L’amnistia pot ser part de la resolució del conflicte català. L’esdeveniment organitzat per Sumar la setmana passada a l’Ateneu Barcelonès per presentar un dictamen sobre l’amnistia és un gest significatiu que demostra la predisposició d’aquest espai polític. Un acte, que malgrat tots els malgrats, no deixa de ser un pas valent per part dels de Yolanda Díaz a qui, el posicionament decidit a favor de l’amnistia, els pot costar un preu alt entre l’opinió pública espanyola. També és de lloar que s’anunciés com un text obert sobre el qual treballar i incloure modificacions.
Ara bé, cal no oblidar que, el que mou a Sumar i el PSOE a bellugar aquesta proposta, si bé és legítim, no és el mateix que hauria de moure als independentistes. El sobiranisme ha d’entendre l’amnistia com un acte de justícia per poder seguir avançant en el procés d’emancipació nacional. El progressisme de l’Estat espanyol, però, la veu com la manera de pacificar Catalunya. D’expiar les culpes i aconseguir vots per seguir a la Moncloa. I, per què no dir-ho, d’esquivar una clatellada massa forta per part dels tribunals europeus.
El més destacat d’aquell acte, però, no és el que hi va passar, sinó, tot el contrari, les absències. Primer, l’absència dels principals dirigents independentistes, que demostra que la presentació no estava acordada amb els actors catalans. Tampoc amb els socis socialistes, igualment absents. Segon, l’absència de Yolanda Díaz dalt de l’escenari, tot i que en primera instància s’havia anunciat que ella duria la veu cantat. Això tot sol ja rebaixa la magnitud política de l’acte. Per molt que Jaume Asens, que en va prendre el relleu, sigui un interlocutor valorat per Junts i ERC per la seva predisposició a col·laborar amb els presos polítics i exiliats en tot moment.
En tercer terme, hi ha els forats en el discurs d’Asens. Primer, perquè en cap moment es va parlar de la possibilitat d’amnistiar agents dels Cossos i Forces de Seguretat espanyoles. Sí que apareix al text del dictamen. Els altres convidats a l’acte es van encarregar de justificar aquest punt sense esmentar-lo amb un relat equidistant a través del terme “tots els represaliats”. Aquest terme, com bé diu el text, inclou als policies que van ser brandant la porra als col·legis electorals del Primer d’octubre. No tots, clar. No hi entren aquells que estiguin jutjats per tortures, danys morals o detencions il·legals. Un matís que no és de voluntat política, sinó de límit de l’ordenament jurídic internacional.
Encara hi va haver una quarta absència. Què es demana a l’independentisme a canvi de l’amnistia? La investidura? No només. Jaume Asens es va ocupar de deixar-ho clar l’endemà a TV3, el preu és renunciar a la unilateralitat. Caldrà afegir-hi, també, les variants que pugui mirar d’incloure el PSOE, doncs, la proposta de Sumar no té més consens que el del seu propi partit.
Arribats aquí, cal que els partits independentistes juguin les seves cartes amb intel·ligència. Han de negociar conscients tant de les necessitats pròpies —una amnistia és una gran noticia per al moviment—, com de les alienes —els vots d’ERC i Junts són vitals per a la investidura de Pedro Sánchez. És prou força per intentar que la negociació vagi més enllà. L’amnistia és només una part de la resolució del conflicte, una part que mira al passat. Cal incloure en la negociació, també, avenços en termes de resolució del conflicte amb la vista posada al futur. És a dir, que facilitin l’exercici del dret a l’autodeterminació del nostre poble. Quedar-se només en l’amnistia no comporta resoldre el conflicte català. Simplement, esmena els abusos comesos per l’Estat espanyol. És el punt de partida.
