«L'única forma de saber si un vaga funciona és fer-la». La frase va circular l’any passat a les xarxes socials després que un moviment d’abast mundial convidara les dones de mig món a fer aturades parcials amb motiu de la celebració del 8 de Març. A casa nostra, esperonat per l’embranzida mediàtica que ha significat el #MeToo, els col·lectius feministes han convocat una aturada de dones per a la pròxima diada de la dona. Els sindicats UGT i Comissions van anunciar aquest dilluns que hi donaran un suport parcial: han convocat aturades de dues hores al matí i a la vesprada.
La vaga convocada a l’estat espanyol s’inspira en altres mobilitzacions d’aquesta mena. Les aturades als llocs de feina han estat una forma de protesta habitual entre el moviment feminista. Al cinema, el director Nigel Cole va immortalitzar a Made in Dagenham la lluita de les treballadores d’una planta de Ford per aconseguir l’equiparació salarial. Era l’any 1968. El 1970, l’Organització Nacional per a les Dones (NOW, en les sigles en anglès) va convocar un dia de vaga per reclamar la igualtat salarial, si bé el seguiment de la protesta es va concentrar a Nova York. No és, doncs, fins l’any 1975, a Islàndia, que té lloc una vaga general de dones a nivell de tot un país. Un paró semblant al que ara hi ha convocat a l’estat espanyol: una aturada de braços caiguts, a la feina però també a la llar, per visualitzar el pes laboral però també domèstic que les dones suportem. Avui Islàndia és un refent mundial en el plànol de la igualtat entre homes i dones.
La mobilització d’aquell 24 d’octubre, aleshores, fou encapçalada per Red Stockings, un moviment radical femení fundat l’any 1970. Cinc mesos abans d’aquella cita, el comitè executiu encarregat d’organitzar el Dia Lliure de les Dones –així es va anomenar aquell dia- havia distribuït propaganda per tot arreu per incitar les dones a secundar aquella mobilització. Entre el catàleg de greuges brandat per les feministes hi havia la bretxa salarial, la infra-representació en les institucions, el reconeixement de les tasques de la llar o la millora dels serveis socials per a l’atenció dels infants. La resposta, aquella matinada del 24 d’octubre, estava per veure. Aquell dia, les dones van deixar d’anar a la feina i no es van fer càrrec de les tasques de la llar. S’estima que el 90% de les ciutadanes de l'illa van fer vaga aquell dia. Aquell dia l’economia del país va quedar paralitzada. 25.000 dones –en un país que aleshores comptava 220.000 habitants- es van concentrar a les places de les principals ciutats del país. La mobilització havia estat un èxit.
Un any més tard es creà el Gender Equality Council i el parlament va aprovar la Gender Equality Act, la primera legislació al món que posava el focus en la discriminació de gènere en la feina i l’escola. Cinc anys després, Vigdis Finnbogadottir, qui esdevindria presidenta del país, va qualificar aquella jornada com «un moment decisiu» en la lluita per la igualtat de gènere. La mobilització, com va contar l’ex-presidenta a la periodista de la BBC Kirstie Brewer, «va paralitzar el país per complet i va obrir els ulls a molts homes». Finnbogadottir, la primera dona triada democràticament com a presidenta, divorciada i mare d’una fill, fou reelegida en tres ocasions.
Avui Islàndia és un referent en matèria d’igualtat entre homes i dones. És, segons l’Informe Global d’Equitat de Gènere, el país del món que més pròxim està a la paritat salarial. A més, compta amb un sistema de baixes equitatiu quan les parelles tenen fills. L’home ha d’agafar, obligatòriament, tres mesos per tenir cura del seu nadó. La dona disposa d’altres tres mesos. I resten altres tres que els membres de la parella poden distribuir-se al seu antuvi. La llei prohibeix que una mare s’agafe exclusivament els nous mesos de baixa. El passat abril el govern va aprovar una reforma legislativa que obliga a les empreses a demostrar que no discriminen a les dones amb salaris més baixos per un mateix lloc de feina.