Aquests dies, davant la convocatòria sobtada d’eleccions espanyoles per part del president Pedro Sánchez, han ressuscitat les propostes de candidatures unitàries dels partits catalans per als comicis del 23 de juliol. Tot i que tant Esquerra Republicana –que s’ha expressat a través del president de la Generalitat, Pere Aragonès– com Junts no veuen malament aquesta possibilitat, si més no en primer terme, les discrepàncies han sorgit des de l’inici.
Mentre Pere Aragonès parla d’un “front democràtic” i per la “governança” entre partits independentistes i sobiranistes que hauria de tindre traducció als comicis estatals i també als ajuntaments i a les institucions que es renovaran després de les eleccions del passat 28 de maig, des de Junts exigeixen que la independència de Catalunya siga l’eix central d’aquest acord. Una proposta que no encaixaria amb la del president català, que també vol inserir els comuns dins de la fórmula.
No és la primera vegada que es fa una proposta d’aquest tipus. Ni la primera vegada que sorgeixen discrepàncies sobre com portar a la pràctica aquesta idea.
27-S del 2015
Convergència i Esquerra Republicana van segellar una candidatura unitària per a les eleccions al Parlament del 2015, les que havien de desembocar en la independència de Catalunya. El pacte no va ser senzill. El president Artur Mas va enarborar aquesta idea que des del primer moment va generar escepticisme en Esquerra Republicana. La proposta encaixava amb el que Mas portava venent des de feia anys com “la casa gran del catalanisme”, i es va portar a terme amb la incorporació de candidats dels dos partits i amb un bon grapat de personalitats independents, entre els quals hi havia Lluís Llach, Oriol Amat, Germà Bel o la malaguanyada Muriel Casals.
El vent favorable a aquesta mena de fórmula va empentar Esquerra Republicana a acceptar la proposta, tot i que sense entusiasme. Al partit constataven, en aquell context d’optimisme independentista, que rebutjar aquell oferiment no s’hauria entès per part de l’electorat. Els esdeveniments, per contra, no van seguir el curs esperat pel president Mas, a qui la CUP es va negar a investir i la situació va culminar amb la presidència de Carles Puigdemont.
Hi havia la possibilitat de repetir aquelles eleccions amb el propòsit d’intentar una nova correlació de forces al Parlament català que permetera la investidura de Mas. La CUP, dividida davant la seua investidura, podria haver pagat el preu de la seua negativa. Però la certesa que Esquerra Republicana no acceptaria una nova candidatura com la de Junts pel Sí va obligar el sector de Convergència a trobar una solució. Des d’ERC van criticar que en cap moment no es contemplara la investidura d’un president que no fora de Convergència, després de la negativa de la CUP a investir qui des del 2011 havia presidit la Generalitat de Catalunya.
Aquella legislatura va culminar amb l’1 d’Octubre, amb la proclamació fallida d’independència i amb l’aplicació de l’article 155. I amb un independentisme dividit que va acabar amb els seus dirigents repartits entre les presons i l’exili. Les ferides encara no s’han curat, i prova d’això és que els posteriors intents de llistes unitàries no han funcionat.
21-D del 2017
Les eleccions convocades per Mariano Rajoy després d’aplicar el 155 comptaven amb un relat favorable a la candidatura unitària: el de constituir un front contra la repressió espanyola. El PDeCAT s’havia aglutinat al voltant de la figura del president Puigdemont, que havia d’aspirar a revalidar el seu càrrec després de la seua destitució. Però Esquerra Republicana, fruit de les tensions del moment, es va negar a repetir aquella fórmula. També hi havia, per part del partit d’Oriol Junqueras, la perspectiva d’esdevenir força independentista més votada, però finalment Junts per Catalunya, la candidatura liderada per Puigdemont, es va imposar per 12.000 vots de diferència.
Ambdós partits van haver de fer govern novament, però les negociacions es van allargar amb les intervencions judicials per a impedir la investidura de Puigdemont, de Jordi Sànchez i de Jordi Turull. Finalment l’escollit va ser Quim Torra, el vicepresident va ser Pere Aragonès i les discrepàncies entre ambdós partits es van reflectir més a nivell parlamentari que a dins de l’executiu, on també n’hi va haver.
28-A del 2019
Les eleccions espanyoles convocades per Pedro Sánchez, que havia esdevingut president gràcies a la moció de censura plantejada contra Mariano Rajoy i que va comptar amb el sí d’ERC i del PDeCAT, van interpel·lar un nou actor de l’independentisme, la Crida Nacional, a demanar un front independentista al Congrés. No va ser possible. Aquell partit efímer liderat pel puigdemontisme, que es venia com un “moviment” i no com una formació política, pretenia defensar amb unitat parlamentària a Madrid un referèndum d’autodeterminació vinculant. Però ni ERC ni una part del PDeCAT van voler explorar aquesta possibilitat. Mentre els republicans aspiraven a convertir-se en la força hegemònica de l’independentisme, el PDeCAT intensificava la seua divisió entre els militants més pròxims al president Puigdemont i els qui més reivindicaven el llegat del pragmatisme convergent sense renunciar a la independència.
26-M del 2019
Les eleccions municipals d’aquell any tampoc no van escapar d’aquest debat. Especialment a Barcelona, on el filòsof Jordi Graupera va impulsar la proposta perquè tots els partits independentistes se sotmeteren a unes primàries obertes per triar un candidat a l’alcaldia que liderara una llista transversal amb cabuda per a totes les formacions. Aquell plantejament no va ser acceptat pels partits interpel·lats i Graupera es va presentar amb una candidatura pròpia que va sumar 30.000 vots, però que no va accedir a l’Ajuntament.
Alhora, el president Quim Torra va exigir, a través de l’esmentada Crida Nacional, la configuració d’una llista unitària al candidat republicà Ernest Maragall, que finalment va ser el més votat a Barcelona però no va aconseguir formar govern. En privat, altres dirigents pròxims a Puigdemont van treballar per aquesta possibilitat, però no va prosperar.
Una altra de les veus que van treballar, tot i que pel seu compte, en aquesta fórmula va ser l’exconseller Ferran Mascarell, que va arribar a postular-se com a alcalde amb una candidatura pròpia amb voluntat aglutinadora però que, finalment, es va incorporar com a número quatre a la llista de Junts liderada per Joaquim Forn –en aquell moment empresonat– i per la llavors consellera Elsa Artadi.
En aquella urna també hi havia una urna per a les eleccions europees. El president Puigdemont va proposar una llista encapçalada per Oriol Junqueras –en aquell moment empresonat–, per Anna Gabriel –llavors ja a l’exili– i per ell mateix, però la idea tampoc no va convèncer els actors interpel·lats i la llista liderada pel president a l’exili va anar seguida d’altres dos consellers residents a l’estranger: Toni Comín i Clara Ponsatí. Els tres van ser escollits eurodiputats.
10-N del 2019
Junts va insistir en la possibilitat de fer una llista unitària a Madrid, però ERC la va rebutjar davant els seus bons resultats a les anteriors eleccions espanyoles, quan s’havia consolidat com el partit independentista més votat.
14-F del 2021
En les últimes eleccions catalanes, la configuració d’una llista unitària es preveia més difícil que mai davant els precedents explicats. ERC i Junts, que ja s’havia constituït com a espai propi distingit del PDeCAT, es disputaven l’hegemonia independentista, i la candidatura de Pere Aragonès es va imposar amb uns pocs milers de vots d’avantatge. Les negociacions per a fer govern no van ser gens fàcils, i pocs mesos després de la investidura d’Aragonès Junts va abandonar l’executiu català després de la destitució del vicepresident Jordi Puigneró, a qui Aragonès va retreure no haver-li informat de la moció de censura que Junts va posar damunt la taula al Parlament a través del portaveu Albert Batet.
28-M del 2023
La unitat ja era inassolible entre els dos espais, però el mal resultat de l’independentisme català a les eleccions municipals ha obligat a ressuscitar aquesta proposta, encara amb resultat encert i amb molt d’escepticisme envers les possibilitats de materialitzar-se. Però la possibilitat d’una candidatura conjunta de cara al 23-J s’ha posat damunt la taula, cosa que no succeïa des de feia anys, si més no amb el nivell d’intensitat amb què ara s’està debatent. El gran precedent de la llista unitària, el de la Solidaritat Catalana del 1906 que va succeir els fets del ¡Cu-cut! i amb què el catalanisme va aconseguir 41 de 44 diputats a les Corts espanyoles, costa de repetir.