Violents amb legitimitat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La setmana passada, un grup de feixistes vinculats al partit Democracia Nacional va atacar el casal Tres Voltes Rebel de Nou Barris. Al Carmel es va patir un episodi similar en un oratori islàmic. Alhora, a València, el mural dedicat als joves d’Alsasua va ser atacat a la llum del dia per un grupuscle idèntic. Un altre de ben similar dibuixaria hores més tard esvàstiques, acompanyades d’amenaces i d’insults a la seu de Compromís. Tot just una setmana després de l’agressió patida pel fotoperiodista Jordi Borràs per part d’un policia nacional. Després, també, de la destrossa de les creus grogues de Vic quan un cotxe entrà en la plaça per enderrocar la performance pels presos polítics. Després, també, de les pintades amb què despertà l’edifici Octubre de València, on hi ha la redacció d’aquest setmanari i la seu d’Acció Cultural. Després de l’agressió patida per un membre dels CDR als afores de la presó de Lledoners. Després dels fets del 9 d’octubre a València o de l’agressió contra un ancià a Palma que, acompanyat per la seua neta, fou increpat i empentat per dur un llaç groc.

La llista que hem fet és curta, perquè podríem rescatar molts més casos. L’esmentat Jordi Borràs, de fet, va comptabilitzar en un estudi un total de 139 incidents violents en defensa de la unitat d’Espanya durant la passada tardor només al Principat. Un recull publicat per l’anuari Mèdia.cat.

Certament, la inseguretat és cada vegada més present arreu del país. És això el que busquen els agressors: atemorir els que no pensen com ells i que no es faça més política que la de l’odi que ells promouen. Quim Torra ja ha instat els Mossos d’Esquadra a frenar aquesta onada i el conseller català d’Interior, Miquel Buch, ha expressat que aquests atacs “van a la baixa”.

No és aquesta, però, la percepció general que hi ha entre la ciutadania. Els darrers incidents provoquen la sensació contrària. El que més preocupa, però, és que aquestes agressions no sorgeixen del no-res. A Catalunya hi ha un partit, Ciutadans, que viu de la confrontació. D’alimentar l’odi contra l’independentisme. De criminalitzar, almenys, la meitat de la població. D’aquesta manera, el Partit Popular ha trobat un competidor arreu de l’Estat. Perquè és indiscutible que el que passa a Catalunya condiciona completament la política espanyola. De manera irresponsable, el PP, en comptes de contrarestar aquest discurs d’odi, s’ha capficat en una competició que ha transgredit l’escenari polític. Abans, dos partits es disputaven l’hegemonia al si de la dreta. Ara, per imposar-se, fan un viratge cap a les tesis més radicals i més perilloses.

No s’explica, si no, que el nou líder del PP, Pablo Casado, haja estat triat pel seu perfil provocador. De moment ja ha proposat eixamplar el delicte de sedició al Codi Penal per poder alliçonar l’independentisme —recordem que Pedro Sánchez va proposar una cosa similar quan era a l’oposició—. Casado és el mateix que va suggerir que Carles Puigdemont podia acabar com Lluís Companys. Ara té àmplies possibilitats d’accedir a La Moncloa d’ací a dos anys.

Amb personatges com ell, com el seu competidor Albert Rivera o com el ministre d’Exteriors Josep Borrell, no és estrany que el feixisme se senta legitimat. De fet, saben que incitar a l’odi i provocar agressions es paga bastant menys car que pujar a un cotxe de policia per demanar calma i pau als manifestants, tal com van fer Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Aquesta és l’Espanya que tots ells defensen. Uns des dels carrers i altres des dels despatxos. Una connivència alarmant

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps