Civisme, pau i dignitat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A hores d'ara, l'únic pronòstic fiable és que l’escenari que es va obrir ahir serà, fins i tot, més llarg i complicat que l’anterior. El Govern català ha complert amb el seu mandat. I ho ha fet amb tot el vent en contra. El de l’escepticisme i la desconfiança de molts partidaris, raonablement temorosos que l’executiu de Puigdemont fera una frenada en sec. També amb el menyspreu dels contraris, sempre amb la desconsideració i la burla com a arma per evitar enfrontar-se a la realitat. Malgrat tot, el Govern s’ha reeixit amb enteresa. Ningú no ho podrà negar. Però, i ara?

El divendres 27 d’octubre, després de l’aprovació del Parlament, Carles Puigdemont va intervenir fora de l’hemicicle i va destacar tres conceptes: civisme, pau i dignitat. Tres termes que serviran per suportar la tempesta que queda per vindre. Les decisions del Govern espanyol ja són conegudes. La incompatibilitat d'actuacions d'un i altre govern pot derivar en un conflicte perillós al qual el poble català haurà d'enfrontar-se. Anant pel mateix camí que l'ha fet arribar a la situació actual.

Ben és cert que la innocència de la revolució dels somriures no servirà per fer-ho tot. Però ha valgut, de moment, per arribar a un punt en què ningú no confiava. La societat civil no han sabut actuar de cap altra forma que des del seny, la democràcia i el respecte. Malgrat el relat de la interlocutòria que ha dut Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a presó. Una decisió a la carta, tal com han demostrat una gran quantitat de juristes catalans i d'arreu.

Hi haurà provocacions a prova de bombes. Violència permesa per una Europa que tampoc no vol saber res del que passa quan la realitat li incomoda. Tot el que s’ha vist fins ara, però amb més intensitat. Per això, el civisme, la pau i la dignitat s’han de mantenir encara amb més força. Perquè només ha estat, és i serà el camí per canviar les coses. La dignitat no només són els somriures. També és el diàleg quan les dues parts estan disposades a parlar. I és la desobediència quan no hi ha cap altre camí. És anar fent, en definitiva. Que és el que s’ha anat fent fins ara: camí.

L’emoció del moment pot distorsionar la transcendència dels fets. Els pot infravalorar o sobreestimar de manera desproporcionada. Però cal tenir present que el que s’ha aconseguit és històric. S’ha evidenciat el divorci amb un règim constitucional que es mantenia a Catalunya a còpia de tribunals polititzats. S’han negat les ordres de l’Estat i d’Europa, avantposant la dignitat a les amenaces. I sobretot, s’ha posat al centre de tot el desig de milions de persones que mai no han defallit i que han fet possible que s’arribara fins ací.

La història de Catalunya té molts episodis. Potser aquest no serà tan definitiu com molts volen. Si no ho és, servirà almenys per haver mostrat les vergonyes d’un Estat que mai no ha buscat l’encaix, sinó la imposició. També la fallida d’una Europa que no ha estat a l'altura en tot aquest procés. Molts encara viuen una síndrome d’Estocolm. Però l’escepticisme generat arreu del continent, amb el lamentable benefici que en trau l’extrema dreta en molts altres estats, es pot explicar a través de desatencions com aquesta.

Cadascú s’ho farà. De moment, el poble català ja s’ho ha fet. Amb civisme, pau i dignitat. I haurà de continuar perquè tot just s’inicia una altra pantalla encara més difícil. El que és segur és que aquest poble no defallirà mai. Com tampoc ho ha fet en situacions totalment adverses.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.