L’hora de defensar el país pam a pam

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Conscient de la magnitud de la tragèdia i del más se perdió en Cuba y volvieron silbando, l’establishment espanyol sap que necessita un relat. Una història que eviti el previsible reguitzell d’angines de pit mesetàries. A la cort madrilenya li cal poder explicar a la seva parròquia un romanço creïble: que va fer l’impossible per salvar Catalunya. Que no es va rendir en cap moment abans l’armistici definitiu. Que no es va arronsar ni mica i que, per tant, no va escatimar ni esforços, ni mesures, ni pressupost ni accions de cap tipus. Que va atrapar, jutjar i empresonar un grapat d’enemics remarcables. Que, quan va caldre, va colpejar fort sense recança. I, fins i tot, que va poder matar sense complexos en nom de la suprema llei espanyola. Breu: que la independència no ens va sortir gratis.

Espanya fretura de presentar-se davant els seus súbdits amb un mínim de dignitat oligàrquica. No parlem només de llepar-se les ferides i de digerir amb la màxima celeritat i el mínim dolor nacional la darrera ignominiosa pèrdua colonial. No és merament una qüestió de romanticisme tronat. Es tracta de quelcom molt més pragmàtic i material. En aquests moments, el seu principal objectiu és que el govern de l’Estat no aparegui com a vergonyosament vençut, a fi que les elits madrilenyes puguin seguir subjugant el poble espanyol tal com han fet fins ara sense que ningú no els qüestioni llur hegemonia. Saben que la independència de Catalunya farà palès que no són dignes de la condició d’elit, car unes elits que deixen escapar la possessió territorial més pròspera són un veritable perill per al conjunt de la nació castellana. Per tant, o aconsegueixen d’escampar una crònica alternativa que els permeti de seguir vius, o bé, tard o d’hora, el poble espanyol considerarà inajornable de canviar-los, de substituir-los.

La manera d’introduir un relat alternatiu és d’ensenyar al poble espanyol que revoltar-se té costos majúsculs, tal com pretenen demostrar a Catalunya. Per això cada empresa que anuncia que s’emporta la seu social fora de Catalunya, cada multa desorbitada, cada web censurat, cada pres polític, cada partit il·legalitzat, cada cop de porra, cada nafrat atès pels serveis mèdics, cada víctima catalana de la repressió espanyola, és presentat com un veritable botí de guerra. Com més bèstia ho expliquin els mitjans de comunicació, més punts acumularan al seu particular marcador. A través d’aquest mètode macabre i terrorista, pretenen d’introduir la por al cos no només als catalans, sinó, sobretot, al poble espanyol, i, a més, així de passada, miraran de fer creure que van sortir més airosos que no semblava de la guerra amb Catalunya. Al capdavall, fins i tot el poble més súbdit del món s’estima més una elit dominadora però guanyadora que no pas dominadora i, damunt, perdedora. Loser.

Des d’aquesta òptica s’entén molt millor l’agressiva actuació policíaca de l’1 d’octubre, la persecució judicial de polítics i funcionaris, o l’empresonament dels Jordis, que, tot sigui dit de passada, per a ells no són més que purs hostatges per tal de poder afrontar en més bones condicions la peremptòria negociació d’actius i passius. Com el marit gelós i possessiu que, mentre ella fa les maletes a cuita-corrents, ell, debades, li amaga objectes personals, li confisca la clau del cotxe i truca als seus pares per dir-los que està molt preocupat pels brots d’histèria que darrerament percep en llur filla.

Hi ha qui creu que Europa i la comunitat internacional en general no permetran que Espanya atempti contra els catalans. Aquestes veus són les mateixes que ja predicaven tal bona nova abans del 20 de setembre, que ho van seguir manifestant fins i tot després de l’1 d’octubre, i que, ara, que tornem a tenir presos polítics, ens volen convèncer de vés a saber què. La prova evident que la comunitat internacional ha acordat amb Espanya de deixar-los fer tot i més a canvi que tinguin el sud d’Europa controladet, és que a hores d’ara, quan l’únic que s’ha celebrat a Catalunya és un inofensiu referèndum, Espanya ja ha comès veritables atemptats contra els drets humans mentre l’únic que hem vist de l’exterior, en el millor dels casos, són quatre ganyotes més preocupades per l’estètica que no pas per l’ètica. Sóc del parer, doncs, d’obrir els ulls i d’acceptar com més aviat millor la pura realitat: el més probable és que, tot i la brutalitat espanyola que pugui arribar, la major part dels nostres benvolguts veïns no bellugaran ni un dit. Ep, però, tranquils tots! No hi fa res, no passeu pena: malgré tout, guanyarem. Guanyarem perquè volem guanyar.

És per tot això que, arribats aquí, ens cal assumir tres conceptes ben clars el més aviat possible. Primer: dediquem els esforços a allò realment útil i no perdem més el temps. Prou tustar topins abans d’anar al llitet i prou convocar sonades vagues generals indefinides que l’únic que farien és empobrir-nos tots una mica més. Ço que cal ara precisament és tot el contrari: anar per feina. Cada segon que passem sense proclamar la independència i fer-la efectiva som un segon més vulnerables que el segon anterior. Cada carta que enviem a Moncloa per dir-los que estem oberts al diàleg sense prèviament haver-nos proclamat a sobre, persistim en l’error. Cada cop que condicionem la nostra proclamació a qualsevol maniobra de l’enemic —com el PDeCAT, amb el 155...—, ens afeblim com a poble. És a dir: ja, sisplau, proclamació sense més dilacions. Segon: proclamada la independència, cal que el poble la defensi amb ungles i dents, aital com l’1 d’octubre va saber defensar el referèndum. Aquest cop no s’hauran de protegir pas col·legis, sinó el país i les institucions, pam a pam. I aquest cop els Mossos ja no podran fer-se els longuis: quan els piolins paramilitars vinguin amb la seva violència a rebentar la nova República, aquest país s’haurà guanyat el dret de constatar com de bé s’ha sabut entrenar durant tots aquests darrers anys de manifestacions l’estimadíssima Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra. Oi que ens entenem? I tercer: fóra bo que els nostres dirigents assumeixin sense embuts que, malauradament, els bons de la pel·lícula només guanyen a Hollywood. Per sort o per desgràcia, al món real, els impol·luts poques vegades tenen l’esma ni la força de canviar res. La transformació requereix inevitablement i implícita una indispensable dosi d’enginy i de mala llet. Per tant, és fonamental que s’acabi aquesta dèria pueril de voler presentar-nos constantment al món com el bàndol bondadós i benèvol, entre d’altres qüestions perquè, com diria el gran Xarim Aresté, en el fons, tot això a l’univers li sua.

La resta de països del globus terraqüi ens reconeixeran quan constatin que som nosaltres qui controlem el territori, qui n’exercim de manera real l’autoritat política, econòmica, territorial i social, i, per tant, que és amb nosaltres amb qui han de parlar si volen fer cap negoci a casa nostra. Ni més, ni menys. Ningú no sortirà a reconèixer res ni ningú, per molt que haguem estat els més bons jans del planeta, si tenim tot el nostre govern empresonat. Perquè si el tenim empresonat voldrà dir que ens l’hem deixat empresonar. De la mateixa manera que, un cop preservada la independència fins a les darreres conseqüències, ningú no vindrà a recriminar-nos que en aquella jugada del minut 27 on vam robar la pilota a l’adversari, no vam ser del tot fins. Vam guanyar perquè ens vam saber imposar. I punt.

A mi m’agrada veure la vida com l’handbol: un esport noble però de contacte. A l’handbol, si vas de cara, pots fer servir les mans, les cames i el pit per tocar, blocar, o obstruir l’equip rival tant com vulguis. Estic convençut que aquest partit el guanyarem si estem convençuts que el guanyarem. Tothom al camp, doncs, a ocupar les nostres posicions. Cara a cara. Pit a pit. Cos a cos. Pam a pam.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.