I malgrat tot, el PSOE manté a Rajoy

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La setmana passada vam assistir a l’enèsim capítol de l’esperpent protagonitzat pel Partit Popular al País Valencià. La declaració de l’ex-secretari general de la formació, Ricardo Costa, situant l’expresident Francisco Camps al bell mig del mecanisme de corrupció del seu partit, va reobrir el foc creuat. Cada cop més, el temps dona la raó als qui des del primer dia —com aquest setmanari— van denunciar aquestes pràctiques mentre eren ridiculitzats pels seus protagonistes, que encara avui continuen instal·lats en el victimisme. En un fals i repugnant sentiment de persecució.

Certament, res no ha canviat en el Partit Popular. Al febrer de l’any 2009, quan va iniciar-se l’anomenada operació Gürtel, Mariano Rajoy va comparèixer a la seu central del partit amb el suport presencial de totes les autoritats del partit. Hi havia, és clar, Francisco Camps i la ja desapareguda Rita Barberà, a més de càrrecs instal·lats a Madrid que també estan esquitxats pel cas. Rajoy, en aquell moment, va descriure els sumaris judicials com a “causa general” contra el seu partit. A València, Camps —acompanyat de tots els seus consellers i de la mateixa Barberà— faria una declaració semblant hores després que es coneguera la seua implicació en la trama.

Rajoy ha transformat aquella vehemència en simple desconeixement. Cada cop que li pregunten, el president espanyol —que es manté al càrrec amb el permís dels socialistes— diu no saber-ne res. Una indiferència amb què intenta fer veure que mai no ha tingut cap relació amb les malifetes dutes a terme al si de la formació que lidera des de 2004.

Una actitud que no és molt diferent en el cas de Camps. “Volen que dimitesca fins i tot de la ciutadania valenciana”, va lamentar la setmana passada en saber que les Corts havien demanat —amb el vot a favor de tots els grups i l’abstenció del PPCV— que abandone el lloc que ocupa al Consell Jurídic Consultiu i a què té dret, com a expresident, fins a 2026.

Al capdavall, són les mateixes actituds de sempre: amnèsia, victimisme i fanfarronada. Al País Valencià, el Partit Popular és a l’oposició víctima de les seues trampes. La magnitud dels judicis pendents fa feredat. Alhora, els ciutadans continuen pagant el preu de la seua gestió pèssima. A més del deute heretat, de les infraestructures milionàries que han quedat obsoletes des del primer minut —com el recentment inaugurat AVE a Castelló— i dels negocis públics al servei de la família, el País Valencià continua patint les decisions d’un partit que anul·la, des del Govern espanyol, qualsevol llei contrària als seus interessos recentralitzadors. Mentre els responsables de les campanyes electorals sobrepagades en negre s’assenyalen els uns als altres en els diversos judicis, els qui controlaven el partit a nivell estatal limiten l’autogovern valencià i el sotmeten a un infrafinançament i una infrainversió perversos.

Per tot això, i per moltes més coses, és incomprensible que els socialistes mantinguen Rajoy a la Moncloa. Com també ho és que es continuen beneint infraestructures presentades amb entusiasme, malgrat que allarguen el greuge de la desvertebració del país. El Partit Popular no sols representa la cara més corrupta de la política valenciana. És, també, el promotor d’una gestió magnificada que el poble valencià va aprovar a còpia de sobredimensió mediàtica i de trampes electorals.

La corrupció és, en definitiva, només un motiu més per fer que el Partit Popular valencià no torne mai més a les institucions.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps