Els escriptors posen deures al Botànic

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tothom relacionat amb el món de la cultura en la nostra llengua ve d’una llarga travessia en el desert que el canvi polític està matisant o atenuant. No sempre a la velocitat desitjada. No sempre en la direcció més adient. I el perill en aquest tipus de contextos és que els petits avanços que s’estan produint, alguns de més substancials, facen que els col·lectius baixen els braços.

Un ramat tradicionalment queixós però no del tot articulat és el lletraferit. I els col·lectius que ja estan organitzats no sempre tenen el nivell de contacte i fluïdesa que seria necessari per atorgar més força a les seues reivindicacions. Amb tot, el cap de setmana passat es va produir un fet relativament nou, amb una iniciativa modesta però de la qual es van poder traure conclusions i possibles accions de futur. Organitzat pel col·lectiu Saforíssims, a La Casa del Consell de Benialí (Vall de la Gallinera) s'aplegà un grapat de persones vinculades a l'escriptura, la crítica i l'edició per discutir les problemàtiques que afecten l'activitat literària. El títol de la trobada era «Contextos, complexitats i perspectives de la literatura des del País Valencià» i feia referència, entre moltes més qüestions, a les polítiques de promoció o l’escassa presència dels llibres valencians a Catalunya i les Illes.

Allò destacable és que entre els convidats a a les ponències (teniu en aquest enllaç tot el programa i els participants) hi havia, Gemma Pasqual, la vicepresidenta de la secció valenciana de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i diversos representants, entre ells Manel Pitarch, d’El Pont Cooperativa de Lletres, l’articulat i dinàmic col·lectiu literari de les comarques del nord, una de les associacions més importants del país juntament amb Saforíssims.  

Resumir en unes poques ratlles un debat del qual ja havíem donat algunes pinzellades en aquesta revista no és senzill, però sí que hi hagué un consens important en un grapat de mesures concretes que mereixen ser anotades. La primera i principal, la necessitat que l’àrea cultural tinga una conselleria pròpia. Per molts esforços que facen des del departament dirigit per Vicent Marzà o des de l’Institut Valencià de Cultura, la vinculació a un monstre com l’educatiu és un llast que està afectant a les polítiques culturals. En aquesta qüestió no hi havia dissensions: si l’esquerra és capaç de conservar la Generalitat Valenciana, una conselleria pròpia seria un dels primers punts en l'agenda reivindicativa.

Un altre element irrenunciable i que podria tenir una implementació més immediata és l’ingrés de ple dret en l’Institut Ramon Llull. Tot i les prevencions polítiques que aquest fet provoca, per por a la reacció de la dreta, els escriptors i escriptores, també el món de l’edició, consideren que s’estan perdent oportunitats i sinergies. Que el prejudici de no voler anar sota una etiqueta lingüística més àmplia i reconeguda internacionalment com el català provincialitza la literatura del País Valencià, barra la projecció externa i la condemna a una situació residual. L'acord en aquest punt és total, tot i que alguns assistents mostraren la seua comprensió amb la prudència i sigil del Consell en aquesta qüestió.

Altrament, tot i les aportacions de  l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i el treball realitzat des de la Fundació Full per dinamitzar l’activitat literària, amb encerts com els escriptors de l'any o el programa «Escriptors a les aules», entre més, una altra proposta va ser que el País Valencià tinguera un instrument polític, una mena d’institució de les lletres com la que existeix a Catalunya (ara dirigida per cert per un valencià, Joan Elies-Adell) que, en col·laboració amb altres entitats del nostre àmbit lingüístic, faça passos endavant de manera més proactiva, amb més capacitat de decisió política. El periodista i escriptor Adolf Beltran fou un dels defensors d'aquesta proposta.

Deures per al Botànic i, si hi ha sort, per al pacte d’esquerres que el succeirà. Cal això sí que aquesta mena de contactes fructifiquen en iniciatives més coordinades.

Aquest article, més informatiu que valoratiu, estaria coix si no ressaltara algunes de les conclusions en positiu, com ara la posada en marxa de programes de difusió de la literatura a À Punt, tant pel que fa a la ràdio com a la televisió, una vella reivindicació ara aconseguida i de la qual en parlà una de les noves referències de la difusió literària, l'escriptora, artista i divulgadora Anna Moner. Programes amb enfocaments diferents que foren valorats positivament en la trobada.

Per sobre de tot, tanmateix, hi hagué una intervenció alliçonadora i que ens hauria d’ajudar a desterrar el discurs tradicionalment pessimista, la de Gustau Muñoz: amb un punt d’emoció en la veu, l’editor, crític i escriptor recordà que el moment que vivim ara mateix és incomparablement millor al que teníem dècades enrere, quan gairebé tot estava per fer i per construir. Un bany de sentit comú. De valorar tot el camí recorregut. Que no és poc.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.