Bonig, sola davant el perill

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després de molts dubtes i d’algun ajornament, els carrers de València acolliran el dissabte 18 de novembre una manifestació –que es pretén multitudinària– en defensa d’un finançament just. La marxa, convocada per la UGT i CCOO, compta amb el suport entusiasta del PSPV-PSOE, Compromís i Podem, és a dir, les tres forces que garanteixen l’estabilitat parlamentària del Consell. A més, a poc a poc ha anat rebent adhesions diverses, entre les quals la de la Cambra de Comerç de València, uns altres sindicats –com ara el CSIF i la Intersindical–, la Unió de Llauradors i Ramaders, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Acció Cultural (ACPV) o, fins i tot, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.Un ventall ampli, sens dubte, però amb absències prou significatives per poder-la considerar una protesta unitària.

El PPCV, que vol i dol, ja fa mesos que va excusar la seua presència. És ben conscient del maltractament que arrossega el País Valencià en matèria de finançament i d’inversions estatals, una denúncia que preconitza des dels temps de Francisco Camps i que va arribar al zenit l’abril passat, quan els populars van signar la declaració institucional de les Corts valencianes que mostrava el “rebuig més absolut” als Pressupostos acabats d’aprovar pel Govern de Mariano Rajoy. El president espanyol, però, va fer-li la creu a Isabel Bonig per aquella gosadia. Aquell gest va marcar un abans i un després en la seua relació, que fins aleshores tampoc no havia destacat per ser massa estreta, precisament.

Ateses les circumstàncies, era previsible que el PPCV no volguera participar en la manifestació pel finançament. Ho tenia coll avall. A l’hora de justificar-se, podia recórrer a la nòmina de convocants i d’adherits, tot assegurant que es tractava d’un acte de l'esquerra governant contra el seu partit. El context polític actual, afectat pel conflicte català, encara li aplanava més el camí a Bonig, que no va perdre l’oportunitat de llançar un crit d’alarma: “A Catalunya van començar d'aquesta manera”. Confiava, en definitiva, que la ciutadania entenguera que es tractava d'una pugna València-Espanya i que, així, la mobilització fóra escassa.

Tanmateix, un parell de notícies dels últims dies han situat els populars valencians entre l’espasa i la paret. Malgrat que també havien descartat la seua presència, tant la Confederació Empresarial Valenciana (CEV) –el 26 d’octubre– com Ciutadans –aquest dilluns– han comunicat que sí que hi seran, cosa que ha descol·locat Bonig. En el primer cas, es tracta de la patronal que, en bona mesura, ha assumit les funcions de la difunta Cierval. Pel que fa a Ciutadans, és la formació que rivalitza en l’espectre polític del centre-dreta i que més enèrgicament s’ha enfrontrat al sobiranisme català. A cap dels dos no se'ls pot atribuir animadversió contra Espanya ni en favor de Catalunya. Els presumptes aliats econòmics i els hipotètics aliats polítics del futur, units rere la mateixa pancarta al costat dels actuals governants de la Generalitat i d’entitats ubicades als antípodes d’allò que els uns i els altres representen. Tot d’una, Bonig s’ha quedat sola davant el perill.

Si la manifestació del dia 18 esdevé un èxit, el buit que hi deixarà el PPCV encara resultarà més feridor. L’exigència d’un finançament just és una demanda transversal com no existia a la societat valenciana des dels anys 70, quan la gent clamava per l’Estatut. Els populars acostumen a fer tard a la història, però en aquest cas, farien tard a una demanda que ells mateixos havien encapçalat. I, com a conseqüència d'això, també farien tard a les eleccions de 2019, que no queden tan lluny. Corren el risc d'arribar amb l'etiqueta d'"antivalencians". Qui ho havia de dir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Cap de redacció del setmanari El Temps.