aquells que tallen a la perfecció l’òrbita de la gola. Entre les relíquies hi destaca l’almanac del despatx de Yagüe, detingut el 18 de juliol de 1936, i una ikurriña “arrabassada a l’enemic”.

N’hi ha pocs, de visitants, durant el matí d’agost. Un d’ells, Francisco García, se sosté les llàgrimes en recordar el pare, Rafael, condecorat amb la Creu de Ferro alemanya per participar en la División Azul contra la Rússia soviètica. “La Legió no es pot explicar, cal viure-la”, destaca sobre els anys a Viator, a Almeria. I es lamenta “perquè Déu m’ha donat sols tres filles i ja no podrà continuar la tradició familiar”.

Al passadís d’enfront, un dona gran arrossega de la mà dos menuts a qui, de tant en tant, ensenya fotos del mòbil. “Ací estic amb legionaris i ací estic ballant amb la duquessa d’Alba, que és molt amiga meua”. “Madrina”, la talla un del xiquets, “mon pare m’ha dit que Franco era un escriptor”. I la dona s’atura en sec, els ulls molt indignats, fixos com un escamot d’afusellament. “No, fill meu, Franco era el cabdill d’Espanya!”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.