Ençà i enllà

L’inhòspit escenari d’un doble govern a Catalunya

És possible que al Principat convisquin dos actors que es reclamin com a legítims governants del territori? Analitzem les possibilitats d’aquesta conjectura en un hipotètic context de revocació de l’actual Executiu català.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una pugna violenta entre dues legalitats vigents confrontades per assumir el control del territori principatí és una possibilitat descartada per tots els experts consultats. Hi ha antecedents històrics de situacions on governs paral·lels s’han disputat una regió. Ha estat sempre, però, en contextos bèl·lics no extrapolables a Catalunya. Poques són les respostes que ofereix la política comparada en una casuística tan genuïna com la que implica el procés català. Una situació en la qual, d’un costat, l’actor que es vol escindir rebutja l’ús de la violència. I de l’altre, no existeix entre les parts un acord per donar sortida al conflicte.

En vista d’una hipotètica revocació del Govern català per part de l’Executiu de Rajoy, cobra més força l’opció que algun ens polític es reclami com a autoritat legítima en contraposició a la instaurada des de l’Estat. Una de les vies podria ser la constitució d’una assemblea de càrrecs electes. Els experts apunten que, tal vegada, aquesta seria una entitat amb poques probabilitats de tenir capacitat legislativa sobre el territori.

Legalitats paral·leles

Els textos acadèmics defineixen els governs de facto com aquells que, malgrat no ser reconeguts jurídicament, exerceixen de manera efectiva el seu control sobre un territori. Una intervenció contundent per part de l’Estat que suposés el desplaçament del Govern legal i legítim actual podria obrir la porta a situacions similars. “S’acabarà reconeixent a qui exerceixi les competències, però veig poc probable que ens trobem en aquest punt, no crec que s’arribi a l’extrem del conflicte civil”, explica el professor de dret internacional públic, David Bondia, de la Universitat de Barcelona. A més, nega que l’aplicació de l’article 155 “autoritzi a convocar eleccions” i afegeix que, a tot estirar, “confiscaran competències econòmiques” atesa la dificultat de destituir tot el Govern.

Hi ha, però, qui no concorda amb ell. “Crec que la duplicitat d’institucions és un risc real en cas que s’activi el 155 en tota la seva esplendor. Però això no serà immediat i dependrà de si la Declaració Unilateral d’Independència es fa inequívocament”, anota la politòloga Carol Galais. Ella mateixa afegeix que “seria una situació d’excepcionalitat fins a la celebració d’unes eleccions autonòmiques, tal com les preveu l’Estat. Aquesta transitorietat faria que no importés gaire la legitimitat que es tingui, atès que no s’haurien de prendre decisions crítiques”.

El també politòleg Pablo Simón creu que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució podria menar a la substitució o dissolució del Govern. Si la Generalitat no acata aquests preceptes “estaríem en una situació en la qual tot dependria de la lleialtat dels funcionaris. Arribats aquí, no sabem què podria passar”, apunta Simón. També assegura que aquest escenari “té una possibilitat superior a zero”, però no creu “que sigui el més probable”. Això es podria donar. Segons el seu parer, és un escenari de resistència per part de l’independentisme que “no podria ostentar al Parlament. Requeriria l’ús de la força i no crec que cap actor aposti per aquesta via”.

L’exclusió de l’acció violenta en l’esdevenir a curt termini és un escenari que genera consens entre els analistes. “No crec en la possibilitat real que a Catalunya hi hagi dos governs que es reclamin com a legítims”, assegura el politòleg Marc Sanjaume, membre de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern de la Universitat Pompeu Fabra. Ell mateix argumenta que aquesta opció seria pròpia de “conflictes on hi ha un control de facto sobre el territori per part d’una autoritat que dirigeix una milícia o una guerrilla”.

Res més lluny de la realitat catalana actual en la qual el pacifisme i la no-violència són reivindicats com a estendards per part del moviment independentista. Estaríem parlant, més aviat, de situacions com la de la Irlanda de principis de segle XX o la Polònia posterior a la Primera Guerra Mundial, on fins a tres governs es reclamaven com a legítims, apunta l’historiador i professor de la Universitat Oberta de Catalunya, Jordi Esculies. Denota també que “no hi ha cap cas de govern paral·lel fora d’un context bèl·lic”.

Simplificant la complexitat de qualsevol conflicte d’aquesta mena, en el context de la lluita per la independència irlandesa, l’any 1921 es va firmar un tractat segons el qual Irlanda passava a ser un “domini autònom”. Dins, això sí, de l’Imperi britànic. Un estatus similar al de Canadà o Austràlia que no va ser acceptat per una part de la societat. Això provocà que, amb l’inici de la guerra civil el juny de 1922, l’aleshores cap del Sinn Fein i cap de l’assemblea de parlamentaris, Eamon de Valera, formés l’autoanomenat Govern Republicà. Finalment, però, seria el Govern de l’Estat Lliure d’Irlanda, amb el suport de Londres, el reconegut oficialment.

Una aproximació més recent, tal com apunten altres fonts consultades, serien els anomenats conflictes congelats sorgits a les repúbliques postsoviètiques i plasmats en la creació d’Estats de facto no reconeguts internacionalment com a Ossètia del Sud o Abkhàzia en territori de Geòrgia. O el de Nagorno Karabakh a Azerbaidjan. En aquests casos, explica Sanjaume, “hi ha una estructura de l’Estat matriu que té un delegat del Govern o un prefecte a la zona i després la regió en qüestió erigeix un Govern o una administració paral·leles”. De nou, però, són actors que aconsegueixen el control del territori després d’una confrontació bèl·lica i que responen als interessos de Rússia en els casos d’Ossètia del Sud i Abkhàzia i als d’Armènia en el cas de Nagorno Karabakh.

Legitimitat alternativa

Si ens desplacem a Catalunya, Simón pensa que “pot ser que membres del Govern o del Parlament es constitueixin com a parlament alternatiu o govern autònom”. No obstant això, assenyala que “es tractaria d’una duplicitat en termes de legitimitat, perquè, en termes reals, és complicat que l’administració no acabi sotmesa a la legalitat espanyola”. A parer seu, “el funcionament estaria tutelat des de Madrid i el govern a l’ombra seria un focus de resistència i un pol de legitimitat paral·lela”.

Tampoc no creu en la possibilitat de dos governs paral·lels que es disputin la legalitat sobre el territori el politòleg Marc Sanjaume. Per a ell, cal tenir en compte que Catalunya i l’Estat espanyol es troben dins el context de les democràcies liberals europees i que seria més raonable que aparegués “una estructura cívica que miri de donar resposta a les polítiques de l’Estat espanyol, es reivindiqui com a Govern legítim i mobilitzi la ciutadania perquè reclami els seus drets. Tot i això, penso que aquesta no és una prioritat del Govern independentista”.

Tant Simón com Sanjaume, però, no descarten una escalada del conflicte, malgrat que la veuen poc probable. Arribats a aquest punt, podria ser que aquest Govern reivindicat com a legítim comencés a desenvolupar, de manera gradual, una mena d’administració paral·lela.

Dins de tot aquest ventall de supòsits apareix en escena l’anomenada Assemblea de Càrrecs Electes Catalans. Una proposta sobre la qual treballa l’Assemblea de Municipis per la Independència (AMI) des de finals de 2016, quan va crear un registre de càrrecs electes que podria constituir potencialment l’esmentada assemblea.

“La idea va sorgir d’una executiva. Al món hi ha antecedents d’assemblees d’electes que han tingut un paper important. Cap no es pot assimilar al que està passant a Catalunya, però vam pensar que era interessant la possibilitat d’estar en contacte entre els càrrecs electes catalans per si calia decidir alguna acció conjunta”, explica la presidenta de l’AMI, Neus Lloveras.

La proposta no és nova dins l’ecosistema polític català. En el marc de l’Esquerra Independentista (EI) —de la qual forma part la CUP— aquest és un plantejament que s’ha considerat des de fa anys com a part de l’estratègia per assolir la independència dels Països Catalans. Així doncs, l’històric militant d’aquest espai, Carles Castellanos, recorda haver-ne parlat durant els debats de creació de l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista —embrió de la CUP— l’any 1986. Tal vegada, en el manifest sortit del procés de Vinaròs de l’any 2000, on es posaren les bases de l’actual estructura de l’EI, s’esmenta que la conclusió d’una primera fase de la “lluita d’alliberament i reconstrucció nacionals es podria concretar en una Assemblea Nacional dels Països Catalans (formada per representants dels àmbits institucionals, sociopolítics i socioculturals)”. A més, exposa que “en la mesura que aquesta Assemblea es dotés de les eines i línies de treball adequades [...] estaríem en condicions de realitzar nous avenços cap a la República catalana”.
Un llegat que es plasma transparentment en el llibre Referèndum 2017. La clau que obre tots els panys, publicat per la CUP durant la campanya de l’1-O. En el text es recull la necessitat de “bastir una institucionalitat alternativa per als Països Catalans, que esdevingui un contrapoder a la fragmentació del país [...] l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans, llavor d’un contrapoder polític que confronti el sistema autonòmic i estatal”.


La qüestió de la institucionalitat alternativa no sembla, de moment, ni l’opció predilecta de l’AMI ni la del govern Puigdemont. “El que hem fet és crear un registre per estar comunicats entre nosaltres, però no hem constituït l’Assemblea de Càrrecs Electes”, explica Lloveras. Detalla també que, si bé tenen uns estatuts base preparats, “si en algun moment creiem que cal reunir els càrrecs electes, serien aquests mateixos els que decidirien si es constitueixen com a assemblea. Després es veuria com s’organitzen i quins objectius es fixen”. No obstant això, la també alcaldessa de Vilanova i la Geltrú (Garraf) diu que està convençuda que “no s’haurà d’activar”. I afirma que, per ara, no preveuen fer una convocatòria de càrrecs electes.

Tot i no ser la via preferida per l’Executiu català, l’opció ha estat estudiada amb previsió de fins on podria arribar la repressió a l’embat independentista per part de l’aparell estatal. Tanmateix, la inestabilitat política i la manca de precedents internacionals dificulten les afirmacions rotundes sobre l’esdevenir del procés independentista. Qui sap si veurem l’aplicació d’un Govern digital, que permetés esquivar els entrebancs de controlar físicament les institucions, a semblança de la ciutadania electrònica que permet als estonians fer la major part de les seves gestions, fins i tot obrir una empresa, de manera telemàtica. O una aposta per crear una comunitat autònoma dins d’un territori estatal com la que ja desenvolupa la Cooperativa Integral Catalana. No hi ha indicis que apuntin cap a aquestes dues darreres opcions, però el cert és que tot fa pensar que si la independència catalana reïx, ho farà mitjançant una via encara per explorar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.