EXPOSICIÓ I LLIBRE

Oh, Cabanyal!

Una exposició fotogràfica sobre el Cabanyal i un llibre centrat en la història dels barris mariners ens transporten als racons més genuins de València. A la ciutat oculta que va viure massa temps d’esquenes de la resta. Un entorn que malda per conservar la seua essència després d’haver-se salvat de la migpartició anhelada per Rita Barberà.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No fa tant que el Poble Nou de la Mar era un municipi independent, fronterer de València. Fins l’any 1897 no va quedar annexionat a la gran ciutat que coneixem ara, producte de la incorporació dels districtes perifèrics. La majoria de veïns de l’actual Ciutat Vella tan sols es desplaçaven ocasionalment al Cabanyal, el Canyamelar o Natzaret. A l’imaginari col·lectiu es tractava d’uns indrets que paraven massa lluny i s’associaven, en exclusiva, al període estival. Per alguns valencians eren, ras i curt, un territori ignot.   

La Setmana Santa Marinera, la tradició més arrelada al Cabanyal. Ací, l'escena de L'Encontre captada en 1925.

Completament inserida al cap i casal, la façana marítima encara conserva el sabor d’antany. Víctima de la degradació progressiva a què fou sotmesa durant els 24 anys de mandat de Rita Barberà, la no culminació dels seus plans l’ha salvada d’un colp de mort. El desig de l’anterior alcaldessa de prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar —migpartint la trama urbana tan característica— hauria acabat amb la singularitat del Cabanyal. Aquella que el propi novel·lista va definir així a Blanco y Negro, el 7 d’octubre de 1899:  “Una población de casas bajas de un solo piso, de calles anchas, rectas y ardientes de sol, semejante a una pequeña ciudad americana”. El geògraf Josep Vicent Boira recorda la cita al pròleg del catàleg de l’exposició València en blanc i negre III: El Cabanyal, recentment estrenada i que romandrà oberta al Museu Valencià d’Etnologia fins el 27 de maig. Les fotografies de la nissaga Vidal són el fil conductor d’una passejada íntima, molt humana, per l’antic poble de pescadors i mariners.

Barca per a la pesca del bou varada en la platja amb la parella de bous al costat. / Martín Vidal Romero

Un poble feiner i lluitador, capaç de rebel·lar-se davant les injustícies a través de protestes paradigmàtiques com la vaga de pescadors de 1903, un exemple de solidaritat de classe. Tres centenars de mariners van adquirir dues embarcacions per 12.500 pessetes i les van posar en mar amb les seues mans, sense necessitat de bous. Una anècdota que igualment evoca Boira al seu text.

El Cabanyal, de fet, no només va inspirar Blasco Ibáñez, sinó també pintors de la talla de Joaquín Sorolla i José Benlliure. “El Versalles mediterrani”, en va dir el periodista Federico García Sanchiz. “El más hermoso de los suburbios de Valencia”, resava una guia de viatges dels anys 30 del segle passat.

Disturbis al carrer, amb el tramvia aturat per aquest motiu, en una imatge presa en 1934, durant la Segona República espanyola. / Luis Vidal Corella

El declivi del Cabanyal va arribar a partir de la Guerra Civil. Pel seu substrat obrerista, sempre ha estat un poble combatiu, eminentment identificat amb els valors republicans però capaç d’acollir la Setmana Santa més transversal i colorista de la ciutat. L’oblit progressiu patit pels “grauers”, com són coneguts els habitants, va repercutir-ne en l’entorn. Amb el nou segle, la prolongació de Blasco Ibáñez es va presentar com la solució a tots els problemes.

Tanmateix, la declaració del Cabanyal com a Bé d’Interès Cultural (BIC), l’any 1993, havia introduït un entrebanc legal a l’hora de migpartir el barri. El Ministeri de Cultura espanyol va aturar en 2009 el pla d’actuació previst per Barberà, que preveia l’enderrocament de 1.600 habitatges. Alguns d’ells ja s’hi havien materialitzat, però la justícia va aturar en sec aquell fenomen destructor. Tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional s’hi van mostrar taxatius.

Un pescador practica la modalitat de pesca al rall, avui en vies d'extinció. La instantània és de 1945. / Luis Vidal Corella

Un conjunt arquitectònic únic, amb elements de modernisme popular i edificis tan notables com la Llotja dels Pescadors o la Casa dels Bous, el balneari Les Arenes reconvertit en hotel de luxe o els ja desapareguts teatres de la Marina i Serrano. Amb un equip de futbol propi, el Llevant Unió Esportiva, que tot i la seua humilitat és el club degà de València i milita a la Primera Divisió.

Un grup de xiquets es llança a la mar. La imatge és de 1930.

Ho sintetitza perfectament al catàleg Manuel Cerdà, comissari de l’exposició: “La pesca i les activitats relacionades amb ella han sigut la principal ocupació dels seus veïns. Al seu voltant ha transcorregut la vida i s’ha construït una identitat social clarament diferenciada que es manifesta en el llenguatge, els costums, les formes de sociabilitat i, com si no, la seua fesomia. El que avui coneixem amb el nom genèric del Cabanyal és el barri, o districte, més singular de la ciutat de València, una singularitat de la qual són plenament conscients els seus veïns i se’n senten orgullosos”.

El mercat municipal del Cabanyal en 1961, quan ja ocapava la ubicació actual. / Luis Vidal Vidal

Enciclopèdia d’un sol volum

L’exposició del Museu Valencià d’Etnologia no és l’únic homenatge als barris mariners de la ciutat. L’Ajuntament i la Generalitat, en col·laboració amb la Càtedra Demetri Ribes de la Universitat de València, acaben de publicar Los poblados marítimos. Historia, lugares y escenas. Un volum dirigit per Inmaculada Aguilar Civera i Amadeo Serra Desfilis en què han participat 19 experts. El llibre, una joia per qui vulga endinsar-se en les particularitats d’aquest districte, s’estructura en sis apartats: La formació dels nuclis urbans, camins i séquies; serveis i obres públiques; escenaris socials; espai, memòria i cultura visual i, per últim, la relació amb la mar. La informació tan acurada —acompanyada de fotografies, mapes i plànols— constitueix una mena d’enciclopèdia d’un sol volum.

Un grup de dones renten roba a la sèquia de Gas (1908).

L’obra repassa la història dels pobles de la mar des dels seus orígens, que es remunten al segle XIII, fins a l’actualitat. Des del passat agrari fins a l’evolució urbanística posterior, passant pels espais dedicats a l’oci, la gastronomia i la cultura, pel tractament que s’ha donat en el món de la pintura i del cinema, i també, és clar, per la Setmana Santa Marinera.

El balneari de les Arenes, avui convertit en un hotel de cinc estrelles.

Una mirada retrospectiva que parla de la importància del Cabanyal, el Canyamelar, la Malva-rosa, Beteró i Natzaret. Els Poblats Marítims de València, una ciutat que durant massa temps hi va viure d’esquena.

Un grup de banyistes, vestits per a l'ocasió, al davant de les barraques que copaven la primera línia de platja.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.