La trompada electoral patida per l’independentisme el passat 28 de maig va obligar els dirigents polítics dels partits més destacats d’aquest moviment a ressuscitar la idea de fer una llista unitària, ara per a les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Aquesta proposta ha sobrevolat a cada cita electoral des que el 27 de setembre del 2015 l’independentisme català, a excepció de la CUP, es presentara al Parlament amb la fórmula de Junts pel Sí. Però aquella candidatura va ser una excepció, atès que en moments posteriors l’entesa no ha sigut possible. Els càlculs partidistes, les desconfiances mútues, les estratègies incompatibles i els efectes de la repressió han dinamitat plantejaments d’aquest tipus.
Desgraciadament, ha calgut un resultat electoral dolent per a obligar els partits independentistes a, com a mínim, contemplar aquesta opció. L’estret marge temporal per a tancar les candidatures dificulta una entesa de tal magnitud, però no deixa de ser rellevant que el debat torne a estar damunt la taula i amb disposició de les parts a reflexionar-hi.
El 23 de juliol servirà perquè el conjunt de l’Estat decidisca quin model polític vol: si el progressista –per bé que amb limitacions evidents– liderat per Pedro Sánchez, acompanyat per Yolanda Díaz i pels partits territorials amb suport extern i puntual –que va d’Esquerra Republicana i EH Bildu a opcions més discretes però decisives com Teruel Existe– o un model regressiu i reaccionari liderat pel PP amb el suport imprescindible de l’extrema dreta de Vox. És normal, i fins i tot és obligatori, que l’independentisme català vulga trobar una fórmula per a jugar un paper protagonista tant en el resultat electoral com en l’escenari posterior. La llista unitària és una manera d’encarar la situació que s’aproxima.
L’independentisme va protagonitzar un episodi polític inèdit durant la dècada passada gràcies a un moviment radicalment democràtic que va posar sobre la taula la necessitat de democratitzar l’Estat a través del respecte del dret a decidir. El desenllaç no va ser el que havia plantejat l’independentisme, però va servir per a evidenciar les mancances democràtiques d’un Estat que encara continua sense respectar la immunitat de tres eurodiputats i que persegueix judicialment càrrecs electes d’un govern que els sistemes judicials de diversos països d’Europa s’han negat a extradir de manera sistemàtica. No cal dir que aquestes mancances democràtiques s’accentuarien amb una victòria del PP i de Vox, que no és segura però que és la possibilitat més factible, segons venen indicant les enquestes.
Davant d’això, amb llistes unitàries o sense, l’independentisme, sense deixar de prioritzar els seus propòsits, ha de representar un mur de contenció democràtic contra les aspiracions de la dreta espanyola. De fet, ambdós objectius, el de lluitar pel dret d’autodeterminació i el de salvaguardar i millorar la democràcia, són inseparables l’un de l’altre.
La unitat dels partits independentistes catalans en una mateixa candidatura seria una gran notícia per a contribuir a aquest objectiu. Si aquesta unitat no és possible, caldran acords i estratègies compartides de cara al futur perquè la situació viscuda els darrers anys, que s’ha traduït en una clara desmobilització electoral, no es torne a produir. Ha sigut, amb aquest escenari de divisió constant, quan el jacobinisme espanyol més ferotge ha trobat l’oportunitat per a anul·lar judicialment el model d’escola catalana, per a qüestionar amb èxit l’existència de mitjans públics en català –també més enllà del Principat– i per a actuar, en definitiva, contra tot el que s’ha construït durant dècades.
