La cimera que protagonitzaran els presidents dels estats espanyol i francès, Pedro Sánchez i Emmanuel Macron, a Barcelona aquest dijous, servirà com un nou termòmetre per a prendre el pols a la força civil de l’independentisme català. Cap partit ni entitat vol quedar fora d’aquesta convocatòria, a la qual s’han apuntat tots els agents possibles de l’independentisme. I més enllà dels retrets en un moment d’enfrontament evident, que va culminar amb l’eixida de Junts per Catalunya del Govern català a l’octubre, el cert és que la protesta contra la cimera servirà per a comprovar si l’independentisme, tot i no estar-ho a les institucions, està unit al carrer.
Més enllà del debat català, la trobada entre els dos presidents té una altra transcendència. Si la protesta independentista no és capaç d’eclipsar la cimera, aquesta reunió transcendirà com un capítol més dels intents de França per a arribar a acords bilaterals amb altres països europeus. El primer exemple en aquest sentit va ser l’entesa amb Itàlia al novembre del 2021, signada entre Macron i Mario Draghi, que va fracassar en tant que el primer ministre italià va marxar poc després i pel fet que la seua substituta, la ultradretana Giorgia Meloni, fa més complicat qualsevol mena d’acord.
“França vol jugar a distintes bandes dins d’Europa davant el pols que manté amb Alemanya per disputar-li l’hegemonia”, afirma Guillermo Íñiguez, politòleg i doctorant en Dret Europeu a la Universitat d’Oxford. Dins d’aquesta rivalitat històrica, el paper que pot desenvolupar l’Espanya de Pedro Sánchez esdevé ben interessant per a la França de Macron, davant una hegemonia “molt més repartida” i davant una Europa “on no hi ha un lideratge clar”.
Segons el politòleg consultat, Sánchez té millor valoració entre l’opinió pública europea que no entre la que es genera a l’estat espanyol a través dels mitjans de comunicació, que contemplen la política amb especial polarització. “A Europa, Sánchez és vist com un líder que ha sabut teixir bones relacions amb la presidenta de la Comissió Europea” –Ursula von der Leyen– “i amb els dirigents del Consell, i que ha sigut clau en negociacions com la del fons de recuperació o la del topall energètic. S’ha sabut moure bé”, conclou Iñíguez, que compara aquesta imatge amb la que ofereix Macron, qui “ha exercit un lideratge ara desgastat per la pèrdua de la majoria absoluta a França, que li obliga a treballar en acords amb suports externs, com el que haurà de fer sobre les pensions”, argumenta.
Íñiguez recorda que Macron va aterrar a Europa, durant la seua primera etapa presidencial, com un líder que apostava pel federalismecontinental a través “d’un discurs radical, però ben rebut, defensant una Europa més sobirana davant el programa de Marine Le Pen. Era com una glopada d’aire fresc, si més no en termes retòrics en una Europa afectada per la crisi dels refugiats i per la recuperació de la crisi financera, però aquest perfil s’ha anat moderant” davant la crisi política que viu França en el que serà l’últim mandat del president francès actual. Després d’aquesta etapa, el politòleg no descarta les seues pretensions de presidir el Consell d’Europa, l’OTAN o alguna de les grans institucions continentals o internacionals.
Quant a Sánchez, l’Estat espanyol presidirà el Consell de la Unió Europa durant el segon semestre d’aquest 2023, fet que situa també el president espanyol en l’àmbit europeu. Això li obliga a transmetre una imatge d’estabilitat política que coincidirà amb el període de les eleccions estatals, que se celebraran a finals d’aquest any. La trobada amb Macron serà una de les primeres en què Sánchez treballarà per a oferir aquest perfil polític a l’interior de l’Estat i a l’exterior.
Pel que fa a les relacions entre els dos estats, el tema més destacat a tractar serà la concreció de l’hidroducte que ha de connectar Barcelona amb Marsella per al transport d’hidrogen verd, fet sobre el qual s’espera que s’expliciten acords.
Només la qüestió catalana, amb una manifestació que trenque les expectatives, podria introduir-se en una agenda que Sánchez ha tractat amb pany i forrellat tot i convidar, també, el president Pere Aragonès perquè exercisca com a amfitrió i, amb això, mirar de contenir la mobilització amb la seua presència. A hores d’ara, segons Íñiguez, el conflicte català ja no interessa Europa tal com sí que va interessar al 2017, i la presència d’Aragonès s’interpreta com un fet normal. “Només a nivell intern se li dona importància a la seua assistència”, diu referint-se a les interpretacions que es fan tant des de la premsa catalana com des de l’espanyola.