Us volem a casa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dilluns 16 d’octubre, l’Estat espanyol va avançar en la seua estratègia repressiva i amenaçadora. Si el Govern català va fer un pas enrere en les seues intencions per demanar diàleg per enèsima vegada, l’espanyol en va fer dos al davant i va multiplicar la seua via d’intimidació. Amb dos presoners. Quasi res. Dues persones que lideren entitats reconegudes pel seu caràcter cívic, pacífic i democràtic. Que sempre han optat pel diàleg i per la serenitat a l’hora de perseguir els seus objectius. Que sempre han fet crides a la calma i al seny quan la tensió era gairebé irreversible. Si en cinc anys de procés els danys materials a Catalunya han estat mínims —com a cap país del món en una situació similar— ha estat, sobretot, gràcies al comportament cívic dels promotors del projecte. Entre ells, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Tots dos són els principals símbols d’aquest comportament exemplar. Potser és això el que descol·loca l’Estat espanyol. Segurament és això el que han acabat pagant a un Estat venjatiu i autoritari. 

No cal especular més sobre un possible canvi d’actitud en el Govern espanyol. De fet, en aquests moments, seria un exercici d’ingenuïtat irresponsable. Ja no hi ha excuses ni motius per esperar una altra via. Després del menyspreu com a resposta automàtica a les demandes ciutadanes. Després de quasi 900 ferits per defensar la celebració d’un referèndum que, a més, no ha estat reconegut. Després, també, que s’arribe a plantejar l’extensió de la llei de partits que va servir per il·legalitzar Batasuna i que ara es pot ampliar per apartar de la legitimitat les formacions independentistes catalanes. Sense cap context violent que ho justifique.

Arribats a aquest punt, tirar pel dret és l’única opció possible i raonable. No es poden fer més crides a la mediació, perquè ningú no vol mitjançar. El diàleg és impossible per a un Govern espanyol que, pel mer fet de conversar, atemptaria contra els seus propis principis. Els ciutadans van parlar el darrer 1 d’octubre. No sols amb el seu vot: també amb la defensa organitzada dels col·legis electorals. Després del cost de la violència, de la perseverança arrogant de Rajoy, Rivera i dels socialistes i de la inhibició d’Europa, Catalunya no pot esperar més a proclamar la República.

Perquè era l’escenari acordat si el resultat del referèndum així ho determinava. Perquè, malgrat tot, s’ha insistit per seure a parlar d’una realitat que el Govern espanyol tergiversa. Perquè Europa ja s’ha posicionat. Ha preferit fer-ho amb aquells que trigaren a entrar en la UE per allargar una dictadura. I no amb els que durant aquell règim crearen llaços d’unió amb el continent que serviren, finalment, perquè l’Estat espanyol s’hi incorporara. També perquè, al remat, el poble català ha decidit. Però el Govern espanyol també. I les decisions ja s’han vist incompatibles per l’entestament d’Espanya a evitar la conciliació.

I així ho han demostrat amb l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Una decisió que evidencia la voluntat de deteriorar fins a nivells alarmants la democràcia a canvi de mantenir un estatus obsolet que, com s’ha vist, no convenç gairebé cap català. No podem fer cap més cosa que demanar seny, coherència i donar suport als qui ja són dos símbols de la voluntat d’aquest poble. I que un dia seran reconeguts per haver canviat la història. Com la de tots els presoners polítics, la seua lluita no serà debades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps