A l’hora de tancar aquest número del setmanari EL TEMPS l’acord per la investidura encara no ha sigut ratificat per Junts. En canvi, els gestos i els fets que s’han anat desenvolupant fan pensar que l’acord és qüestió de dies, que falten alguns detalls per polir-lo i que Pedro Sánchez podrà continuar sent president del Govern espanyol.
Independentment com evolucione la legislatura, en la qual el PSOE haurà de comptar amb el suport de tots els partits nacionalistes no espanyols i independentistes d’arreu de l’Estat, a més de conviure amb el grup plurinacional de Sumar, sembla clar que els socialistes s’han vist forçats a fer un pas per a arribar a acords amb formacions amb les quals, fins fa ben poc, el PSOE no contemplava cap mena d’entesa. I si la contemplava era a través del PSC, un partit independent del PSOE en termes formals, tot i que clarament relacionat.
De fet, no fa molts anys que els dirigents més jacobins del PSOE com ara José Bono o Juan Carlos Rodríguez Ibarra es revoltaven quan dirigents com Pasqual Maragall o José Montilla, que van presidir la Generalitat de Catalunya, eren capaços d’entendre’s amb partits independentistes com Esquerra Republicana.
Avui, aquesta entesa s’ha hagut d’imposar al conjunt del PSOE, malgrat algunes reticències més o menys puntuals procedents, sobretot, de la vella guàrdia d’un partit amb uns dirigents que han envellit molt malament i que no han assumit que l’Estat espanyol és plural i que, com a tal, necessita de pactes entre forces que es veuen obligades a relacionar-se a través d’acords.
El PSOE, segur, no ha fet aquest pas de manera convençuda, sinó fonamentalment amb la motivació de conservar un poder que es va veure minvat després de les eleccions del 28 de maig. Des d’aleshores els socialistes només conserven la presidència de tres governs autonòmics: la de Navarra, la de Castella la Manxa i la d’Astúries, i el seu poder a les grans ciutats també s’ha vist ben reduït, tot i l’arribada de Jaume Collboni a la batllia de Barcelona gràcies a una entesa inèdita amb els comuns i amb el PP.
Però també és cert que no tot el PSOE és contrari a aquesta mena d’acords, tal com han demostrat al llarg de la història recent alguns dirigents, fonamentalment de les zones perifèriques de l’Estat. I més cert és encara que la política no és estàtica, sinó tot el contrari, i que malgrat l’immobilisme pregonat per alguns, el món, la vida i la política evolucionen, i que el PSOE no només ha de pactar amb diversos partits per accedir a la presidència del Govern espanyol, sinó que ha de garantir rèdits a canvi de conservar-la.
L’acord signat amb Esquerra Republicana i el que possiblement se signarà amb Junts van en aquesta direcció. No només per l’amnistia, la mesura que més reacció ha generat, sinó per altres qüestions com ara els traspassos de competències, la condonació del deute autonòmic –els polítics valencians i balears no poden desaprofitar aquesta oportunitat– o els acords als quals s’ha arribat prèviament, com ara la possibilitat d’utilitzar les llengües no castellanes de l’Estat al Congrés i l’oficialització d’aquests idiomes a Europa, encara pendent, però aparentment encaminada.
Aquestes passes caldrà consolidar-les, però són, indubtablement, un avanç en allò que alguns han definit com “l’altra Espanya”, amb tics jacobins i amb tendències recentralitzadores, però forçada a assumir canvis i a consolidar-los gràcies a la política desenvolupada pels partits nacionalistes i independentistes. Altres, els de “l’Espanya de sempre”, no han sigut capaços d’accedir a la Moncloa, precisament, pel seu immobilisme i la seua hostilitat, que fa impossible qualsevol mena de pacte amb tercers o el senzill fet d’assumir que l’Estat espanyol és plural.
