Falses dicotomies

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

D’ençà del 27 d’octubre l’independentisme manifesta la falta d’una estratègia política compartida. És així perquè en aquesta proppassada tardor republicana hem constatat diferents elements que condicionen la definició estratègica: la unitat política de l’Estat és forta; fins i tot optant per la solució repressiva, el PSOE i el PSC estrenyen les files amb el PP i Cs, i Podemos no arriba a donar suport explícit al referèndum. Tampoc la UE discuteix a l’Estat espanyol aquesta pràctica repressiva, perquè en part lliga amb tota una tendència autoritària que avança sense trobar una oposició democràtica ferma: els governs de Polònia, Hongria, Àustria, el permanent estat d’excepció francès, la sòlida aliança amb la Turquia erdoganista i la política migratòria i de refugiats de la majoria d’Estats. I en tercer lloc, també hem constatat que en la societat catalana hi ha un important sector amb una identitat espanyola al qual la propaganda del règim monàrquic li ha presentat el projecte de República Catalana com un perill indesitjable, i ha ajudat a fer créixer Cs. 

Aquestes realitats no les podem prendre com un tot, perquè també amaguen contradiccions internes. Però, en qualsevol cas, convé tenir-les en compte. Ara bé, les primeres aproximacions que hi estem fent s’estan plantejant amb algunes falses dicotomies que no ajuden a avançar.  

Una de les primeres dicotomies paralitzants és la que contraposa lluita antirepressiva i lluita política independentista. És clar que tenen objectius diferents i per aquesta raó generen unes aliances diferents. Podem sumar més gent en defensa dels presos que en defensa de la República, sí. Però això no exclou un plantejament a l’ofensiva en els judicis que tenim oberts, que no els consideri com un tràmit aïllat sinó com un front més de lluita. És a dir, un plantejament polític que parteixi de la defensa del nostre dret a dur a terme el projecte independentista.

Una segona dicotomia falsa és la que contraposaria la desobediència (a la qual algú afegeix “simbòlica”) i l’efectivitat política. Per fer efectiu un projecte que no té canals legals establerts, només és possible la resistència i la desobediència. Podem estar d’acord, això sí, que les desobediències més potents són aquelles que arrelen en la societat de tal manera que la segueixen prou persones com per crear un problema a l’ordre establert. El fet és que fer Puigdemont president no podia ser (només) un gest de fermesa parlamentària: calia que anés acompanyat d’una voluntat d’exercir aquesta autoritat presidencial, i que aquesta tingués seguiment important entre els treballadors públics i entre la societat. 

D’ençà d’aquell 30 de gener en què la Mesa del Parlament va decidir no desobeir, s’ha consolidat encara més una tercera dicotomia enganyosa: la que prioritza la recuperació de les institucions a aplicar el mandat de l’1-O. Però retornar a una “calma autonòmica” ja no és possible, perquè aquesta suposada situació ideal ja no existia abans del 155. Amb la intervenció de les finances i la vigilància judicial permanent, la defensa de certs espais que un dia van ser autonòmics (escola, mitjans de comunicació públics, llengua), s’haurà de fer amb la filosofia republicana de l’1-O: les institucions colze a colze amb la gent autoorganitzada, plantant cara i desobeint l’Estat.

Alguns d’aquests dilemes busquen la seva raó primera en una altra dicotomia que veig equivocada: tenim o no tenim majoria? Un altre dilema fals perquè no podem quedar aturats per unes xifres que tant l’1-O com el 21D no es van obtenir en un marc democràtic i en llibertat. Sabem que les amenaces i les condicions repressives que practica l’Estat han fet que hi hagi alguns sectors de la població que percebin la independència com una opció amb massa costos, i no se’n plantegin lliurement els avantatges. Però això no ens pot paralitzar, i més si tenim en compte que la tendència des del 9N del 2014 i el 27S del 2015, ha sigut anar sumant cada cop milers de persones. Només un referèndum sense coaccions donaria una imatge clara de quin és el percentatge de vots favorables i contraris a la independència.

I així anem a parar a la cinquena i darrera de les dicotomies confusionàries que he provat d’identificar: cal eixamplar la majoria o s’ha de mantenir la conflictivitat política? Si bé la primera acció requereix un treball de fons, de base, que faci de la República un projecte popular obert, inclusiu i vivencial, també és ben cert que sense una acció política de caràcter conflictiu que assenyali els límits de l’Estat (com hem fet portant el referèndum a les seves últimes conseqüències), la força republicana s’aniria afeblint.

Superar aquests dilemes és possible per part d’un moviment, l’independentisme, que ja va néixer ara fa 50 anys (amb la fundació del PSAN) contra una falsa dicotomia primigènia: la que oposava l’alliberament nacional i el social.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).