Presos polítics

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després que el passat 17 d’octubre la jutgessa Carmen Lamela decidís enviar a presó preventiva els dirigents d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, per un suposat delicte de sedició, basant-se en uns informes que s’ajusten molt poc a la realitat dels fets ocorreguts el dia 20 de setembre davant la conselleria d’Economia, Espanya va activar tots els seus ressorts per negar que sota la seva jurisdicció hi hagués presos polítics. La propaganda en aquest sentit s’ha anat fent més virulenta a mesura que la llista de presos i exiliats s’ha anat ampliant amb els membres del govern de la Generalitat que es troben repartits en diverses presons de Madrid o desplaçats a Brussel·les.

Excusatio non petita, accusatio manifesta o “qui mal s’excusa, bé s’acusa”. Així, el dia 3 de novembre la COPE llançava un editorial que es titulava “A Espanya no hi ha presos polítics”, que deia que “Espanya és un estat democràtic i de dret. Els únics presos polítics que existeixen són els que fabriquen amb el seu relat els secessionistes i els seus interessats companys de viatge”. El dia 6 de novembre l’exministre socialista José Bono afirmava que “quan sento a parlar de presos polítics referint-se a qui avui, a Espanya, incompleix, segons el parer dels tribunals, la llei, sento indignació i tristesa”. Amb un poc enginyós joc de paraules, va sentenciar que “a Espanya hi ha polítics presos, no presos polítics”. Ja abans Mariano Rajoy, arran de les detencions produïdes el dia 20 de setembre durant la ràtzia contra les institucions catalanes i l’aparell organitzatiu del referèndum, va manifestar que “és una enorme falsedat i una bajanada que es digui que a Espanya hi ha presos polítics. Aquí cadascú pot pensar el que vulgui, votar el que vulgui, resar el que vulgui i parlar l’idioma que vulgui”. Finalment, per acabar, voldria posar un darrer exemple. Seguint amb l’afany intervencionista dels defensors de la repressió estatal, el diari ABCes mostrava molt preocupat el passat dimarts perquè l’informatiu infantil InfoK havia dit, després d’explicar l’empresonament dels Jordis i de part del govern, que “hi ha qui creu que les han empresonat per ser independentistes, o sigui, que són presos polítics i que no és just que siguin a presó. Però també hi ha molta gent que creu que no, que a Espanya no hi ha presos polítics”. El fet d’oferir les dues versions sense prendre partit ja era motiu d’escàndol pel rotatiu madrileny.

El que argumenta tota la propaganda del règim per negar el caràcter de presos polítics als empresonats és el fet que se’ls està investigant per un suposat delicte concret, d’acord amb les lleis vigents, i no pas per la seva ideologia política. Podríem entrar a valorar les dades sobre la independència judicial a Espanya, remetent-nos a la informació de la Comissió Europea que posa la justícia espanyola als darrers llocs pel que fa a la percepció ciutadana d’aquest assumpte, o tractant l’estudi del Fòrum Econòmic Mundial que situa el nivell de la independència judicial espanyola per sota de països com Kènia o Azerbaidjan. Però m’agradaria puntualitzar que mai un pres polític ho ha estat per un delicte que es basi en la seva ideologia, sinó que es cerquen altres pretextos en l’ordenament jurídic imperant. Així, a Lluís Companys se l’executà per “rebel·lió definida a l’article 237 del Codi de Justícia Militar”, tal com hi diu a la seva sentència de mort. A Nelson Mandela se’l va condemnar per terrorisme i sedició i a Gandhi també se’l va acusar de sedició. Per posar un exemple que sigui entenedor per a la caverna, al veneçolà Leopoldo López, a qui sempre tracten com a pres polític, se l’acusa d’haver “instigat a cometre crims, intimidació pública, danys a la propietat pública, incendi provocat en un edifici públic, incitació a crear aldarulls, perjudicis seriosos i terrorisme”.

Per entendre que en un Estat d’aparença democràtica es poden cometre abusos de caràcter antidemocràtic com ara l’existència de presos polítics, trobo que és interessant esmentar l’obra de Francis Fukuyama titulada Els orígens de l’ordre polític. En el seu primer capítol hi ha un fragment que ens pot ajudar a interpretar el que està passant a casa nostra: “És tal el prestigi de la democràcia que els actuals aspirants a l’autoritarisme han de manegar eleccions i manipular els mitjans de comunicació entre bastidors per a legitimar-se. El totalitarisme no només pràcticament ha desaparegut del món, sinó que els autoritaris fan un compliment a la democràcia en fingir ésser demòcrates”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).