La por, l’abitrarietat: els barrots que encerclen tothom

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els règims totalitaris poden sobreviure, almenys durant un temps, a l’abitrarietat i els abusos de poder perquè posen en joc l’instrumental de la por i la repressió. La submissió i el silenci de les majories són el resultat de la comprovació empírica que la dissensió comporta conseqüències terribles. Qui es movia era esborrat de la fotografia. Liquidat físicament. Dictadors com Stalin o Franco moriren de manera no violenta, ostentant el poder, perquè aquesta lògica del terror i un sistema de sicaris i de control social els protegia. De vegades, si hi ha sort, ni tan sols la por pot evitar l’inevitable.

A les suposades democràcies se’ls atorga el monopoli de la violència perquè hom suposa que hi ha un sistema judicial independent i uns sistemes de control democràtics que ens lliuren de les arbitrarietats i les perversions polítiques. Tot això està saltant pels aires en l’Espanya del 2018. I no sols pel procés independentista de Catalunya.

Algunes de les imperfeccions del sistema podrien ser assumibles.  Podríem suportar les manifestacions homòfobes, xenòfobes i misògines de bisbes, polítics i personatges menys o menys públics, les infectes gossades anònimes que habiten les xarxes, si no fora perquè les balances estan descompensades. Perquè un acudit sobre Carrero Blanco pesa molt més que una piulada incitant a l’odi contra Anna Gabriel, posem per cas. Molt més que l’odi i l’animadversió llançat des de les ràdios i televisions que estan del costat “correcte”. Perquè la cançó d’un raper sobre els Borbons pesa infinitament més que les lloes i homenatges a Franco, el personatge sediciós per excel•lència de la història d’Espanya. Lloes absurdament normalitzades, insuportables. Perquè un nas de pallasso es considera molt més punible que una caterva de fanàtics acomiadament guàrdies civils cridant “a por ellos”. I tot el subtext que hi ha darrere d’aquesta proclama. 

Podríem admetre, amb penes i treballs, les mesures cautelars contra els dirigents independentistes si en la pràctica judicial la presó incondicional fora la moneda d’ús corrent. Si a tots els altres processats se’ls exigira el penediment dels seus pecats, la retracció i la promesa de no abandonar el camí correcte, en un acte que té més d’auto inquisitorial, d’exorcisme, que de pràctica judicial. Podríem admetre, a tall d’anomalia, una justícia imperfecta si els judicis de valor no prenyaren les sentències.

L’estratègia de la por comença a tenir èxit quan passem de la censura a l’autocensura, quan comencem a despenjar quadres políticament incorrectes i les persones, en la solitud de la seua casa, es pensen dues vegades difondre determinats continguts. Quan ens posem la bena en els ulls. Quan fa feredat dir (en públic i moltes vegades en privat) el que penses en realitat de les coses. Quan els partits de l’esquerra adapten el discurs a les noves ortodòxies, en alguns casos amb una convicció que espanta. Quan el pensament únic ho creua tot i genera monstres. Què amaga aquell “no pedir perdón” de la lletra que la cantant Marta Sánchez li ha posat a l’himne d’Espanya? Podem admetre les salvatjades que escoltem tots els dies mentre uns altres entren en presó?

Estem immersos en una fase d’autoritarisme i arbitrarietat en la qual costa discernir on acaba la democràcia i comença un règim totalitari disfressat d’una altra cosa. Un estat de coses de pura aparença democràtica. Deixem-nos de collonades jurídiques: qui acaba en la presó per defensar idees polítiques és un pres polític. Amb més raó si no ha fet ús de la violència. Amb més raó encara si els criteris són clarament arbitraris. Molts no volen veure que els barrots de Valtònyc o dels jordis són els de tots nosaltres. Molts no volen veure que no cal compartir les idees dels processats i empresonats per sentir un calfred. L’angoixa de la proximitat del precipici.

Hem de començar a decidir què estem disposats a tolerar en un sistema democràtic. Si ens conscienciem que ens estem convertint en Turquia sols que amb els preceptes canviats. O agafar la senda de la resignació i l’adaptació a les noves circumstàncies. Com si estiguérem vivint encara en una dictadura.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.