Resistents i sabotejadors, tanmateix

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan escrivia els episodis que després s’havien de convertir en el llibre Sabotatge contra Franco, no m’imaginava pas en quin context polític acabaria vivint les seves primeres setmanes a les llibreries. La publicació va coincidir amb el compte enrere cap al referèndum de l’1-O, moment decisiu del procés independentista iniciat set anys enrere. La pregunta sobre els vincles amb l’actualitat apareixia, òbviament, en algunes entrevistes i en comentaris de lectors i amics. Em resistia a creure que n’hi havia. Em semblava massa fàcil comparar l’actitud del govern espanyol amb Franco, malgrat que tots sabem qui va fundar l’actual partit al poder i quins vincles familiars tenen alguns dels dirigents del PP amb la Dictadura. 

Tot i l’arribada massiva de policies i guàrdies civils a Catalunya i les primeres amenaces, registres d’impremtes, actuacions de dubtosa fonamentació, encara no m’atrevia a fer comparacions explícites. Ho creia així fins que el dia de la presentació del Sabotatge a la llibreria Ona va coincidir amb els fets del 20 de setembre, en que van ser detinguts –com si es tractés de membres de la màfia calabresa– diversos alts càrrecs del govern. Davant dels plans d’un estat que s’ha cregut capaç de tot per defensar la seva unitat de destí en l’universal, per citar un pensador de referència en part de la intel·lectualitat del periodisme d’estat, resistir, doncs, també era presentar un llibre com Sabotatge contra Franco en aquella tarda d’oprobi. 

Després de la violència desencadenada el dia 1 d’octubre contra els centenars de catalans que defensaven les urnes i el seu dret a votar, de les manifestacions on el suposat espanyolisme cívic no només ha victorejat els cossos policials que van portar a terme la repressió, sinó que ha conviscut sense problemes amb la nostàlgia de franquisme –i això que s’ha hagut de dedicar expressament a controlar la parafernàlia–, de les amenaces de l’estat amb regust històrics, va arribar la detenció dilluns de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Ràpidament, vaig tornar a la pàgina 165, en que s’evoca la clausura de la seu d’Òmnium al Palau Dalmases per part del temut i temible comissari Antonio Juan Creix, el 2 de desembre de 1963. Fins 1967, Òmnium Cultural va continuar la seva activitat en la clandestinitat i a través de l’oficina de París.

Coincidint amb tot plegat, fa pocs dies em va contactar l’advocat Albert Verdaguer, i em va fer a mans el llibre que ha escrit sobre el seu avi, Josep Vila Sivill, un home fet a sí mateix, nascut a Rubió (Anoia), excursionista, simpatitzant del nacionalisme català més abrandat, amic de Joan Cornudella i conegut dels germans Badia, militant de l’organització separatista Nosaltres Sols! i enginyós sabotejador durant el règim. Després de la victòria franquista, amb l’autarquia i la misèria de postguerra i la repressió contra la cultura catalana, amb les presons plenes i tants a l’exili, Vila Sivill, va dedicar-se llavors a fabricar la primera ploma estilogràfica de l’estat espanyol, a la qual anomenà “Regia” en referència –com sabia ell, amant de la història medieval i la numismàtica – en referència a la Corona d’Aragó i la signatura dels sobirans catalans. Unes plomes que van ser, paradoxalment, usades per bona part dels jerarques del règim, fins i tot pel mateix Franco. 

L’inquiet Vila Sivill, un autèntic Rei Mides de les plomes i els bolígrafs, és també, a la seva manera un exemple dels sabotejadors que he volgut retratar al llibre: un bon burgès que practicant el mecenatge va permetre a la cultura catalana sortir del clot dels quaranta i primers cinquanta i un patriota que va maldar, des de la seva posició de fabricant destacat, per la pervivència de la cultura catalana i la resistència dels seus ideals nacionalistes de joventut. Ara que sembla que el passat no passa, i que la darrera pàgina del llibre –la mort del dictador, si em permeten l’spoiler– sigui un acudit de mal gust, potser sí que l’exemple de tenacitat, resistència, lluita, intel·ligència i, perquè no, sabotatge dels homes extraordinaris de biografia aparentment menuda com ell, ens és més útil que mai. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.