Totes les dades sobre els preus de l’habitatge i el lloguer, començant per les grans ciutats i acabant per petits municipis despoblats (però estacionalment turístics), són cada vegada més preocupants: retraten un present on l’habitatge s’emporta bona part de la renda disponible familiar i esbossen un futur on les condicions de vida d’una àmplia capa de la població empitjoren. Segons Eurostat, l’augment dels lloguers ja ha convertit l’espanyol en l’estat de la Unió Europea on més inquilins es troben en risc de pobresa: el 45% dels llogaters.
Les noves lleis impulsades per PSOE i Podem per limitar les pujades de preus del lloguer poden alentir aquest procés, però sobretot calen noves polítiques d’habitatge que també incloguen una decidida aposta per l’habitatge públic d’ús social. A l’Estat espanyol el parc públic d’habitatge representa un ridícul 2,5% del conjunt, pràcticament una quarta part de la mitjana europea, que se situa en el 9,5%. Àustria o els Països Baixos tenen deu vegades més habitatge públic que l’Estat.
Revertir aquesta situació és complex, perquè demana un canvi de política d’habitatge sostingut durant diverses legislatures. La situació no es resol ni en quatre ni en vuit anys i s’ha de mantindre una política inflexible en diversos sentits i en diferents àmbits d’actuació alhora. A escala estatal, nacional i municipal s’han de combinar polítiques que prioritzen el dret a l’habitatge: Cal recordar que és un dret constitucional, perquè els partits dits constitucionalistes són els primers que se n’obliden i confonen la defensa del dret a un sostre amb la defensa de la propietat privada.
La demagògia conservadora utilitza les escasses ocupacions que es produeixen com a amenaça fantasma i desvia l’atenció d’aquest dret a l’habitatge que l’Estat prometia garantir en la seua Carta Magna.
La política d’habitatge està condicionada per diversos factors que els experts expliquen en el nostre dossier de portada d’aquesta setmana. La desídia política estatal —interessada o no— n’és una. Una altra és la turistització del país. Aquest fenomen no només afecta les ciutats més turístiques, com Barcelona, València, Palma o Eivissa, sinó que s’estén per territoris tan diversos com les illes més demandades turísticament a l’estiu o els pobles en perill de despoblació de la muntanya (com explicava el reportatge de portada d’EL TEMPS 2028 de fa dos mesos).
Els efectes del turisme de masses han esdevingut tan complexos que els preus de l’habitatge són inaccessibles, fins i tot, per als joves dels petits municipis de muntanya que s’estan despoblant: una combinació fatal que amenaça la salut de les comarques de l’Alt Pirineu amb el suïcidi assistit (per a visitants que segur que també s’estimen aquest territori).
És fa difícil dir si aquesta complexitat del fenomen és el que ha impedit també regular la situació dels apartaments turístics en ciutats com Barcelona, on el consistori d’Ada Colau es va fixar aquest tema com a prioritat fa vuit anys. Les polítiques de moratòries hoteleres i control dels lloguers turístics potser han desaccelerat el fenomen, però és evident que no l’han sabut aturar. El lloguer turístic ha trobat formes de consolidar-se i créixer malgrat l’aparent oposició de la política municipal. Una prova més que les polítiques d’habitatge han de combinar normes municipals i supralocals si volen ser efectives.
Qualsevol altra cosa que no siguen polítiques efectives a favor de l’habitatge públic i el control del lloguer turístic implicaran un empitjorament de les condicions de vida en ciutats i pobles. Amb el risc d’exclusió social de les famílies més febles econòmicament i d’una tensió social creixent en les ciutats superpoblades (augment de la demanda sobre els serveis assistencials i degradació de la convivència). Mentrestant, a l’altra banda del país, els pobles es queden sense gent.
