Les coses estan bé, fins que de sobte ja no ho estan. Aleshores, tothom gira la mirada enrere, amb sorpresa pels trossos de dignitat humana que s’han deixat enrere. Al fanguer moral. I es pregunten: com hem pogut creure que tot eixiria bé?
Aquesta és una versió breu de la història de l’Acadèmia Sueca i el premi Nobel de literatura. Aquest és el tipus de farsa amarga que podria resultar si August Strindberg emergís de la tomba per veure els dandis de l’acadèmia llençar-se copes de xampany els uns als altres. I Strindberg, el camí del qual cap a la grandesa literària del segle XX estigué ple d’odi i menyspreu, probablement no haguera trobat la manera d’odiar-los, malgrat el desdeny que el consumiria per dins.
Principalment són dos homes els que estan en el centre d’aquest assumpte: un escàndol que podria destruir el premi que un dia va ser el més important del món. Parlem d'Horace Engdahl i Jean-Claude Arnault. Ambdós són dues figures que fàcilment podrien haver sorgit de la ment de Strindberg, qui esperava que un dia la seva tomba estigués marcada amb un penis tallat en el gres rogenc.
Engdahl, de 69 anys, és l’aranya oculta enmig de la teranyina, el secretari permanent de llarga duració de l’Acadèmia Sueca i un manipulador com Arnault, el talent tot terreny que captiva les persones amb la seva educació, els seus discursos i les cançons que canta en suec i rus fins les primeres hores de la matinada.
L’Acadèmia Sueca està ubicada al centre d’Estocolm, envoltada per carrers estrets de la part vella. És un lloc perfecte per a turistes, així com un museu de la premodernitat. Però no és susceptible a la vida real o a la realitat. És com si el temps s’hagués detingut. És, en resum, el teló de fons perfecte per a algú com Engdahl, amb la seva set de poder, la necessitat d’atenció i el seu confort en la fraternitat masculina, un home fascinat pel romanticisme alemany i que considera les dones simplement com les muses dels genis (masculins).
“La penetració és sempre una derrota per a la dona i una victòria per a l’home”, és un dels aforismes que Engdahl, el fill d’un oficial militar, va publicar en un dels seus llibres. Aquí tenim un altre: “Hi ha un racó dins de cada home on sols hi ha espai per a una cosa: ell mateix. També hi ha un racó dins de cada dona. Però està buit. No hi ha espai ni per a ella mateix. La dona espera algú que l’ompli”.
Un règim feudal
L’acadèmia fou l’instrument de poder perfecte per a Engdahl, una espècie de societat secreta amb 18 membres. Alguns d’ells envelleixen i són fàcils de controlar. Un club amb privilegis fantàstics, com apartaments amb descomptes i grans distincions culturals –sense cap control democràtic d’aquells que són tant molests quan sols vols que et deixin sol.
Era un règim feudal que no sols repartia el Premi Nobel de Literatura cada any, sinó que també repartia milions de dòlars amb el premi i amb les subvencions, una germandat aristocràtica en un país que busca la igualtat. En moltes àrees té èxit, però tanmateix en altres s’hi troben molts anacronismes com, per exemple, la monarquia i aquesta acadèmia, l’abús de la qual sols pot sorprendre a aquells que no confien en la democràcia.
Açò, després de tot, és el nucli simbòlic i polític d’aquest escàndol global que té lloc a Suècia. I Engdahl és com el vilà obscur d’una novel·la alimentada per l’avarícia, el sexe i el crim mentre es relata una història més llarga de com s’han establert i s’han trencat les tradicions, com el canvi ha esdevingut possible i el preu que s’ha de pagar.
Fet que ens porta a Jean-Claude Arnault, de 71 anys, l’altre vilà. Aquest francès és conegut per toquejar dones i fins i tot ser un violador. És un manipulador i un fabulista. Està casat amb Katarina Frostenson, l’aparença de la qual és tan freda com el seu nom pot suggerir. És una famosa poeta i membre de l’acadèmia. Junts, són una parella d’ensomni. O una parella de malson –perquè la mala conducta sexual de la qual ha sigut acusat Arnault es va repetir durant molts, molts anys. I la seva naturalesa sistemàtica, en última instància, ho converteix en una qüestió d’aquest matrimoni i les implicacions per a l’acadèmia.
Es van conèixer quan Frostenson tenia 17 anys, quan Arnault, que havia sigut anarquista a París en 1968, havia acabat d’arribar a Suècia. Aquells que el coneixien en aquell moment conten que era un Casanova i un fanfarró, un seductor alimentat per una energia destructiva que fou suficient per tombar a tots amb ell. Això, però, és el punt de vista des de l’actualitat –d’un home a qui tant Frostenson com Engdahl s’han mantingut fidels.
Luxuriós i grosser
Engdahl i Arnault estan units més que per una amistat. Són dues cares d’una mateixa persona, no molt diferents a bessons malvats, com el doctor Jekyll i el senyor Hyde. Engdahl és intel·ligent, ben educat i elegant. Arnault és avariciós, luxuriós i grosser. És majoritàriament cos i, molts diuen, no massa cervell.
Va ser Arnault qui va portar l’acadèmia a aquesta crisi existencial quan es va saber el passat novembre que 18 dones l’havien acusat d’abús i assetjament sexual. Però part de la responsabilitat recau sobre un sistema complet per tolerar aquest comportament, extensament conegut com era, durant tant de temps.
Les acusacions en contra d’Arnault i Engdahl van des d’acceptar beneficis financers, a través d’un fòrum cultural conjunt que van administrar ambdós amb els fons de l’acadèmia, fins l’ús d’informació privilegiada per apostar en els guanyadors del Premi Nobel. Però les acusacions més severes i pertorbadores vénen per part de les dones, algunes de les quals continuen traumatitzades pel que conten que Arnault els va fer. No es va poder contactar amb Arnault per demanar-li explicacions quan aquestes històries es van fer públiques.
Una de les dones, a qui anomenarem Elin, prefereix mantenir el seu nom real fora de la mirada pública. Tenia 23 anys quan va conèixer per primera vegada Arnault en 1991. Conta la seva història amb calma i seguretat. Arnault, diu, es va acostar a ella en un festival de cine amb una observació poc original: et sembles a la meva germana.
“A primera vista, vaig pensar que era un bavós”, conta, asseguda en l’ombra d’un banc del parc Vasa, no molt lluny d’on l’encontre va tindre lloc. “I era vell. Però encara pot ser divertit parlar amb algú així”.
Van beure vi i van anar a l’exclusiu Café Opera, on Arnault la va conduir elegantment més enllà de la cua d’aquells que esperaven per entrar. Elin afirma que no va beure gaire vi, però que tenia com una espècie de buit mental tot i que sempre va estar alerta de no beure massa vi.
Ell la va portar al seu apartament en un taxi, la va desvestir i va mantenir relacions sexuals amb ella. “Pel matí, sols volia fugir d’aquell apartament. Estava molt avergonyida, em sentia molt estúpida, molt malament per haver permès que una cosa així passés. Ell volia el meu número de telèfon i com jo me’n volia anar, li’l vaig donar”.
Amistat i respecte
Ell la va telefonar, una vegada i una altra, i ella li va deixar clar que no estava interessada en tenir sexe amb homes majors que la porten més enllà del Café Opera. I quan pensava que finalment ell havia captat el missatge, van quedar per fer-se una cervesa. A Elin li semblava que podia recuperar la dignitat si podia estructurar la seva relació amb Arnault sobre la base de l’amistat i el respecte. Van quedar per sopar, el qual va pagar ell, i ella el va convidar a sopar a sa casa en agraïment. Es van convertir en amics, així li semblava a ella almenys, tot i la forma com la miraven els cambrers dels restaurants on Arnault la portava, una forma que mai abans havia experimentat. Com si ella fos el nou rotllet d’Arnault.
Així van continuar les coses durant un any, fins que, afirma, una vesprada de tardor de 1992, l’any en què Katarina Frostenson fou votada per entrar a l’Acadèmia Sueca, quan Jean-Claude Arnault, qui tenia el sobrenom de Jean-Kladd o Jean el Tocador, la va violar.
Elin recorda que ell era fort. Ells es trobaven en un apartament diferent del que Arnault compartia amb Frostenson. No hi havia te, com ell havia promès, sols un atac i un intent inicial, així ho descriu Elin, de penetrar-la analment. Ella va poder evitar el sexe anal, però afirma que després la va violar vaginalment.
No va acudir a la policia en aquell moment perquè no tenia les paraules per descriure què li havia passat. “Vaig decidir esborrar de la meva vida allò que havia experimentat”, conta. I així ho va fer, fins el dia que va llegir la història sobre 18 dones que acusaven Arnault d’agressió sexual. El cas d’Elin havia quedat ja prescrit, però com ara hi havia altres dones que l’acusaven de violació en altres casos, el seu encara es podia processar. Va decidir -26 anys després del fet- acudir a la policia per demostrar que el comportament d’Arnault era sistemàtic.
Va ser el moviment #MeToo el que va donar el coratge a les 18 dones per contar-ho –dones com Elise Karlsson, una escriptora de 36 anys que treballa en una editorial. Una vesprada de 2008, estava de peu en un vestíbul esperant els seus amics quan va sentir una mà al seu cul. “Em vaig girar i el vaig veure. Vaig pensar, merda, és Jean-Kladd i estic sola amb ell”.
“No em toquis”, va dir.
“Què passa si ho faig”; va preguntat ell, somrient.
Ella li va pegar una galtada.
Això hagués pogut finalitzar aquí, però Karlsson i Arnault van acabar al mateix bar aquella vesprada i ell es va acostar a ella i va començar a cridar davant de tothom que no podria tornar a trobar un treball en aquella ciutat i que era una psicòpata. Avui, ella es pregunta què li hauria passat si no hagués tingut un grup estable d’amics i seguretat en aquell moment.
Es van trobar de nou en un pont de la ciutat i quan ell la va veure, Arnault li va escupir: “porca grossa”. Arnault sovint atrau les dones intel·ligents i amb confiança, diu Karlsson, perquè ell les tracta bé. Per la seva part, ell busca dones joves, dèbils i insegures com a objectius per a la seva vulgaritat i la seva fúria a penes reprimida.
“Què faig ara?”
Dones com Anna-Karin Bylund, de 53 anys, van parlar sobre l’hàbit d’Arnault d’abusar sexualment ja en 1996. Ella va escriure cartes a l’Acadèmia Sueca i l’oficina cultural municipal. No va rebre cap resposta, tot i que el periòdic Expressen va informar sobre el seu cas, encara que finalment no passés res.
En l’actualitat, Bylund viu al camp lluny d’Estocolm i treballa com a professora en una escola de primària. Continua interessant-se per l’art, però en 1994 –quan es va cometre l’agressió sexual de la qual parla en 1996- era una jove artista que preparava una exposició al fòrum d’Arnault.
“Em va convidar a sa casa per discutir sobre l’exposició mentre menjàvem”, conta Bylund. “En aquell moment encara era estudiant, era jove i insegura, però ell sempre havia sigut amable amb mi. Després de menjar, al saló, de sobte volia sexe. Vaig pensar, merda, què faig ara? Vam tindre sexe. Sabia que havia d’actuar com si res hagués passat perquè sinó no hagués pogut treballar mai més”.
Ella va fer una exposició addicional al fòrum, però se les va arreglar per mantenir Arnault lluny d’ella. No obstant això, es va assabentar del que ell anava dient d’ella, que era una puta i una “artista de merda”, que va fer del seu gènere un element del seu art. De fet, l’última obra d’art que Bylund va exposar al fòrum va ser una obra composta per 1.500 ratolins de peluix posats en forma de vagina i asseguts en una trampa gegant per a ratolins.
“Ell utilitzava la seva influència per aconseguir dones”, diu Bylund. “Els diners que aconseguia per al seu club era sols el marc per a les seves activitats sexuals. Em vaig sentir miserable. Quelcom dins meva s’havia trencat. Sabia que havia de fer alguna cosa, així que vaig escriure aquestes cartes”. El que va ocórrer després és el que va crear l’amistat i la unió entre Arnault i Engdahl, una connexió que sembla estar basada completament en la lleialtat i la fidelitat.
Així és com Ebba Witt-Brattström ho descriu, professora de literatura de 64 anys, reconeguda feminista i exmuller d’Engdahl. En la primavera de 1997, recorda, quan l’Expressen va escriure sobre les acusacions de Bylund, Engdahl li va demanar que ajudés el seu amic. Arnault, va dir Engdahl a la seva esposa, havia sigut acusat d’agressió sexual i volia que Wiit-Brattström recollís declaracions de solidaritat en el seu nom. En la tardor de 1997, Engdahl va ser votat per entrar en l’acadèmia.
“Encara recordo clarament aquell dia”, diu Witt-Brattström, el matrimoni de la qual amb Engdahl, amb qui té tres fills, va arribar a la fi en 2014. “Vaig arribar a casa després d’una conferència sobre la història de la resistència femenina. Semblava com si Horace s’haguera fet heroïna. Estava ballant per la sala. Havia acabat d’acceptar la seva elecció al pitjor bastió de la cultura patriarcal”.
“Casada amb un bígam”
La reacció de Witt-Brattström fou agafar el seu fill menut, que estava refredat i plorava. “Crec que mai no em perdonarà no haver-me alegrat per ell”, afirma. I com que l’acadèmia era com una dona per a ell, i com que ell sols parlava de l’acadèmia usant el gènere femení, des d’aquest dia ella va sentir “com si estigués casada amb un bígam”.
Tot havia canviat, recorda. També va escriure sobre l’assumpte en la seva novel·la Love/War (Amor/Guerra), publicada amb gran aclamació en el 2016. En ella, descriu al seu marit com una “rata desterrada” i un “accident psicoanalista”. Just un més després, Engdahl va respondre amb el seu propi llibre titulat: Den Sista Grisen, que es tradueix com “L’últim porc”.
Engdahl era perfecte per a aquest treball des del principi, un dels “nois”, com ells s’anomenaven. Witt-Brattström prefereix el terme “Camorra”, com a referència al sindicat italià del crim. Ells se sentien intocables, protegits com estaven per massa diners, massa privilegis i massa poca supervisió. En 1999, Engdahl va ocupar el lloc de Sture Allén com a secretari permanent, el qual havia ignorat la carta enviada per Anna-Karin Bylund. Actualment, el secretari permanent temporal és Anders Olsson, que també és un dels “nois”.
Dels 18 membres de l’acadèmia, sols 10 estan actius actualment. Durant el punt àlgid de la disputa que envolta Arnault, la secretària permanent més recent, Sara Danius, va anunciar la seva dimissió, com va fer la dona d’Arnault, Katarina Frostenson. El rei suec, com a patrocinador de l’acadèmia, fa poc va canviar els estatuts de tal forma que els membres ja no són membres obligatoris de per vida i poden renunciar.
En resposta, Kertin Ekman, un coneguda escriptora que va dimitir de l’acadèmia en 1989 com a protesta a la negativa de condemnar la fàtua en contra de Salman Rushdie, va dir enfadada: “No tens el dret d’aprovar una cosa que ha sigut un fet des de 1989”.
Literatura, luxúria i mentides
L’acadèmia no funciona en aquests moments. S’ha suspès el premi per a aquest any i, mirant enrere, alguns dels premis més recents apareixen sota una llum diferent, com el producte d’una obscura societat secreta i els seus compromisos obsolets.
Alguns diuen que la Comissió del Nobel hauria simplement de retirar la responsabilitat del premi de l’Acadèmia Sueca i donar-li’l a una altra acadèmia. Aquesta, diuen, és l’única manera possible de salvar el premi –si encara es pot salvar. Lars Heikensten, el director executiu de la Fundació Nobel, manté una posició clara sobre el tema: “No intervindrem”, afirma. “És cosa de l’acadèmia resoldre els seus problemes estructurals, institucionals i de personal. Nosaltres, per suposat, mantindrem la mirada fixada en ells. I si tenim la sensació de que no s’està fent de forma convincent, aleshores podrem decidir si retirar el premi de l’acadèmia”.
Els pròxims mesos seran decisius, afirma Heikensten. L’acadèmia ha portat consultors externs per resoldre les qüestions més urgents. A més de permetre les renúncies en un futur, Heikensten creu que és més important limitar la duració dels terminis a l’acadèmia, tal com es fa en altres grups amb els que treballa la Fundació Nobel per atorgar Premis Nobel. “Per tal de recuperar la credibilitat, una combinació de membres nous i antics seria el millor. El grup deu ser unànime en què el canvi és necessari”.
Heikensten també veu l’Acadèmia Sueca en la cruïlla d’un canvi d’època, un destí que comparteix amb altres institucions en una era d’incertesa i canvis. És una realitat que ha portat a l’assumpte més enllà de la literatura, la luxúria i la mentida.
El shock és fonamental. Sense els mitjans de comunicació, no hauria existit el moviment #MeToo, i sense aquest moviment, no hi hauria hagut cap crisi a l’acadèmia. És el segle XXI col·lidint contra el segle XVIII, cosa que afecta al premi de literatura del segle XX per culpa dels homes que es comporten com si fossin de l’Edat de pedra. I la monarquia és realment necessària?
De nou, aquesta història és tan rica i trista com un llibre de Strindberg, una novel·la amb moltes capes d’una magnitud monstruosa. “Jo sols sóc un misogin en la teoria”, va dir Strindberg en una ocasió. És una cita tallada en la cera d’un carrer de vianants d’Estocolm, ignorada pels nostres contemporanis quan passen de llarg.
Traducció de Noèlia Escrivà