El passat dijous, els presidents espanyol i francès, Pedro Sánchez i Emmanuel Macron, van celebrar una cimera a Barcelona que tenia, segons sembla, una única intenció: intentar fer creure que l’independentisme és cosa del passat i que el conflicte català s’ha anat esborrant, a poc a poc, de les agendes polítiques espanyola i europea gràcies, en teoria, a l’eficàcia del Govern espanyol.
Independentment que aquest missatge és fals, tal com es van encarregar de demostrar les entitats i els partits convocants que hi van participar, el cert és que és trist que el president espanyol visite Barcelona per a celebrar una cimera de transcendència internacional i que les conseqüències no vagen més enllà de la posada un escena de la reunió. Pedro Sánchez i Emmanuel Macron no van tindre cap missatge concret favorable a Catalunya. No només pel que fa al conflicte, que és el que centra les mirades, sinó també pel que fa a altres qüestions compartides, com ara la reobertura pendent dels passos fronterers entre el Rosselló i l’Alt Empordà, tancats unilateralment per l’Estat francès contravenint la lliure circulació garantida als tractats europeus; o la situació de feblesa que pateix la llengua catalana, especialment afectada a l’Estat francès, on els responsables institucionals denuncien el seu ús als ajuntaments, encara que aquest vaja acompanyat per la traducció simultània al francès.
La reunió es va limitar a la signatura d’un tractat d’amistat entre els dos estats, quan ja era pública i notòria la bona relació que ambdós dirigents mantenen; i a parlar del projecte H2Med, que unirà els ports de Barcelona i Marsella per a traslladar hidrogen verd i gas, sobre el qual no sembla que hi haja grans novetats més enllà de la previsible renovació del compromís per fer-lo realitat.
Davant aquesta cimera que ni tan sols ha generat interès entre la premsa francesa, que l’ha tractat de manera anecdòtica –cal recordar que mentre Macron es reunia a Barcelona l’Estat francès vivia una jornada de vaga històrica contra la seua proposta d’augmentar l’edat de jubilació–, hi havia també el seguiment d’una manifestació que es pretenia com a punt de partida d’una nova etapa. L’independentisme català, novament amb la participació de totes les entitats i partits, tornava a manifestar-se contra els dos presidents que protagonitzaven la cimera. I ho feia amb imatges de divisió ben explícita a nivell intern, però també recuperant un missatge que era traslladat des de la Catalunya Nord per a situar, novament, la unitat en el centre de l’acció.
Pere Manzanares, tinent d’alcalde de l’Ajuntament d’Elna (Rosselló), llegia el manifest final conjuntament amb Gemma Pera, víctima de la repressió policial per manifestar-se a favor de la llibertat de Pablo Hasél. La crida era a “la mobilització contínua i transversal” de l’independentisme. Un principi que els últims anys, amb els efectes de la repressió, s’ha vist afectat tot oblidant que va ser des de la transversalitat que Catalunya va aconseguir fer grans avanços i sumar persones, partits, sindicats i entitats a favor del dret de l’autodeterminació.
El procés català, tal com deien els manifestants, no finalitzarà fins que Catalunya puga decidir el seu estatus polític democràticament. Però serà impossible arribar a aquest punt si el sobiranisme no recupera la transversalitat que va arribar a sumar fins al punt de ser capaç de posar en escac tot un aparell estatal. Malgrat les discrepàncies internes, que també poden ser comprensiblesm el sobiranisme s’ha tornat a unir, encara que siga parcialment. El pròxim pas no pot ser cap altre que el de recuperar la pluralitat i exhibir-la sense matisos. És això el que ha fet fort el moviment aquests anys i el que l’empentarà a recuperar-se i a tornar a marcar l’agenda amb més fortalesa i capacitat.
