República-refugi

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan, el 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys proclamava l’Estat Català de la República Federal Espanyola, no estava fent una declaració d’independència. Aquella proclamació era el darrer episodi de la llarga història del republicanisme federal català. Durant la Primera República (1873-1874) ja s’havia animat el debat entre els federals anomenats benèvols (partidaris que la federació arribés des de dalt, per la via reformista) i els anomenats intransigents (que només veien possible que la federació vingués de baix a dalt, per la via rupturista).

El 6 d’octubre és una de les fites en la lluita de Catalunya per la seva sobirania, i aquell Estat Català cal entendre’l en lògica federal. El mateix Companys pensava que era la contribució catalana a una revolta del conjunt de l’esquerra de l’Estat espanyol, contra les forces de dretes que amenaçaven d’enderrocar l’obra legislativa progressista de la República. Però aquella revolta només va encetar-se a Astúries gràcies a l’empenta del sindicalisme miner. A la resta de l’Estat no va reeixir perquè el PSOE es va fer enrere.
Es fa evident aquest enfocament de Companys quan llegim la proclamació que va fer, en la qual invitava les forces del conjunt de l’Estat a establir-se a Catalunya per formar el Govern Provisional “en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica”. En certa manera, el que oferia Companys era un refugi per a totes les forces republicanes espanyoles que veien amenaçat el seu projecte. Un baluard des del qual recuperar el poder al conjunt de l’Estat.

En les circumstàncies actuals que viu el procés independentista, que s’enfronta a una monarquia espanyola en clara deriva dictatorial, tinc la sensació que Catalunya pot recuperar aquest esperit de República-refugi. No em refereixo a donar aixopluc físic a les esquerres espanyoles, que ni ho han demanat ni semblen interessades en cap República a curt termini. Em refereixo al fet que l’ofensiva de l’Estat s’ha emportat tantes coses que tenia al davant, que l’interès a construir una República pot atènyer més gent que no pas l’estrictament independentista.

L’ofensiva de l’Estat contra l’independentisme s’ha emportat tants drets que tenia al davant, que el projecte de la República Catalana se’ns presenta com un refugi des d’on reconstruir-los


Avui es fa evident que les classes dominants espanyoles van entendre la democràcia com un préstec, unes concessions en un moment de feblesa provocat per la mort del dictador i sobretot per la pressió del moviment obrer i popular antifranquista. La cultura democràtica no ha arrelat profundament a l’Estat espanyol, i hi ha perviscut un franquisme sociològic que és el que permet les victòries del PP, el seguidisme del PSOE i la crossa de Cs. Anteriorment s’ha vist també en el conflicte basc, ja que en el marc de la lluita contra ETA s’han vulnerat drets civils i polítics que afectaven greument la vida democràtica: tortura, terrorisme d’Estat, dispersió de presos, tancament de diaris, il·legalització de partits, macrosumaris judicials a mida de les estratègies polítiques d’Estat, etc.

Aquestes classes dominants, enriquides amb la dictadura, han conservat un gran poder d’influència després de Franco. A través de les empreses de l’Ibex 35 i de la propietat dels mitjans privats de comunicació, lliguen curt els representants polítics (sobretot de PP, PSOE i Cs) i això fa que no s’hagi pogut consolidar el segon punt reivindicatiu de l’Assemblea de Catalunya: “L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació —inclosa la sindical—, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític”. Avui constatem que aquesta consecució va estretament lligada a la segona part (sovint oblidada) del tercer punt de la mateixa taula reivindicativa: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”.

Aquests dies a Catalunya estem vivint una vulneració de drets rere un altra, tan atropelladament que la darrera ens fa oblidar l’anterior. Per això el projecte de la República Catalana ha de ser un refugi per a tothom sensible a fonaments de la democràcia tals com la llibertat de premsa i el dret a la informació; la separació de poders; els drets civils i en particular el dret a un judici just; la democratització dels cossos i les forces de seguretat; l’antifeixisme; la diversitat lingüística i cultural; els drets socials; el feminisme.
Cada vegada és més difícil pensar que aquests valors que acabo d’enumerar, siguin recuperables amb solidesa en el marc de l’actual monarquia espanyola. Per això la República Catalana que farem serà de tots els catalans i catalanes, i naixerà amb les portes obertes a tothom que s’hi vulgui refugiar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).