Les sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han posat, de bell nou, l’escola catalana a la palestra. Ja ho havia estat, fins i tot, abans que actués efectivament en la nostra societat, el 1902, el 1905, el 1915-1916 i, evidentment, des de 1923, amb l’establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Res de nou a l’Oest.
El terme escola tenia aleshores més significats significats i, per tant, havia tingut altres objectius: una llarga nissaga literària va constituir “l’escola mallorquina”; la configuració corporativa dels quadres de la Lliga Regionalista va establir “l’escola de la Lliga” i grups de cant coral, escampats ça i lla, s’anomenaven Schola Cantorum.
Fabra hi va donar dues accepcions: “establiment on s’ensenya” i “el conjunt dels deixebles que segueixen una mateixa doctrina filosòfica, literària, artística, etc.; la mateixa doctrina”. Escola catalana no deixava, doncs, de sintetitzar totes dues definicions.
L’aparició del terme escola catalana queda imprès i difós perpètuament en el fulletó Las escolas catalanas, consideradas com á base principal y necesaria pera la propagació de la causa regional. Ras i curt: Las escolas catalanas. Un text que esbossava, per primer cop, la significació de l’escola catalana dins del catalanisme, el seu valor pedagògic i l’organització que havien de tenir. Un any després, el 1887, la complementà amb La ensenyansa en las escolas catalanas. L’havia escrit Francesc (Francisco) Flos i Calcat. El mateix any, 1886, havia estat premiat pel Centre Catalanista Provençalenc (de Sant Martí de Provençals), un dels primers i pocs nuclis catalanistes del país, com destacava Josep Termes en el període que el catalanisme fa cultura nacional, abans de fer política.
Flos, fill d’Arenys, era un “mestre de minyons” que constatava tot sovint que el rendiment escolar de la mainada catalana era baix. D’una banda, per uns mètodes poc adequats, però, per l’altra, especialment perquè les explicacions del mestre no eren enteses o poc enteses, perquè els infants enraonaven a casa una llengua diferent de la del mestre. Des de la Real Cédula de Aranjuez de 1768 i la llei Moyano de 1857 que la llengua castellana era la de l’ensenyament, fos quina fos la que es parlés més avall de la tarima. Tant li feia que molts amplis estrats de la població, assenyaladament classes populars, la visquessin com una llengua estranya. No hi feia res: la Corona s’expressava en una sola llengua i els seus súbdits havien de fer semblantment. Per això Antoni Rovira i Virgili, el 1917 i a l’inici de la República espanyola, el 1931, fins i tot, destacava la radical animadversió de l’Estat (dugués el barret que dugués) a les escoles en català.
La Renaixença i el moviment catalanista que reclamaven l’escola catalana era obra d’herois, de colossos: alçar un nou edifici des del no-res (o gairebé). Persones que, elles soles o amb un moviment abnegat però neulit, volien canviar l’estat de coses existents. Per això, com deia Manuel Cruells, “el catalanisme és una revolució”. Actuant al teatre, al cant coral, a la narrativa, a la poesia, a les humanitats, a l’excursionisme, a l’escola... La idea, pròpia d’una època, de cos malaurat i ferit (la nació catalana) que calia reviscolar, explicava aquest capteniment: com un fènix.
Flos va ser un d’aquest colossos, un apòstol de l’escola catalana. Ja sabia que amb una sola escola catalana no en faria prou; tan important com aquesta era l’instrument que les escampés arreu, les fomentés, i també les eines d’aprenentatge per a la canalla, els llibres, a més dels mestres.
Va trigar 13 anys a trobar aquest instrument de foment de l’escola catalana. Temps enrere, cap a la fi dels vuitanta del segle XIX, havia volgut crear un “patronat d’escoles catalanes” que va aprovar-se, sense resultat efectiu, a l’assemblea de la Unió Catalanista de 1893, a Reus. Sigil·losament (per això, sovint, sense esment plausible) el català era present en l’ensenyança de minyons (i minyones, sense afany laboral), com la notícia de 1895 a les pàgines de La Renaixença que anunciava que al Miracle (Solsonès) els monjos ensenyaven els infants del rodal amb l’única llengua que entenia, i no era pas la castellana.
Altra cosa era l’experiència d’una altra escola catalana, la que va existir dins d’un recinte fabril, a la Colònia Güell, des de 1891. Sí, era la primera, però no creada expressament. Feia part del conjunt dels seus serveis, ultra la fàbrica i la seva infraestructura per fer-la funcionar, l’economat, cal metge, l’església gaudiniana... i més endavant l’activitat esportiva.
L’any 1898 és una data important, a banda de 1886, per a l’escola catalana: l’u d’octubre, a la Barcelona Vella obria les portes la que considerem la primera, el Col·legi de Sant Jordi, dirigida per Flos.
Cap a fi d’any presentava la documentació preceptiva al Govern Civil, l’entitat de foment, l’Agrupació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC). La Protectora que, en aquell moment, esdevenia l’entitat especialitzada en ensenyament català dins de la Unió Catalanista. Tot un edifici per bastir. Dos instruments, l’escola de referència i l’entitat de foment.
Però podia arrelar-se l’escola catalana malgrat l’empenta dels seus impulsors? No gaire. Per arrelar-se li calia una llengua normativa acceptada per tothom i això no es va escaure fins quinze anys després, el 1913. Ensenyar la mateixa gramàtica, igual per a tothom amb les normes aprovades per l’Institut d’Estudis Catalans i acceptades, de bon grat, pels principals actors catalanistes.
Per crear escoles calia un interès col·lectiu pels afers pedagògics en sectors molt diversos de la nostra societat, que hi era i que donà bons resultats en la formació de mestres i en la creació d’institucions exemplars, però no arribaven arreu, ni de bon tros —constatable especialment durant el període de govern de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923). Calia, especialment, per fer arribar arreu l’escola catalana, que els catalanistes que governessin en fessin una prioritat política, però no ho feren. Deixaren l’encàrrec en mans de la Protectora, de la societat civil.
Això, sense deixar de tenir en compte que l’Estat espanyol no permetria cap aproximació del català a l’ensenyament. I, a més, l’obra de l’escola catalana seria tot sovint bescantada, com a fomentadora de separatisme (gairebé, des de l’espanyolisme, el dimoni dels Pastorets).
La Protectora, referent de l’escola catalana
En una Catalunya convulsa i amb suspensió habitual de garanties constitucionals, malgrat les dificultats, la Protectora oferia una escola catalana com a esperança de futur d’un país millor, amb els seus futurs ciutadans, els infants, com a protagonistes totals. La Protectora va esdevenir aquest estendard constant; sense ella no parlaríem, segurament, d’escola catalana. Un estendard d’alta complexitat tècnica, pedagògica, sanitària i artística, i plural adscripció catalanista, que, com deia Miquel Costa i Llobera, com el pi cèlebre, actuava des de la “la lluita constant”.
Després d’una quinzena d’anys de vida somorta, el rellançament de l’entitat va començar a l’Assemblea de la Unió Catalanista de Tarragona, el 1912, quan es va presentar un pla per impulsar la creació d’escoles catalanes, que va fer seu la Protectora, amb el suport inicial de les comunitats catalanes d’Amèrica, els dits “catalans d’Amèrica”.
Més enllà de les estratègies polítiques partidistes, la permanència de l’objectiu per l’escola catalana agombolava els millors tècnics i intel·lectuals, entre els quals Pompeu Fabra, i personalitats amb llarga trajectòria catalanista, com el sabadellenc expresident de la Unió Catalanista Manuel Folguera i Duran, “el president” de la Protectora i un altre seu president, de mandat més curt, Albert Bastardas, procedent del republicanisme. Com destacava Alexandre Galí, un dels seus directius, la Protectora esdevenia una unió catalanista per a l’escola i per a la llengua.
A partir de la fi de la I Guerra Mundial, la Protectora va tenir un creixement fulgurant. Des de 1914 Catalunya demostra, amb la Mancomunitat, que sap i vol governar-se (una altra cosa és que, des de fora, la deixin) i, amb la institució, els afers d’educació i de millora de la llengua surten decididament ressaltats. Per altra banda, l’Ajuntament de Barcelona el 1908 i el 1918 ha fet passes també per millorar i impulsar l’ensenyament català en les seves institucions escolars.
L’APEC aprofita diferents circumstàncies per créixer, i, amb ell, la promoció de l’escola catalana. A partir de tres factors: donant suport a una seixantena d’escoles, entre 1905 i 1929; creant una editorial pròpia, l’Editorial Pedagògica, i llençant una campanya de propaganda brillant, la del cartell que, sota un fons quadribarrat, il·lumina un vailet decidit, amb una oreneta i unes flors, que va cap a escola amb cartera. Si el 1921 deia: “Ja sou de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana?”. El mateix vailet ens diu avui: L’escola en català, ara i sempre”.
Aquest creixement vertiginós s’arredossa sobre un sentiment de crisi del catalanisme. La Protectora creixia amb la crisi de la Lliga i la falta, encara, d’un partit catalanista central, com havia estat el partit de Prat de la Riba i Cambó. Davant dels escarransits resultats de la Lliga en la política institucional i en el desenvolupament i consolidació d’un poder català, calia donar una oportunitat a una actuació patriota sense condicionants externs; veure la tasca per l’escola catalana com a quelcom factible, possible i concret, davant dels reiterats incompliments de la Lliga Regionalista. El clam, altre cop de Rovira i Virgili, feia el fet, quan reclamava que, si tots els diners esmerçats a guanyar eleccions s’haguessin adreçat a fer escoles catalanes, el país i el seu futur serien ben diferents.
Prop de 10.000 socis és una xifra important. Una obra educativa per la llengua i pels infants va haver de plegar veles i marxar a l’exili en instaurar-se el Directori, el 1923. El Decret de repressió del separatisme, dels primers dies de l’establiment del Directori, l’amenaçava de totes totes.
La proclamació de la República espanyola permetia albirar un futur esponerós per a l’escola catalana. El clam reivindicatiu d’una catalanitat befada i escarnida pel Directori, l’ampliació de la influència del catalanisme cap al republicanisme, l’esquerra i l’obrerisme, l’esperança que la democràcia no podia negar una reivindicació llargament reivindicada i projectada amb èxit per diferents institucions com era una escola dirigida pels catalans, no des de Madrid. Per això la proposta d’autonomia que s’envià a Madrid, l’Estatut de Núria, ratificat per la ciutadania, a més de l’oficialitat de la llengua catalana, reivindicava per a la futura autonomia la “legislació exclusiva i l’execució directa” de “l’ensenyament en tots els seus graus”. Els “amics” del nou estat republicà no van actuar com a bons republicans, no van respectar la voluntat ciutadana que es va expressar massivament en el plebiscit sobre l’Estatut de Núria (agost de 1931). En aprovar-se l’Estatut concedit per l’Estat (estiu de 1932), la Generalitat tenia les mateixes possibilitats que una escola privada per fer les seves escoles: les escoles estatals continuaven sent de l’Estat, totes. El castellà esdevenia llengua de la República, tothom tenia l’obligació de saber-lo i el dret d’usar-lo, al seu torn, a “les llengües regionals” se les considerava que “a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso”. Una llengua reconeguda i amb funció superior a les altres, de nivell inferior i no especificades. La màxima concessió va ser el decret de Marcel·lí Domingo per autoritzar l’ensenyament del català a les escoles del Principat (“de” no “en”). El mateix ministre, poc després, reclamava que, amb la República, els alumnes catalans podien ser convenientment espanyolitzats.
La República espanyola no permetia generalitzar l’escola catalana, continuava sent una iniciativa de la societat civil catalanista. La tasca constant de la Protectora era vindicada. L’Estatut Interior de 1933 en reconeixia la trajectòria com a entitat i projecte; en un futur destacava que l’ensenyament a Catalunya havia de ser català en llengua i “esperit”.
Al seu torn, la Protectora prenia un nou compromís amb el país per la catalanització popular, impulsant cursos de català arreu. Ajudant, amb democràcia, a la democratització del coneixement de la llengua. I el seu missatge s’escampava arreu dels Països Catalans, en constituir-se el 1934 l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana i, en l’estructura de l’Acció per la Cultura Mallorca, establir-s’hi una comissió delegada per a Mallorca.
Reprendre?
Mantenint-se hàbilment per damunt de les tensions de la Catalunya republicana que afectaven l’educació, també, poc abans d’esclatar la Guerra Civil va convocar el seu I Congrés Nacional, on tractava tots els aspectes de la seva acció educativa, organització i compromís nacional. L’objectiu de l’escola catalana s’anava adaptant a tots els canvis.
A partir de 1939, durant prop de vint anys, en terra catalana no va existir cap escola catalana. Es va produir un procés intens d’espanyolització educativa i regressió pedagògica. Joan Fuster destaca la importància pel futur d’una llengua i una cultura el fet que dues generacions de joves dels Països Catalans fossin en aquest llarg període intensivament apartats de la seva llengua, com també recordava en aquestes pàgines recentment Mercè Canela.
Cap a mitjan anys seixanta, discretament, es van començar a constituir escoles catalanes, algunes sota l’aixopluc d’entitats catòliques. El record del passat estava esbotzat, no existia. La Protectora va desaparèixer, però la seva proposta, l’escola catalana, no.
Aquestes dues generacions, milers i milers de persones d’arreu dels Països Catalans, no van poder ser educats en tots els graus i matèries ni gaudir del lleure (cinema, ràdio, edicions de llibres i revistes, televisió, espectacles...) en la seva llengua, se’ls va negar la possibilitat de conèixer el seu passat, entre ell, el de les institucions que acuradament van construir el seu país. Qui els en rescabalarà, doncs? Centenars de milers de persones van ser subjectes d’un procés planificat de genocidi cultural de 1936 fins ben entrats els anys setanta.