Dijous de la setmana passada es van produir dos fets diferents, però ben significatius, contra la llengua i la identitat del país. D’una banda, el vicepresident de la Generalitat Valenciana, l’extorero Vicente Barrera, es va referir al marc estatutari del País Valencià per a dir que aquest terme, “País Valencià”, “aquesta idea” segons les seues paraules, “no és legal” perquè diu que es troba fora de l’Estatut.
Fa pena, feredat i moltes coses alhora recordar que Barrera també és conseller de Cultura. Entre altres coses perquè fa aquesta argumentació oblidant, voluntàriament o no, que el terme “País Valencià” es troba dins del preàmbul de l’Estatut valencià com a expressió reconeguda per a distingir el territori valencià, en tant que és un concepte històric i també present, perquè no ha desaparegut –ni desapareixerà– de l’ús quotidià entre els valencians i les valencianes.
Barrera va anar molt més lluny, i va justificar l’exclusió de l’escriptor Manuel Baixauli, columnista de referència en aquest setmanari, del cicle “Escriptors a les aules”, organitzat per la Biblioteca Valenciana. Baixauli, que compta amb una quinzena de premis literaris durant la seua intensa trajectòria literària, va ser apartat d’aquestes jornades després que Vox accedira a la Conselleria de Cultura. Mentre Baixauli és menyspreat pels dirigents polítics valencians, el vicepresident de la Generalitat és reivindica com a torero i adreça els seus esforços com a conseller a generar soroll, crispació i provocació des de Les Corts.
Tot i que cal dir que de Barrera, i de Vox en general, no es podia esperar molt més que aquesta actitud destructiva i aquesta exhibició d’ignorància, és cert que del PP s’esperava una mica més de contenció en aquest sentit. Però, malauradament, el que està oferint el PP pel seu compte potser és una mica més dissimulat en la forma –tot i que no sempre–, però no en el fons. Més enllà del xou protagonitzat pel conseller d’Educació José Antonio Rovira, que va negar la unitat de la llengua posicionant-se en contra del criteri científic establert des de les universitats –precisament ell, que és professor universitari– i que va desautoritzar les institucions acadèmiques en aquest aspecte, entristeix l’actitud d’un PP completament alineat amb Vox, incapaç d’aturar aquesta espiral d’incultura i d’autoritarisme.
El president Carlos Mazón, lluny d’aturar el seu vicepresident, exhibeix amb ell una sintonia que fins i tot ha incomodat gent del PP que sospita que, amb el nomenament de Barrera –un torero que exerceix com a conseller de Cultura, no ho oblidem–, l’esquerra va tindre un argument ben contundent per a mobilitzar-se contra la dreta en les eleccions espanyoles del passat 23 de juliol i impedir la majoria absoluta de PP-Vox.
Mentre tot això ocorre al País Valencià, la situació a Catalunya es fa més i més difícil amb les últimes decisions judicials. Tal com era previsible, el Tribunal Superior de Justícia ha decidit, a petició d’una única família i en contra dels criteris acadèmics i pedagògics que decideixen el model d’escola catalana des de fa més de quatre dècades, que a l’escola Turó del Drac de Canet de Mar (Maresme) s’haurà d’impartir com a mínim una assignatura troncal en castellà.
És difícil pronosticar quines seran les conseqüències d’aquesta decisió. Cal pensar que la resta d’escoles hauran d’implantar, amb el pas del temps, aquesta mesura de manera generalitzada per a satisfer l’única pretensió que tenen els qui demanen arraconar el català, una llengua minoritzada que necessita de presència i estímul en tots els àmbits per a sobreviure: fer-la desaparèixer.
En aquest context de possible investidura i de negociacions per a desencallar-la, caldrà trobar la manera de blindar la llengua del país i de protegir-la d’aquests i molts altres atacs.
