El problema de València està de creus endins. Aquesta expressió afortunada, que fa referència als límits de la ciutat, esdevé un reflex del micropaisatge urbà del cap i casal que, molt sovint i per desgràcia, hom fa extensiu de manera equivocada a tot el país. Quan els habitants de València ciutat recorrem a la “valenciania”, no solem passar de la porta del casal de falla, la qual cosa genera una tendència a pensar que el País Valencià no existeix més enllà de la paella, la taronja i el Micalet.
La Renaixença valenciana, amb Teodor Llorente al capdavant, va contribuir a afermar una iconografia de la valencianitat que no mira enfora de les creus. A tot estirar, arriba al Palmar i altres indrets de l’Albufera, a aquest món de barraques, arrossars i barques de pescadors ancestrals que Blasco Ibáñez va acabar de perfilar a colp de canyes i fang. Però el País Valencià és alguna cosa més.
El centralisme de la vella Canal 9 —amb tocs esporàdics d’alacantinisme cantonalista i alguna miradeta cap a Castelló al crit de “Magdalena, festa plena”— tampoc no va col·laborar a trencar la manca de vertebració entre les terres valencianes. Tampoc el fet que una gran part de la població valenciana s’arraïme a la Gran València, és a dir, el cap i casal i l’àrea metropolitana, i a penes sàpiga que hi ha vida més enllà de Burjassot, Aldaia o Xirivella o, si més no, del xalet coent amb piscina que algunes famílies benestants tenen a les urbanitzacions de Nàquera o l’Eliana.
L’arribada de l’estiu, en què la televisió espanyola s’encarregarà que semble que ací només tenim la platja de la Malva-rosa, l’aeroport de l’Altet o la disbauxa de Benidorm, farà la resta. À Punt sembla una bona oportunitat per trencar el cercle viciós de l’endogàmia de València ciutat però no és suficient; cal moure’s, viatjar, conèixer el país i estimar la terra. I l’estiu sembla l’època més adient per fer-ho.
Els meus conciutadans farien bé de posar-se la disfressa d’aventurer —una excusa com qualsevol altra per deixar-se un bon feix de bitllets al Decathlon dels centres comercials que envolten la capital valenciana— i endinsar-se en el país (o regne, o comunitat, o com cadascú vulga dir-ne) que tant diuen que s’estimen. Conèixer, al capdavall, que el País Valencià és alguna cosa més que Ciutat Vella, Campanar, Benimaclet o el Cabanyal.
La paella és el plat valencià per excel·lència, sí, però no més que un bon arròs amb crosta encomanat a una crosteria d’Elx, o un espencat de la Safor —per dir un lloc—, tot acompanyat amb una quallada morellana per postres. Ho podem amanir tot plegat amb un vi de “la Valencia castellana” —potser existeix, per cert i per contrast, “la València catalana”?— i alleugerir-ne la digestió amb un herbero de la Serra de Mariola, un licor de cafè alcoià o una mistela ben dolceta de Torís.
No cal, però, descobrir la sopa d’all. El País Valenciano, la guia de l’editorial Destino amb què Joan Fuster va sotragar els ciments d’una societat adormida el 1962 junt amb Nosaltres, els valencians, ja ens descobreix un país molt més ampli, complex, contradictori, fascinant i inabastable del que hom podria pensar. El problema, però, és que els valencians i, en especial, els qui viuen reclosos de creus cap endins, s’han dedicat més a criticar Fuster que a llegir-lo, així com a la gran quantitat d’autors posteriors que han emprat el nostre valencià, el català de tots, per difondre la bellesa i la diversitat d’aquesta terra.
Caldria, doncs, recomanar als valencians urbanites impenitents una bona passejada pel decadentisme deliciós del centre històric d’Oriola o gaudir de la platja de Guardamar i, de pas, del monument d’homenatge a la llengua catalana. També poden descobrir la màgia mediterrània de Tabarca, embadalir-se amb la posta de sol sobre les salines de Santa Pola, traslladar-se a l’època de Jaume I amb els castells de la línia Biar-Busot, amerar-se de la bellesa de Guadalest, caminar vora mar per les Rotes a Dénia mentre el cor s’encongeix amb la presència del Montgó o acabar el dia a la molt barcelonina plaça de Dins d’Alcoi.
Banyar-se en l’albufera d’Anna, pujar al castell de Xàtiva, descobrir els paratges fantàstics que amaga Xestalgar, gaudir de l’embotit a Requena, furgar pels racons amagats pels pobles que envolten Sagunt, el bocí de Roma al País Valencià, menjar un arròs amb sabor de muntanya a Serra, notar la vida al cim del Garbí, adelitar-se amb els parlars de la Ribera o girar cua cap al nord per gaudir del mar des del castell de Peníscola, omplir els pulmons amb la flaire muntanyenca de Vistabella, recórrer les línies de pedra en sec de Vilafranca o... Oh, València ciutat, que la ceguesa i la ignorància no et priven del tresor de creus enfora, que també és el teu.
