9M, ara va de bo!

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ahir milers de dones de tot el món van eixir al carrer per reivindicar una societat on homes i dones siguen tractades en igualtat de condicions. L’abast de la mobilització fou del tot inèdita. El tiró mediàtic del moviment #MeToo; l’onada de conservadorisme que recorre el món; la sensació –corroborada pels estudis- que les dones estem eixint pitjors parades d’aquesta crisi; i, sobretot, la persistència de desigualtats contra les què ja lluitaren l’anterior generació de feministes, han somogut la consciència de moltes dones que s’hi han sentit interpel·lades. Les diverses sensibilitats feministes han aparcat les diferències –que són moltes- per concentrar-se en un objectiu comú. Una onada de solidaritat recorre el món.

Probablement el d’ahir figurarà en els llibres com un dia històric. Tanmateix, seria un error considerar que les mobilitzacions d’aquest 8M són únicament la culminació d’alguna cosa. Aquest 8M ha estat un èxit, sí, però no servirà de res si l’endemà, és a dir, avui, les institucions públiques, la societat civil i els individus –i, sobretot, els homes- en el seu dia a dia no fan per canviar l’statu quo. Ahir moltes joves eixiren al carrer i se sumaren a feministes veteranes que havien vist, amb preocupació, com tota una generació de dones fugien d’aquesta etiqueta i abominaven d’un terme com el de patriarcat. Que una nova generació de dones s’hi sumen és una magnífica notícia. El feminisme està de moda, circumstància que cal aprofitar per eixamplar la seua base.

Tanmateix cal anar amb cautela. L’omnipresència de la causa no és garantia d’èxit, en absolut. El risc de banalització hi és. Les samarretes de grans cadenes amb el lema “I’m feminist” en són la prova. Postureig pur i dur. Una reivindicació convenientment domesticada, buidada de contingut i desproveïda de la seua càrrega transformadora. En l’era de l’exposició pública, correm el perill d’entretenir-nos en les formes i oblidar-nos dels objectius. Això és, precisament, el que li agradaria al capitalisme, que és el mateix que dir que és el que li agradaria al patriarcat.

És per tot això que aquest 8M, més que un punt d’arribada, ha de ser l’inici de tot. Ja no ens conformem les declaracions benintencionades dels responsables públics. Prou de declaracions vagues i promeses al vent. L’experiència ha demostrat a bastament que la inèrcia del patriarcat només es trenca amb mesures legislatives concretes. L’agenda d’exigències està ben definida: una llei d’igualtat salarial que, com a Islàndia o Alemanya, sancione les empreses que discriminen per raons de sexe; uns permisos de maternitat i paternitat que coresponsabilitzen als homes en les tasques de la cura i no penalitzen les dones; una llei d’igualtat que siga alguna cosa més que una declaració de bona voluntat; una reforma de la Constitució amb perspectiva de gènere.

És molta l’energia que els grups feministes han abocat perquè aquest 8M fóra un èxit. Després de l’efervescència reivindicativa d’aquests últims mesos, als poders públics els correspon moure fitxa. Als grups feministes els toca mantenir la tensió, fer evident que s’ha acabat el temps en què els responsables polítics podien mirar cap a un altre costat sense que això els penalitzés. L’eixamplament de la base feminista assolit en els últims anys és un molt bon punt d’inici. Que comence la partida. Senyores, va de bo!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.