El diàleg barrat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els contaré, a tall d’introducció, una petita anècdota que no sóc capaç d’ubicar cronològicament amb precisió. Però crec que som a finals de l’any 2011 o principis del 2012, després de eleccions guanyades per aixafament per Francisco Camps malgrat ser a les portes pel judici pels vestits de la Gürtel. Participava a la tertúlia de Popular Televisión, una autonòmica en l’òrbita de la Cope, que havia convidat aquell dia a Juan Cotino, aleshores president de les Corts Valencianes, segona autoritat del país. Temps abans de transcendir a tot l’Estat el seu lamentable paper en la visita del Papa Benet XVI i l’accident del Metro a València l’any 2006. Entre més.

Allò substancial, per al cas, era que ETA, a l’octubre de 2011, havia anunciat el cessament definitiu de la violència. I aquella circumstància prenyava qualsevol racó de la vida política i mediàtica, fins i tot una modesta tertúlia regional. El tema sorgí. Segurament, perquè Cotino començà a desbarrar fent connexions entre l’esquerra valenciana i el món abertzale i barrejant això amb la petició de desmantellament de la banda i, atenció, de tot el seu entorn. Prohibir, empresonar i il·legalitzar, fins i tot després de l’adéu a les armes. Llavors, ingènuament, li vaig fer la pregunta: «No havíem quedat, senyor Cotino, que, en absència de violència, es podia parlar de tot?». El dirigent popular em va mirar com si estiguera boig. Vaig entendre llavors que hi havia un territori sagrat que la dreta espanyola no deixaria profanar mai. Ni com a hipòtesi aproximativa, els límits de l’Estat formarien part de cap diàleg.

M’ha vingut al cap aquella anècdota gràcies a una de les pancartes desplegades el passat 8 d’octubre a Barcelona, en la manifestació amb la qual l’espanyolisme tractava de mostrar múscul. El tex en qüestió era: «Han hecho más daño unas papeletas que todas las bombas de ETA». I en lletra més menuda: «(No a la violència, sí al diálogo»). Si a la frase se li afegeix el complement («daño a la unidad de España»), tot plegat s’entén molt millor.

Però aquesta idea, bastant estesa a l’Estat, és profundament injusta envers Catalunya i els catalans. Significaria que el fons ho és tot, que les formes cíviques i democràtiques de la revolta catalana -deixem de banda els molts errors dels dirigents polítics- no signifiquen res. Les paperetes són més perilloses que les bombes perquè han aconseguit anar més lluny. El pacifisme amb estelada és més nociu que un milers de víctimes i centenars de famílies destrossades perquè, en el fons, el País Basc ha hipotecat els possibles anhels d’independència a causa de la violència. Perquè la prioritat a Euskadi, com ha de ser, és pacificar la convivència. I perquè, a la pràctica, el seu estatut a Espanya és , amb matisos, el d’un territori confederat. Han fet més mal les urnes que les pistoles perquè el català és un desafiament més gran.

El tarannà pacífic de la ruptura catalana ha tingut el premi de les porres i del que vindrà. El diàleg està barrat perquè en el fons de tot hi ha una concepció religiosa de la unitat d’Espanya. I la Constitució, diga el que diga Pedro Sánchez, està blindada, no admet reformes sense el concurs de la dreta. No hi haurà diàleg perquè cap polític espanyol de l’arc constitucional està disposat a pagar el preu que això suposa. Felip VI, menys encara, com va quedar palès a través del seu discurs. Les estructures de l’Estat estan totes mobilitzades, de la premsa als partits, passant pels cossos de seguretat, perquè el veritable diàleg -sobre les posicions de les dues parts en conflicte, no sobre el que Rajoy diga- mai no ha estat una opció.

«Es pot parlar de tot, tret de la unitat d’Espanya», reblava la presidenta del PP valencià, Isabel Bonig. El diàleg, per tant, està barrat, perquè l'objectiu és la derrota absoluta i incondicional de l'independentisme. I no hi ha mediació possible si una de les parts no vol ni parlar-ne. I si no hi ha diàleg, el panorama és devastador. No hi ha marge per a l'autoengany.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.