Unió Europea

Iguals i desiguals

En la Unió Europea la violació de la llei s’ha convertit en costum. La cancellera alemanya vol que això canviï, però s’arrisca a un conflicte amb Hongria i Polònia. La secessió del continent es fa més profunda.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El bosc de Białowieza és un dels darrers llocs verges d’Europa. 1.500 quilòmetres quadrats de natura intacta a la frontera de Polònia amb Bielorússia. Ants, llops i bisons tenen aquí el seu territori. Aquest parc natural, en què molts dels arbres tenen un centenar d’anys o més, forma part del patrimoni de la humanitat.

No obstant això, des de fa mesos s’hi veuen vehicles desforestant el bosc; tan sols aquest any s’han talat deu mil arbres. La Comissió Europea pot comprovar el progrés de l’espai talat a través d’imatges per satèl·lit, en les quals es veu que l’última selva d’Europa és cada dia un poc més petita.

La tala de sèquies perjudica no solament la natura sinó també l’Estat de dret europeu. Fins al juliol el Tribunal de Justícia de la UE no va promulgar mesures provisionals que prohibeixen a Polònia continuar destruint la reserva natural, i dimarts vinent el problema tornarà al tribunal. El Govern no es deixa impressionar. Hom continuarà talant, va dir el ministre de Medi Ambient del país.

Ara, la selva preocupa fins i tot la cimera de caps d’Estat i de Govern de la setmana passada. Alemanya ha posat la qüestió de la legalitat en l’ordre del dia, no solament a causa de l’acció il·legal de desforestació a la frontera est d’Europa, sinó també perquè en general les coses no van bé pel que fa al compliment de les normes de la UE. Durant el darrer sopar amb el president del Consell Europeu, Donald Tusk, Merkel volia parlar sobre la proposta. “Es tracta del que és bàsic”, diuen els funcionaris del Govern de Berlín.
Quant a Polònia, sobretot, podem parlar d’un canvi de direcció. Fins ara Merkel i els seus ministres s’abstenien, en la mesura que podien, d’atacar el Govern polonès directament. No hi ha hagut crítica més forta, ni tan sols per les interferències planejades en la independència del poder judicial. Per tal de no incriminar d’una manera més forta la delicada relació històrica amb el veí, Berlín prefereix amagar-se darrere de la Comissió Europea, que va amenaçar l’any passat de formalitzar un procés per violació de l’Estat de dret contra Polònia.

El Govern federal tan sols vol mostrar a països com Polònia i Hongria que ells són els que somouen els pilars de la UE quan infringeixen els principis de l’Estat de dret. El comissari alemany de la UE, Günther Oettinger, reclama sancions per als flagrants infractors de la llei entre els països membres, i el ministre d’Afers Estrangers de Luxemburg, Jean Asselborn, també exigeix una actuació més rigorosa. Al cap i a la fi, l’Estat de dret és el “fonament de la UE”, afirma.

Aquest assumpte té tot el potencial per convertir-se en un conflicte de principis. Al capdavall, la UE està estructurada com a comunitat jurídica: allò en què es posen d’acord els països membres té caràcter de tractat internacional. La Comissió Europea ha de controlar si es compleixen els tractats; en cas de conflicte, el Tribunal de Justícia Europeu és qui decideix.

Fins aquí la teoria, però, mentrestant, en la pràctica, molts països membres segueixen el vell lema de “legal, il·legal, m’és igual”. A més, la Comissió, sota la presidència de Jean-Claude Juncker, s’até a les normes tan sols per necessitat, perquè es considera una “comissió política”. Tots són iguals, però alguns són més iguals, segons el lema de Juncker, fet que molesta a tots els que se senten discriminats per ell, sobretot els petits Estats membres de l’Europa de l’Est.

La frustració pel tracte de segona classe creix. Si escoltem el ministre d’Afers Estrangers d’Hongria, Peter Szijjártó, la comunitat jurídica europea actuaria com una camisa de força, en què el seu país hauria de ser inhabilitat. “Aquesta sentència és indignant i irresponsable”, critica sobre la resolució més recent del jutge a una llei que obliga Hongria a acollir refugiats. “La política ha violat la llei europea”.

L’home a qui es dirigeix aquesta sentència no s’altera per tanta agressió. La seva feina és preocupar-se per “la garantia d’equitat” en temps difícils, assegura Koen Lenaerts. El president del Tribunal de Justícia Europeu ens rep al seu ampli despatx a la setena planta del Tribunal de Justícia al barri luxemburguès de Kirchberg. Darrere dels vidres tintats el món de fora sembla molt llunyà. La literatura especialitzada jurídica rodeja els jutges suprems d’Europa com si fos un mur.

Però també Lenaerts percep que el to amb el seu tribunal s’ha fet més aspre. La “multitud de crisis diferents” es reflecteix “immediatament en els processos pendents”, dels quals s’ocupa la seva institució.

L’últim cas probablement més polèmic tractava de la redistribució obligatòria de refugiats, que els ministres d’Interior europeus havien acordat el setembre de 2015 en contra dels vots d’Hongria i d’Eslovàquia, entre més. El Tribunal de Justícia va declarar que la resolució s’havia dut a terme com calia.

Així, per al jutge suprem d’Europa, el cas ha quedat aclarit. Té la comprensió de tothom, si els Estats membres que van perdre manifesten la seva frustració sobre una resolució, expressa Lenaerts. “Fins ara no hi ha cap problema. Però han d’acceptar la sentència. Ara es tracta de complir la decisió legal de la Comissió.”

No obstant això, no es tracta solament d’una sentència que no convé a Hongria, o una ordre que Polònia ignora. A Varsòvia el govern del partit Dret i Justícia (PiS) es disposa a aprofundir intrínsecament l’Estat de dret. Si s’apliquessin els projectes de llei polèmics, es podrien, per exemple, canviar tots els jutges del Tribunal Suprem. Mentrestant la Comissió Europea avança un procediment sobre violació de tractat contra Polònia. És possible, a més, que l’Autoritat exigeixi als Estats membres de la UE imposar sancions d’acord amb l’article 7 del Tractat Europeu. En el cas extrem, Polònia podria perdre fins i tot el seu dret de vot en la Unió.

Polònia, al seu torn, nega rotundament a la comissió el dret d’interferir contínuament en un procés legislatiu. “La Comissió es basa en fets falsos”, declara un escrit del Govern polonès de final d’agost al qual ha tingut accés Der Spiegel. “Heu rebut les vostres informacions sobre lleis jurídiques sols pels mitjans de comunicació?”, pregunten els polonesos replicaires.

El to per ell mateix mostra que la Comissió ha perdut, almenys en la part d’Europa de l’Est, la seva autoritat com a defensora de la llei i l’ordre digna de crèdit. A més, a alguns europeus de l’Est que s’hi oposen els molesta que la Comissió i països com Alemanya es comportin com a guardians dels valors europeus, però alhora incompleixin les mateixes normes.

La UE es troba, sobretot per això, immersa en una crisi, assegura l’ambaixador d’Hongria a Berlín, Péter Györkös. “Perquè nosaltres hem soscavat mitjançant les excepcions i el menyspreu les normes dels dos principals triomfs: la moneda comuna i el mercat interior protegit pel conveni de Schengen, és a dir, la nostra forma de vida i el nostre model econòmic”. Segons l’ambaixador, la culpa és sobretot de la Comissió Europea. L’autoritat ha manifestat el seu paper com a “protectora dels acords” neutral.
Hi ha un argument flagrant. En més de 110 ocasions, els Estats membres han infringit el pacte d’estabilitat i de creixement que fa a penes 20 anys que va ser acordat. No s’ha arribat a sancions mai, a excepció d’una vegada. Pocs incompliments han deixat marques més profundes que la reiterada violació de les normes per part d’Alemanya a principis del nou mil·lenni. Durant dos anys el Govern federal va lluitar contra una —d’aleshores— Comissió Europea al principi obstinada i a disgust contra països membres, fins que el canceller Gerhard Schröder (SPD) va aconseguir el que volia: precisament els alemanys, que volien promoure l’euro en una població escèptica amb el pacte d’estabilitat i creixement, van afeblir les normes.

Com que la pèrdua d’autoritat és persistent, el vicepresident de la Comissió vigent per a la política monetària, Valdis Dombrovskis, nota els efectes cada vegada que adverteix als cap de Govern i als cap d’Estat que compleixin els tractats.

Pel novembre de 2014 el letó va tenir cita amb el cap de Govern italià d’aleshores, Matteo Renzi, en un hotel a Brisbane per esmorzar. Juncker també estava allí amb motiu de la cimera del G-20. Dombrovskis va intentar explicar a Renzi que no es podia evitar un procés penal contra el seu país, a causa a les violacions del pacte d’estabilitat. Un procés així també té el seu costat bo, entén Dombrovskis. Una vegada començat, en el reglament, durant un cert temps Itàlia podria, fins i tot, endeutar-se més del que està permès.

Però el letó lluita per una partida perduda. Juncker ja havia explicat durant la campanya electoral al Parlament Europeu que les normes del pacte s’entenen més aviat com valors indicatius sense compromís. Renzi podia deixar que les reprimendes de Dombrovskis a Brisbane li rellisquessin. L’italià sabia que no tenia res a témer amb Dombrovskis.
Doncs, així, també Itàlia obté més temps per a fer reformes, igual que França. Fins avui encara no ha passat realment res. Qui pregunta, per exemple, per què la seva autoritat és clement durant anys malgrat el continu dèficit francès, rep de Juncker tan sols un irrespectuós “perquè és França”.

Els alts càrrecs polítics d’Europa temen que el tractament lax pugui debilitar el fonament de la UE amb la legislació. “L’amenaça de l’Estat de dret en alguns països d’Europa de l’Est pot convertir-se en una crisi existencial per a la Unió, igual com els deutes d’un particular per a l’euro”, afirma el diputat europeu romanès Siegfried Muresan. De manera semblant pensa el ministre d’Afers Estrangers de Luxemburg, Asselborn. “Ací es tracta de conservar”.

El ministre d’Afers Estrangers veterà de la Comunitat presidia la sessió en què els ministres d’Interior i de Migració van decidir la redistribució de refugiats, controvertida fins avui, al setembre del 2015. No creu que es pugui comparar la conducta tossuda del cap de Govern d’Hongria, Viktor Orbán, en la crisi de refugiats amb les infraccions contra el pacte d’estabilitat. Asselborn diu que “les normes no són normes idèntiques”. “En la crisi de refugiats no parlem de mers detalls tècnics ni de percentatges, sinó de persones”.

Segons Asselborn, les infraccions contra la legalitat han de tenir conseqüències financeres futures directes per als països de la UE en qüestió. Vol posar sobre la taula el reglament convenient en els processos sobre el nou marc financer plurianual, al pressupost comunitari de set anys que s’aplica fins a 2020. “Al qui infringeix els principis juridicoestatals se li han de reduir els fons”, apunta. La idea té defensors a Brussel·les. El comissari encarregat dels pressupostos, Oettinger, vol distribuir d’ara endavant el capital de manera igualitària sols als receptors que s’atenguin a les normes. Hi ha “una clara relació entre la legalitat i un trasllat eficient de les inversions privades i públiques subvencionades pel pressupost comunitari”, s’exposa en un pla estratègic de les seves autoritats. Els fonaments de la proposta són clars, ja que sobretot s’aprofiten de l’ajut financer de la UE els països d’Europa de l’Est.

Països com Hongria veuen el projecte com el que és: un repte. L’ambaixador Györkös indica que el seu país, de tota manera, és l’únic fins ara en la UE que ha sigut castigat per les normes del pressupost degut a la infracció. Justament Hongria. El març de 2012 la UE suspenia durant un curt període de temps quasi 500 milions d’euros que Hongria havia de rebre com a ajuda per a les regions dèbils econòmicament.

El resum de l’ambaixador és inequívoc: “Per a nosaltres va ser la prova que tots els països no són iguals.”

Peter Müller, Christoph Schult
© Der Spiegel
Traducció de Mar Sanfélix Froilán

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.