Dilluns passat la nova consellera balear de Salut, Manuela García, va presentar el “Pla de mesures urgents per a captar i fidelitzar professionals sanitaris”. Com calia esperar, i tal com el seu partit –el PP– havia deixat clar al seu programa electoral, una de les mesures per a dur a terme aquest pla és l’eliminació del requisit lingüístic. A partir d’ara, els professionals que vulguen accedir a treballar en la sanitat pública balear no hauran d’acreditar el coneixement de català, la llengua de les Illes Balears.
Segons la nova consellera, aquesta nou pla, que suposa un atac als drets lingüístics més elementals, servirà per a “perfeccionar l’atenció sanitària”. El català s’ha situat en el centre de la diana mentre no s’ha donat tanta importància a la gran dificultat que tenen els professionals públics de la sanitat que es desplacen a les Illes per a treballar, que és la de trobar un habitatge en condicions. Per descomptat, i qualsevol que viu a les Balears ho sap, aquesta dificultat és molt més accentuada per a un nouvingut que acreditar el coneixement de català després d’un curs d’aprenentatge.
Només aquest exemple demostra fins a quin punt la mesura no respon, ni de bon tros, a la intenció de desenvolupar “mesures urgents per a captar i fidelitzar professionals sanitaris”, sinó que és una decisió que respon a l’autoodi i a l’obsessió que té la dreta espanyola de legislar i actuar des de totes les vessants possibles contra la llengua catalana.
Un altre exemple del nou Govern balear en aquest sentit és el fet de cedir a Vox, partit que dona suport extern a l’executiu i amb qui ha fet un acord de legislatura, el control de l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics, que passarà a rebre el nom d’Oficina de Libertad Lingüística i que estarà adreçada, per descomptat, no a defensar els drets lingüístics de la llengua minoritzada, tal com estava concebuda aquesta entitat en el seu origen, sinó a atacar el català amb l’absurd pretext de defensar el castellà de no se sap ben bé què.
La ultradreta, a més, està collant el PP a les Illes per a intentar arraconar la llengua de les aules, dels mitjans públics i de l’administració en general. Cal donar per fet que les mesures citades seran les primeres d’una ofensiva sense precedents que també s’està desenvolupant al País Valencià, on el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, a qui aquesta setmana dediquem portada, s’ha atrevit a desacreditar les autoritats acadèmiques per a qüestionar la unitat de la llengua i la seua ortografia normativa.
El mateix conseller ha defensat que els xiquets valencians han d’aprendre “valencià, i no català” a les escoles, i ha proposat que al País Valencià les facultats de Filologia Catalana passen a ser de “filologia valenciana”. El nou Consell valencià, integrat per deu membres –set del PP i tres de Vox–, només compta amb una consellera que parla la llengua del país amb fluïdesa, i tot i així s’ha atrevit a erigir-se com a defensor de la llengua pel fet que Francina Armengol va anunciar la possibilitat d’utilitzar el català, el basc i el gallec al Congrés espanyol. Ha sigut només en aquest aspecte que el govern valencià s’ha mobilitzat institucionalment per a presumptament “defensar el valencià”, diferenciant-lo del català.
Per últim, a l’Aragó, el pacte de govern signat també per PP i Vox també entra a fons en la qüestió lingüística. En aquest territori s’ha anunciat la supressió de la Direcció General de Política Lingüística i l’eliminació de les ajudes a les entitats adreçades a protegir la llengua. No és estrany si es té en compte que l’entitat que inspira el nou govern aragonès en matèria lingüística té un nom ben explícit: “Plataforma No Hablamos Catalán”, i va ser creada per a negar la catalanitat de la llengua de la Franja de Ponent.
No es pot oblidar que Andorra ha reaccionat al retrocés lingüístic que està patint i demanarà coneixements de català per a obtenir o renovar el permís de residència. Però la situació de la llengua és d’alerta màxima. I davant aquests temps convulsos, només la societat civil podrà aturar aquestes pretensions a través de mobilitzacions. D’exemples pretèrits n’hi ha molts, en aquest sentit. Per tant, tornar a fer-ho és possible, però sobretot és necessari.
