Ponts Catalunya-Espanya: els dinamiters guanyaren als enginyers

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En el seu pas pel Club de Encuentro Manuel Broseta de València, l’expresident socialista José Luis Rodríguez Zapatero articulà un discurs sobre el conflicte amb Catalunya cada vegada més estrany d’escoltar de boca d’un dels actors principals del que ha estat la política o el poder a l’Estat espanyol dels darrers trenta anys. I que, per tant, s’ha de posar en valor, independentment de qualsevol altra consideració.

El resum el teniu en una estupenda crònica de Víctor Maceda, però per ressaltar algunes qüestions, ZP va lamentar que la judicialització haguera pres l’espai que li pertocava al diàleg polític (“Com que la política ha fet tard, el dret penal ocupa tot l’espai”, digué). Defensà “aferrissadament” un diàleg entre els agents en conflicte i traçà la seqüència històrica que va actuar com a detonant de l’independentisme partint de la resolució del Tribunal Constitucional de 2010. Una visió generosa: aquella decisió no s’haguera produït mai sense el recurs previ del PP. Comptat i debatut, ZP va fer una aposta cada vegada més escassa en Espanya pel diàleg i apuntà al president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, com a mitjancer, ateses les especials relacions entre el País Valencià i Catalunya.

En un entorn conservador com el Club d’Encuentro, aquesta mirada sobre el conflicte no era el que els assistents volien escoltar. Fet i fet, l’última dècada els dinamiters han guanyat per aixafament els enginyers: els ponts principals estan desfets i inservibles. Resten algunes passarel·les, però el paisatge que ha deixat la dinamita és irrecuperable.

Tot això de ZP està molt bé, però en el seu partit, el PSOE, tret d’alguna vacil·lació i algun discurs més integrador -el de Ximo Puig n’és un- els socialistes s’han lliurat amb entusiasme a les dinàmiques dinamiteres. Hi ha una vella guàrdia que va viure la Transició que, com ara el seu diari de referència, El País, ha envellit molt malament. Aquells que asseguraven haver estat en el recital de Raimon en Universidad Complutense, el 1968, que es vantaven d’escoltar Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, anaren llevant-se de sobre les jaquetes de pana i la visió plurinacional. Es completà la Transició sota l’amenaça de l’intent de colp d’Estat del 23-F. Hi hagué la violència al País Basc, la de veritat, i els anys de plom del GAL i el terrorisme d'Estat. I, més tard, la gran regressió atiada per José Maria Aznar. Temps de marxa enrere i de negació del tarannà plurinacional de l’Estat, amb el parèntesi de la presidència de ZP, la del final de la violència d’ETA i la de la cerca d’un encaix per a Catalunya.

Tot allò saltà pels aires. S’acabà imposant en el PSOE el discurs jacobí d’Alfonso Guerra en paral·lel al creixement del moviment independentista a Catalunya. I els nous dirigents, per convicció o per inanició política i intel·lectual, han fet seguida del PP en aquesta qüestió amb molt poques variacions de guió. Això de ZP està genial, però podria haver emprat el seu ascendent amb els socialistes per evitar que el número dos del partit, José Luis Ábalos, criminalitzara els CDR i els posara al nivell de la kale borroka. Una mica de pedagogia podria haver evitat que el seu partit donara suport amb entusiasme a la duríssima interlocutòria del jutge Llarena. Fins i tot Felipe González comença a veure la jugada que hi ha més enllà, el desastre al qual ens aboca l’aposta de màxims de l’Estat.

El PSOE és un partit irreconeixible. Tant, que una figura com Odón Elorza, l’antic alcalde socialista de Donosti que rebia pals a tort i dret per la defensa dels ponts amb el món abertzale, desplega en les tertúlies un discurs agressiu i sense concessions sobre Catalunya, tan contundent que no se separa ni una coma del que podria dir qualsevol portaveu de Ciutadans. 

No sembla, malgrat ZP, que aquest siga un pont recuperable. I tampoc ho és El País i el grup que el sustenta (o a l’inrevés). Sembla com si no haguera existit aquell especial que Babelia va dedicar a la cultura catalana amb motiu de la Fira de Frankfurt, o la tasca de Quadern a Catalunya i País Valencià. La comprensió envers el fet cultural català i, en general, de les perifèries. Ara costa distingir les portades del gran diari progressista fundat per Jesús de Polanco de les dels mitjans nous i tradicionals de la dreta. S’han sumat a la croada i han fet fora la dissidència. Alguns altres han marxat. No hi ha veus discrepants.
 
Aquells ponts estan perduts, miserablement. I resten petites passarel·les: un grapat de valents i valentes -escriptors, juristes o periodistes- que suren per sobre d’una intel·lectualitat espanyola fanatitzada o, directament, lliurada per interès a la causa, per ser acceptats, per estar en el corrent dominant, per no perdre parcel·les de poder i trones mediàtiques. També ha hagut alguns mitjans que s’han separat de la histèria dominant. Finalment, hi ha Podem, que amb anades i tornades, concessions i pànics escènics, almenys hi ha incorporat matisos que era impossible escoltar de la resta.

Passarel·les que no sempre han estat tractades amb equanimitat i intel·ligència des d’una banda de l’independentisme, la més obsessionada en denunciar equidistàncies i actituds dubitatives. Qüestions com la dels empresonaments cautelars, l’intent d’humiliació per la via penal, la repressió o la criminalització d’un moviment pacífic no admeten circumloquis. Però no s'han d'oblidar tampoc les errades de càlcul d'una part de l'independentisme, susceptibles de despertar dubtes i equidistàncies. 

ZP ha dit algunes coses benintencionades que cal agrair. Però cal veure Pedro Sánchez i els intel·lectuals de l'esquerra emmoquetada prenent nota de les seues paraules. Qui sap.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.