Un aspecte que es comenta poc dels acords de govern entre el PP i Vox al País Valencià i les Balears és la tirada al grotesc dels personatges que els protagonitzen. Al País Valencià han fet vicepresident, i titular de Cultura, un torero retirat que feia enquestes a Twitter sobre si havia de posar-li al seu cavall el nom de Caudillo o el de Duce (i especificava: “se pronuncia ‘duche’”). El president mateix de la Generalitat, Carlos Mazón, és un betzol que, en una entrevista a El Temps amb Víctor Maceda, donava tot un recitat de comicitat involuntària, i que s’ha fet viral per un vídeo d’un acte amb premsa (del seu temps a la Diputació d’Alacant), en què se’l veu perseguint un borinot amb una dedicació digna de millor causa. A Balears, de moment, la ineptitud del PP de Marga Prohens ha consentit fer president del Parlament un individu anomenat Gabriel Le Senne, pura escuderia de col·legi major amb la boca grossa i el tuit fàcil, caricatura vivent dels fills de casa bona crescuts entre cotonets i puturrú de fuà. Així mateix, a Alcúdia, un dels municipis importants de Mallorca, han fet regidor de Turisme un altre membre de Vox que, durant molt d’anys, ha estat una de les drag-queens més famoses de la nit eivissenca.
En fi, que l’eufòria del moment ha dut l’extrema dreta espanyolista a mostrar-se com és: barroera i decadent, amb un sentit caspós de l’humor caspós que subratlla les seves arrels franquistes, alimentades en la subcultura cañí menys graciosa i de més mal gust. És cert que també tenen tots els components programàtics de les extremes dretes europees modernes, i per aquest motiu, des de la seva presentació al gran públic en un gran acte a Vistalegre la tardor de 2018, han comptat amb el suport i la simpatia dels líders ultra europeus més destacats, des de Marine Le Pen a Georgia Meloni, passant per Viktor Orbán i qui vulgueu. Però després tenen també aquesta cosa del franquisme i la seva vessant viciosa i nacionalcatòlica, i ara que estan contents no poden evitar treure-la i no tan sols degradar les institucions amb el seu neofeixisme, sinó també convertir-les en un carnaval de cutrelux salsitxer.
El que està per veure és si això s’acabarà girant contra ells. Confondre governar les institucions democràtiques amb la satisfacció dels seus capricis i manies és propi de mentalitats no tan sols autoritàries, sinó curtes de gambals i infantils en el sentit més pejoratiu de la paraula. Si persisteixen a convertir el debat i la gestió públiques en un teatre d’extravagàncies, potser es divertiran una estona (a costa de la ciutadania, naturalment), però és probable que la seva, diguem-ne, acció de govern acabi col·lapsant més aviat que tard. Però també pot passar el contrari: el trumpisme, i abans el berlusconisme, ens han ensenyat que, com més arbitrari, esbojarrat i impresentable és el comportament dels líders populistes i d’extrema dreta, més fort es mostra el fervor dels seus seguidors. Veurem, en definitiva, si s’ofeguen dins la seva lletjor o, per contra, si hi acaben arrossegant la societat.
