Els humans tenim tendència a exigir dels demés un nivell de professionalitat que, de vegades, no traslladem al nostre àmbit. Si fem reformes a casa exigim dels obrers que les parets estiguen impecables. Si anem a un restaurant, volem un servei ràpid i eficient, un preu ajustat al que se’ns ha servit i que ens aconsellen adequadament. Dels professionals de la medicina volem que se’ns diagnostique com cal, se’ns tracte de manera humana i que els tractaments siguen els adients. Dels docents demanem implicació, reciclatge i que tracten els nostres fills com si foren els propis. I etcètera. Volem el millor. No ens conformem amb qualsevol cosa.
Malauradament, al món també hi ha obrers matussers, cambrers maleducats, metges insensibles, mestres desmotivats, periodistes sense vocació i funcionaris amb molta barra. Molts d’aquests són els primers que, quan analitzen el treball dels demés, exigeixen uns estàndards de qualitat que ells mateixos no són capaços o no volen donar. Però en les nostres ocupacions l’objectiu hauria de ser, en la mesura de les possibilitats de cadascú, aspirar a l’excel·lència. Fins i tot quan ens equivoquem o no arribem.
El món de l’art i la cultura, tot i els entrebancs i problemes que pateix, té una tendència al plany sols igualada -si em permeteu la broma- pel sector agropecuari. Tendeix a repartir culpes, a queixar-se permanentment. Però com la resta d’activitats professionals, per aspirar a l’excel·lència necessita d’unes determinades condicions, d’hàbitats favorables. De temps i pressupost. Els bons llibres, discos, pel·lícules o muntatges teatrals requereixen treball, esforç i talent, però també entorns favorables. D’això no són alienes la resta de professions: una sanitat col·lapsada, una educació massificada, un periodisme de tot a euro o un servei de ferrocarrils saturat no són els hàbitats més idonis perquè els professionals donen el millor.
El dimitit intendent del Palau de les Arts de València, Davide Livermore, va tindre una intervenció molt desafortunada (potser magnificada) en alguna de les entrevistes de comiat pel que fa a la desconsideració a la llengua i la cultura de l’indret que l’ha acollit i pagat generosament. Però no per això hem de llançar per terra una part del seu discurs: per competir en una lliga tan exigent com la dels teatres d’òpera del món cal inversió i gent molt capacitada. Captació de talent que, indefectiblement, suposa fer una inversió que quasi sempre té retorn: el talent crida al talent. Es retroalimenta. Genera sinergies. A Livermore se l’havia de jutjar pels resultats, no en funció de les seues col·laboracions externes o de fer compatible la gerència amb la carrera artística.
No estic dient que no s’haja de complir la legalitat o que no s’hagen de reformular determinades regles, com ara l’exclusivitat. Però l’enfocament que fan alguns després de l’eixida de Livermore de centrar la qüestió en si l’intendent ha de guanyar més diners o menys que el president de la Generalitat és una mica ociós, és un enfocament de via estreta: si es fa un concurs i es pretén que opten al càrrec professionals amb capacitat i prestigi, si es vol jugar en aquella lliga, els emoluments hauran de situar-se en els paràmetres del mercat. O el més a prop possible.
Si es manté un teatre de l’òpera (no un teatret) l’aspiració ha de ser l’excel·lència. Un afany que no s’ha de confondre amb l’elitisme: les coses que no tenen a veure amb les necessitats més peremptòries cal fer-les bé o no fer-les. Sense tornar-se bojos, sense gastar el que no tenim. Aprofitant també el potencial formatiu i educatiu, fent sessions econòmiques per escolars o per un públic generalista. Tot això. Però la decisió de fons és la de jugar a l’òpera o no. Si la resposta es positiva, cal acceptar les conseqüències de l’aposta i gaudir dels beneficis que té per a la projecció de la ciutat i del país. Després, com diria Joan Fuster, els matisos.
