Maruja Sánchez i el seu home, Pedro Marti, es guanyaven la vida fent actuacions a locals d’oci de Benidorm sovintejats per estrangers. Eren els temps del felipisme i de les primeres utilitzacions d’un terme, “renovació”, que tenia com a objecte “obrir el partit a la societat”.
Fou així com ella, en 1991, de la nit al matí, va passar a integrar la llista del PSPV d’aquella ciutat. L’alcalde era Manuel Catalán Chana, que aspirava a la segona reelecció i va aconseguir-la pels pèls. En concret, per 7.433 vots a 7.025, traduïts en 11 regidors socialistes i 10 del PP.
El candidat oponent era un joveníssim Eduardo Zaplana, oriünd de Cartagena però molt ben relacionat amb la petita burgesia local. I astut com pocs. De seguida va deduir que el punt més feble del govern municipal era l’artista, i no va tardar gens ni mica a proposar-li un pla.
El pla era una moció de censura que prosperaria gràcies al seu vot i esdevindria el primer graó de l’escalada política de Zaplana, qui tres anys i mig després, només tres anys i mig després, accediria per la porta gran del Palau com a nou president de la Generalitat Valenciana.
L’auge de Zaplana s’hauria endarrerit alguns anys, com a mínim, sense l’existència de Maruja Sánchez, qui va estar en parador desconegut —sense que cap familiar en denunciara la desaparició— fins el dia de la votació que va alterar el color polític del consistori. Va rondar per tota la península Ibèrica dormint d’hotel en hotel, incloent-hi algun de Portugal, i en un moment determinat va decidir enviar un comunicat tranquil·litzador: no, ningú no l’havia segrestada.
El premi d’aquella traïció fou sucossíssim: ella va passar a ser alliberada, el seu home fou contractat al consorci de bombers de la Diputació d’Alacant i quatre familiars més van estar diversos lustres a sou de l’ajuntament. A més, un dels fills de la parella fou contractat a la delegació territorial que Canal 9, la televisió pública dels valencians, posseïa a Alacant.
Al primer dels dos volums sobre zaplanologia —Ciudadano Zaplana (Akal, 2019)— publicats per Francesc Arabí, l’intrèpid periodista xifra en dos milions d’euros el cost del marujazo per a les arques públiques. Per això va passar a ser coneguda com “la bienpagá”. Una jugada arriscada, que va erosionar temporalment la imatge de Zaplana però que, al cap del temps, va proporcionar-li un retorn molt superior. Si fa no fa —ajustant-nos a l’argot del PP valencià— com els grans esdeveniments.
Que el transfuguisme també pot practicar-se en parella va demostrar-ho el PP amb una altra operació històrica, encara més sonora: la que va possibilitar l’absència dels diputats socialistes Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez en el ple d’investidura del seu company Rafael Simancas com a nou president de la Comunitat de Madrid.
“La possible investidura de Núñez Feijóo es troba en mans dels ‘pocs socialistes bons’ que encara queden”
Corria l’any 2003 i la suma de diputats del PSOE i IU havia superat els del PP. La popular Esperanza Aguirre s’havia quedat a un sol escó de la majoria absoluta, però Tamayo i Sáez, sorpresivament, no van acudir a la sessió plenària en qüestió. L’esquerra no ha tornat a tenir l’oportunitat de governar aquella comunitat, una mena de vedat de caça dels populars. La jugada va batejar-se amb l’apel·latiu de tamayazo.
I també en parella, com si hagueren subornat dos guàrdies civils de trànsit en una carretera secundària, el PP va ser capaç d’alterar el sentit del vot dels parlamentaris d’Unió del Poble Navarrès (UPN) en la convalidació —ajustadíssima— del decret sobre la reforma laboral del Govern de Pedro Sánchez.
Si Alberto Casero, diputat extremeny del PP, no s’haguera equivocat a l’hora d’exercir el seu vot telemàtic, aquella malifeta hauria provocat la dimissió immediata de la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, i, probablement, l’acabament de la legislatura.
Avui, tant Sergio Sayas com Carlos García Adanero —els dos diputats d’UPN que van negar-se a acatar les instruccions de vot del seu partit— seuen a la bancada del PP al Congrés. Aquest ha estat el seu rèdit. El primer, per la circumscripció de Navarra, i el segon, atesa la dificultat que els populars obtingueren més d’un escó a la comunitat foral, per la de Madrid.
La negativa del PNB, per activa i per passiva, a permetre la investidura d’Alberto Núñez Feijóo, i la dificultat manifesta del PP per tal de rebre el suport de Junts per Catalunya en una votació tan transcendental —malgrat la sobtada honorabilitat que, a ulls d’Esteban González Pons i companyia, sembla tenir ara aquesta formació– situen en mans d’“alguns socialistes bons” la viabilitat de la sessió que se celebrarà a les acaballes de setembre.
En concret, de quatre socialistes bons. Amb tots quatre, sumats als 137 del PP, els 33 de Vox, l’únic d’UPN i l’única de Coalició Canària, la investidura de Feijóo prosperaria amb 176 vots a favor i 174 en contra. En seria prou amb tres vots a favor i una abstenció.
Ja fa temps que els mitjans conservadors parlen dels “pocs socialistes bons”, als quals presenten com una espècie en extinció. Ni el linx ibèric és tan difícil de trobar. Sobretot perquè, sempre que volen contactar amb algun “socialista bo”, opten per conversar amb perfils tan estrambòtics com els de José Luis Corcuera, Joaquín Leguina, Paco Vázquez o Nicolás Redondo Terreros, que ves a saber, poden ser boníssimes persones, però ja són difícils d’encasellar dins del qualificatiu “socialista”. Tan sols Rosa Díez ha experimentat una deriva més involucionista.
El PP disposa d’un mes per superar-se. Tenen el llistó ben alt, però és un marge de temps suficient per a convèncer, de la manera que siga, quatre socialistes bons. Qui sap si la Maruja Sánchez, l’Eduardo Tamayo o la María Teresa Sáez d’ahir no són la Isabel Iniesta, el Luis Carlos Sahuquillo o la Milagros Tolón de demà.
“Un episodi així sublimaria el transfuguisme a la categoria d’art. S’escriurien cròniques i fins i tot algun llibre. No és descartable que un d’ells es titulara ‘Elogi del transfuguisme’”
El 15 de desembre de 2022, el dia en què el Congrés va aprovar la reforma del codi penal en els aspectes referits als delictes de sedició i de malversació, hi havia la incertesa de saber què votarien els nou diputats del PSOE manxec. Igual com ara, quan acaba d’afirmar que “Puigdemont té el comandament a distància de la legislatura i no pot sotmetre el Govern a una llibertat condicional”, el president d’aquella comunitat, Emiliano García-Page, va expressar el seu malestar profund per la situació creada. Un cas homologable al de l’aragonès Javier Lambán, per bé que aquest ja no exerceix com a president i sembla tenir una ascendència menor sobre els seus quatre diputats, una de les quals és la ministra Pilar Alegría.
Per fer-nos una idea de la desconfiança que Pedro Sánchez podia sentir envers la delegació manxega de la legislatura anterior, únicament cal comparar el llistat de diputats que hi havia amb els noms que acaben de prendre possessió. Només un dels nou diputats de 2019 ha mantingut el seu seient a l’hemicicle.
Entre els dies 27 i 29 de setembre, n’eixirem de dubtes. Si el PP, gràcies a les seues virtuts o pels demèrits del PSOE, aconsegueix tirar endavant la investidura de Núñez Feijóo amb la participació de quatre socialistes bons, s’haurà doctorat en la matèria. La imatge faria la volta a Europa i presagiaria un mandat tan o més complicat que el que li esperaria a Sánchez en cas de resultar investit.
Però, en qualsevol cas, un episodi així sublimaria el transfuguisme a la categoria d’art. S’escriurien cròniques i cròniques sobre aquests fets. Fins i tot algun llibre. No és descartable, de cap manera, que n’hi haguera un que es titulara Elogi del transfuguisme. Gràcies a ell, s’hauria salvat Espanya.
