Els nostres premis

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La rocambolesca història del darrer Premi Crexells que atorga l’Ateneu Barcelonès, que deixarà d’atorgar-se enguany i es tornarà a reformular després d’un accidentat procés, m’ha dut a la ment el càustic llibre de l’austríac Thomas Bernhard Els meus premis, en el qual feia un demolidor dibuix, no exempt d’autocrítica, del món dels guardons literaris que li havia tocat viure al cor suposadament civilitat, ordenat i culte de la vella Europa.

El que ha passat amb l’històric Crexells és decebedor. L'entitat organitzadora havia tractat de trobar fórmules participatives per rellançar aquesta important distinció a obra publicada, però els mateixos socis de l’Ateneu renunciaren a assistir als actes en els quals es presentaven les obres aspirants. I la votació per escollir els finalistes va patir de raquitisme. Una mostra del quatre per cent dels socis clarament insuficient per bastir una panoràmica de finalistes mínimament rigorosa. L’erràtica manera de solucionar la papereta i la cadena d’esdeveniments posteriors ja la saben.

Es tracta d’una oportunitat perduda després d'un exercici literàriament brillant, però de les catarsis també es poden aprendre coses. I abans d’estirar del drama, potser caldria subratllar que els premis són un camp abonat a la polèmica, ací, enllà i més enllà. No hem citat Bernhard per casualitat: el dramaturg i narrador detestava els guardons però els necessitava per sobreviure econòmicament. Els meus premis té molt de venjança justificativa. De fer un joc literari provocador amb la contradicció.

En un món ideal, d’escriptors i escriptores professionalitzats i amb ingressos suficients i un teixit editorial igualment obert a tot tipus de propostes, els premis atorgats a obres inèdites haurien de ser innecessaris. O, almenys, no tan nombrosos. Diners que les institucions, les que siguen, podrien destinar a becar nous valors, fomentar les residències, potenciar les traduccions i invertir en la formació de tot el teixit que té a veure amb el món del llibre: lletraferits, docents, llibreters, editors, bibliotecaris.

No és així. Els premis fan publicar obres i remuneren els autors dignament. Però és un sistema sotmès a servituds, limitacions i decisions més o menys arbitràries. Els premis a obra inèdita també han tingut encerts i han servit de plataforma de llançament a obres magnífiques, però d’això ens oblidem de seguida perquè no ens arriba per a fer piulades espurnejants i amb molts retuits. Hi ha guardons sospitosos i guardons impecables. I aquests darrers, a més, no deixen de ser subjectius també. De vegades, però, els autors es queixen d’una manera indolent quan no guanyen: hi ha resultats i decisions frustrants, d'acord, però hi ha gent que abans de denunciar res hauria de revisar els textos que envia a concurs. Els premis no són la malaltia, formen part dels símptomes.

Els premis a obra publicada, tanmateix, són peces d’un altre teler. Serveixen per ordenar el trànsit, fer cànon i marcar les propostes de més qualitat. Per subratllar l’excel·lència. I si les possibilitats de cometre errades d’un jurat especialitzat són grans, sobretot en períodes tan frondosos com el que havia de jutjar el Crexells, un procés participatiu és una bonoloto. Ho dic sense acarnissament, absolutament segur que els responsables de l’Ateneu Barcelonès pensaven que la proposta era interessant i podia funcionar.

El més cridaner de tot és que aquells canvis venien provocats per un pecat original, la polèmica decisió del Crexells de l’any anterior, de la qual es va fer segurament un gra massa. El premi a una autoedició tenia un punt de provocació, d’esmena no massa justificada al conjunt del món editorial, perquè hi havia molt i molt bo per triar. Però no era la fi del món. Un jurat del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, del qual servidor en formava part, va premiar també una autoedició, si bé ex aequo amb una altra novel·la. Ambdues excel·lents. Una decisió salomònica. No va passar res. Potser perquè Twitter i Facebook encara no dominaven la Terra, que aquesta és una altra qüestió. O perquè, en el fons, fora del cercle d’interessats, aquestes qüestions no li interessen a ningú.

De fet, els premis a obra publicada tenen també una funció de prestigiar, als autors i les editorials els fan molt de goig, però no crec que facen lectors: a la immensa majoria de la gent, tret del Nobel o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, els costa distingir-los dels guardons convencionals. Algú del món editorial, tanmateix, em deia que el que de segur que no fa lectors són polèmiques com la del Crexells.

Cal passar pàgina i millorar el que s’haja de millorar. Del Crexells i de la resta de premis, com ara també d'un Sant Jordi en fase de reinvenció. Per sobre de tot, però, llegiu algunes de les moltes novel·les suggeridores publicades els darrers mesos. Compartiu-les i feu apostolat. La resta, ben mirat, no és tan important, una anècdota que els afectats podran contar en les futures memòries. Perquè les novel·les que perduraran ho faran a pesar de no haver guanyat el Crexells. I les que no, doncs això.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.