Carles Puigdemont podria retornar a Catalunya. Aquest és l’escenari que s’obriria si, finalment, s’acabés aprovant una amnistia. Una conjuntura que duria la política catalana a una situació fins ara desconeguda, sense un exili actiu políticament, i amb els principals referents del Primer d’Octubre amb capacitat per tornar a concórrer a les eleccions i fer vida amb certa normalitat.
Seria, sobretot, també, una situació nova per a Junts per Catalunya. L’existència d’aquesta formació és inseparable de l’existència de l’exili independentista. Tant és així que la gènesi d’aquest partit, segons expliquen des de Junts, fou una habitació d’hotel amb el president Puigdemont i el seu cercle de major confiança, que, a cop de telèfon, van construir la llista que guanyaria les eleccions de 2017 imposades pel 155.
Junts, doncs, és una eina pensada en un context d’excepcionalitat i per un context d’excepcionalitat. Des dels seus inicis, han bastit una retòrica de xoc frontal amb l’Estat. Malgrat que al si del partit conviuen una pulsió més pragmàtica i una altra més idealista, el relat ha estat força compartit. “Confrontació intel·ligent”, era la consigna que enviava Carles Puigdemont als seus.
S’ha vessat molta tinta per explicar que els resultats de les darreres eleccions generals posaven a Junts en una situació nova per a ells. El fet que els seus vots siguin decisius per a la possible investidura de Pedro Sánchez i, per tant, per evitar o no la repetició electoral, els dona un grau de responsabilitat que no havien tingut fins al moment. També, però, una força que fins ara no havien tingut per posar les seves exigències a Pedro Sánchez sobre la taula. Unes exigències que des del principi Puigdemont va situar en dos pilars: amnistia i exercici del dret a l’autodeterminació. L’amnistia, com a condició prèvia i el referèndum, com un horitzó cap al qual s’havia d’avançar decididament. Caldrà, segons Puigdemont, un acord “històric”, si es vol que els vots de Junts serveixin per fer president Pedro Sánchez.
Amb el pas dels dies, la negociació s’ha situat en una posició que fa pensar que, per part del PSOE, hi podria haver un oferiment històric. Ara bé, no en termes prou forts perquè Junts per Catalunya pugui fer un sí convençut i sense assumir contradiccions. L’amnistia sembla cada dia més real, molts la donen per feta, i és probable que, més enllà del paquet de mesures sectorials, Sánchez decideixi plantar-se aquí —afegint-hi, si es vol, alguna mena de compromís amb la taula de diàleg. Amb això sobre la taula, Junts haurà de prendre una decisió i veure si li convé o no tibar la corda fins al final. Una tria que marcarà la seva identitat per als pròxims anys.
En un context com aquest, des d’El TEMPS hem volgut preguntar a diferents persones que d’una manera o altra han estat vinculades a Junts o als partits predecessors, el PDeCAT i Convergència, com pensen que pot influir en el futur de Junts la negociació per la investidura de Pedro Sánchez i un possible acord.
El valor de la negociació
Les conseqüències de l’acord (o el no acord) aniran en funció de quina lectura política es faci del fet de negociar amb Madrid per part de les bases i l’electorat de Junts. Segons l’articulista Vicenç Villatoro, que havia estat diputat per CiU al Parlament entre 1999 i 2002, dependrà de “quina sigui la concepció inicial de Junts”. D’una banda, exposa, si aquesta idea és la de “fer una força política amb voluntat de govern i d’articular una majoria social a favor de la independència, no crec que arribar a un acord per la investidura de Sánchez amb contrapartides significatives contradigui aquesta idea”. Ara bé, si l’aspiració “fos la de ser una veu que clama en el desert, considerant que l’acord i el pacte són pràctiques aberrants, llavors sí que hi hauria contradicció”.
En cas de pacte, Villatoro situa uns quants escenaris possibles. “Si hi ha un acord amb contrapartides significatives, no crec que hi hagi d’haver tensions quantitativament importants”, argumenta l’articulista. D’altra banda, assenyala que podria haver-hi tensions si “s’arribés a un acord sense contrapartides significatives” o “si no s’arribés a finalment a cap acord i que, per tant, no s’obtingués cap mena de contrapartida”. En el primer escenari s’acusaria Junts “d’haver acceptat el pacte a un preu massa baix”, i en el segon, “de desaprofitar una oportunitat històrica” i “haver gestionat malament la seva força”.
L’articulista Pilar Rahola, una de les veus escoltades entre les bases de Junts, remarca que la negociació important és la que es pugui establir entre Sánchez i Puigdemont i el pinyol de Waterloo, que seran els que marcaran el sentit del pacte, malgrat que el president a l’exili no tingui càrrecs orgànics dins de Junts. Aquesta negociació serà valorada en funció “de si Puigdemont manté les posicions”. És a dir, si “aconsegueix posar les bases d’un possible referèndum i garantir l’amnistia, serem davant una situació que enforteix el partit”. En canvi, remarca, “si fa una mala negociació, a l’estil d’Esquerra, farà mal al partit”.
Molt més crític és l’exdiputat de Junts, Josep Costa, que, sense haver estat mai afiliat, va formar part del pinyol del president Quim Torra i Laura Borràs l’anterior mandat. Ell afirma que “fa temps que hi ha una dualitat entre els discursos que es fan i la praxi política que s’aplica. Ja va investir Pere Aragonès en la pitjor etapa de la taula de diàleg i la negociació dels indults”. Per tant, diu, ara “no hi ha res especialment nou”. A parer seu, que la investidura depengui de Junts “és una mala notícia per a Junts i per a l’independentisme, perquè fa que “l’únic partit que escapava de la centralització del PSOE, ara hi pugui caure. Això voldrà dir que l’independentisme quedarà orfe de representació institucional en el sector que no vol ser subaltern al PSOE”.
Un altre exdiputat de Junts independent, Josep Maria Forné, es decanta per l’altre costat de la balança: “Jo aprofitaria el moment, perquè aquests només existeixen com a moment i després deixen de ser una oportunitat”.
L’exconseller del govern d’Artur Mas, Ferran Mascarell, creu que Junts ha de recordar que l’oportunitat que se li presenta amb aquesta negociació “l’ha creat l’aritmètica institucional i s’ha de saber aprofitar”, perquè no és fruit “ni de la voluntat del PSOE ni de la força de l’independentisme”, i que unes noves eleccions ho podrien transformar tot. A parer seu, cal “fer política i no activisme” i que en aquest dilema “fins ara s’ha jugat bé per part de Puigdemont, discretament i avaluant els pros i els contres”.
En canvi, Erika Casajoana, exdelegada adjunta de la Delegació del Govern de Catalunya a Brussel·les i una persona important a l’ecosistema polític de l’exili, pensa que la posició negociadora de Junts “no és xiripa”, sinó el fruit “d’una feina constant a l’exili de mantenir la posició, salvaguardar la presidència i no desaprofitar cap oportunitat a diferència del que han fet altres”. Pensa que el relat internacional en què Puigdemont apareix com a principal negociador “desmunta el relat espanyol que presenta el president Puigdemont com un radical que no vol negociar”. A parer seu, “això no ha estat mai veritat. El 2017 no arriba fins al final per donar una oportunitat a negociar”. Per tant, escateix, “la negociació reafirma el que ha estat Junts des del primer dia. Junts negocia de veritat i es nota”. Pensa que això no contradiu l’essència de Junts, perquè la seva “raó de ser s’ha d’anar adaptant a les circumstàncies del moment i la seva raó de ser no és ser pragmàtic, és servir el país sense dependència orgànica de Madrid”.
Un bon pacte?
Què és, però, el que es pot considerar un bon pacte? Per Rahola, “el referèndum, el dret a votar, ha d’estar inclòs dins la legislatura. Si no s’hi inclou directament, però sí un procés que ens porta a poder votar, l’acord és bo”. Ara bé, l’opinadora assenyala que “si no hi hagués aquell acord històric del qual parlava el president Puigdemont, aleshores seria un mal acord, sens dubte”.
Villatoro situa els límits en un escenari menys contundent. “L’amnistia és, d’entrada, un llindar molt alt. El principal de tots”. Una amnistia “de veritat” seria imprescindible, al seu entendre, a la vegada que “cal que quedi establerta una via per parlar de l’autodeterminació i el referèndum”. El llindar, pensa, s’apujaria amb “l’aparició de la figura del relator”. I, clar, compromisos “sobre el dia a dia en temes clau: finançament, Rodalies i, sobretot, llengua”. Afegeix, però, que, perquè això fos un bon acord, hauria de ser un acord estrictament lligat a la investidura. Segons aquest articulista, no es podria avalar, “per aquest mateix preu, quatre anys de govern i de pressupostos de coalició entre el PSOE i Sumar que representen un model territorial, social, en política social i econòmica, antagònic al que han votat els electors de Junts”.
Per escatir la conveniència de pactar, Mascarell demana si és preferible “tenir coses importants com l’amnistia i un camí obert a tenir una certa dinàmica de recuperació del moviment independentista o tancar-se a la banda dels grans principis i mantenir-se en la irrellevància en el supòsit que es facin noves eleccions i els teus diputats no siguin importants”.
Casajoana, de partida, pensa que en les primeres setmanes de negociació “ja hem avançat molt més que en els últims anys, que han estat nefastos”. És conscient que hi ha gent dins de Junts que “aposta per tancar un acord encara que no compleixi expectatives”, i altra gent que “considera que qualsevol negociació en si mateixa ja és una renúncia”. Davant d’això, demana “un vot de confiança al president”, perquè “no hi haurà rebaixes ni contradiccions. No han estat sis anys a l’exili per ara tornar a ser Junqueras”. Un bon acord, però, per ella, ja no és “peix al cove”, perquè “ERC i el PDeCAT ho han intentat i els resultats han estat humiliants”. Per ella, seguint la conferència de Puigdemont del 5 de setembre, cal “un full de ruta amb tots els ets i uts”.
A parer de Forné, “objectius com el reconeixement nacional i l’amnistia són objectius que valen per si mateixos, a banda de si s’aconsegueixen coses més tangibles com traspassos”. Pels dos primers punts, remarca, “permeten posar el comptador a zero i em sembla important”.
Puigdemont postamnistia
Una amnistia deixaria Puigdemont sense el que ha estat la seva principal condemna, però també un dels seus principals instruments mediàtics i polítics, l’exili. En la negociació, també està en joc la seva capacitat de projectar-se com a figura opositora a l’Estat espanyol i a l’estratègia del diàleg d’ERC.
Segons Costa, l’acord, “un moviment sísmic a la política catalana”, obligaria Puigdemont a “ressituar-se en una posició diferent de la de president legítim exiliat per l’1-O”, i que, malgrat no estar-ne segur, “el simbolisme de la seva resistència i la seva lluita a l’exili deixaria de ser el seu principal actiu. No podrà fer el mateix discurs si torna”. També, en relació amb el Consell per la República, Costa apunta que, “si l’exili tanca portes, s’han de replantejar moltes coses”.
Forné, en canvi, evoca la figura de Francesc Macià, que, després de proclamar la República Catalana el 14 d’abril de 1931, “el 17 torna dient que és un dia amarg, però utilitzant la intel·ligència. A Macià ningú li pot negar el compromís, però és un home que el dia 17 va tornar amb un Estatut, diu que és amarg, però la realitat és la que és”. Partint d’aquest exemple, Forné rebla que “hi ha figures que en un moment determinat han de passar un dia amarg, però aportant al país. Jo no imagino la història catalana del segle XX sense el que el president Macià va aconseguir”.
Mascarell afirma que el president català a l’exili ja havia “donat moltes voltes a la possibilitat que aquestes eleccions tinguessin un resultat amb el qual els seus vots fossin importants”. També creu que “el seu paper dins de Junts és prou sòlid i la seva voluntat de defugir principis idealitzats en favor de saber-los jugar li està funcionant i ho està fent correctament”. Destaca, de fet, que “aquesta negociació és el millor que ha fet Junts” des del 27 d’octubre de 2017.
A parer de Villatoro, l’expresident català juga amb un escut a l’hora de defensar la seva acció si no hi ha pacte: “Es poden distanciar els que creguin que s’ha negociat malament o que la intransigència ha fet perdre una gran oportunitat, però hauran de demostrar que això ha passat per culpa de Puigdemont i no del PSOE”. Una altra cosa que, segons aquest articulista, té a favor seu en aquesta negociació el president català a l’exili és que en l’anterior mandat ERC ja va arribar a un acord per investir Pedro Sánchez i es coneixen els resultats d’aquella negociació. Per tant, “tot allò que ara s’obtingués de més, seria un actiu a favor de Puigdemont”. Remarca, a més, que si la negociació s’està centrant tant en Puigdemont, és per la “força simbòlica” que té el fet que la clau la tingui “la persona més menyspreada, insultada i perseguida” per l’Estat. •