Aquest estiu sembla que s’ha desfermat, amb més intensitat que mai, el debat sobre l’impacte del turisme a casa nostra. No només per les campanyes més o menys agressives d’Arran, sinó perquè des de les administracions s’han començat a prendre diverses mesures per intentar pal·liar-ne els efectes més nocius. A la ciutat de Barcelona s’ha incrementat la pressió sobre els pisos turístics il·legals. També hem pogut llegir com a les Balears el vicepresident Biel Barceló expressava les seves reserves sobre la sostenibilitat de l’actual model turístic de les Illes i com l’Ajuntament de Girona anunciava que editarà una guia de bones pràctiques per als visitants i prohibirà que els guies facin les seves explicacions ajudant-se d’altaveus.
Ara que Barcelona ha tastat aquesta medicina, no puc evitar que des del Montseny se m’escapi un somriure sorneguer. Em venen al cap unes entrevistes a mossèn Pere Ribot, sacerdot i poeta, en les quals hi explicava amb indignació que vora la seva parròquia solitària de Riells hi deixaven anar autocars de “pixapins” que destrossaven totes les collites i, fins i tot, apedregaven les masies i alliberaven el bestiar. Penso en les cues que es formen a les nostres carreteres els diumenges de tardor a la tarda, en plena temporada de saqueig del bolet i la castanya. I quan cauen quatre flocs de neu, l’esplanada de Santa Fe del Montseny es converteix en una barreja de Times Square i Port Aventura, amb tot de gent saltant marges i fotent el cafre.
Però no ens posem elitistes, ni saberuts, ni ultramuntans. Amb l’arribada de la Mancomunitat de Catalunya es produeix el primer intent de protegir el Montseny. Ho impulsa Jaume Bofill i Mates i s’encarreguen tot un seguit d’estudis a diversos experts. Allà hi queda molt clara la voluntat de protegir la muntanya no només pel seu valor intrínsec, sinó per fomentar el gaudi i l’esbarjo del conjunt de la ciutadania. Es tractava d’higienisme, de salut, de formació. Per tant, la cosa anava de millorar les condicions de vida d’una població que s’havia anat proletaritzant i urbanitzant. El zoòleg Ignasi de Sagarra expressava la necessitat de posar “totes les facilitats perquè el parc sigui visitat, com la realització de carreteres que creuin el Montseny, la intensificació de comunicacions amb la vall d’accés natural al parc”.
No només el turisme montsenyenc va començar carregat de bones intencions. El Grand Tour dels joves aristòcrates britànics dels segles XVII i XVIII els servia per conèixer el continent europeu i la història d’Occident, acostant-se als llegendaris bressols grecs i romans per treure’n lliçons inoblidables. Un aprenentatge que es convertia en un prolífic intercanvi de coneixements i en una via de circulació d’idees que només estava a l’abast d’uns pocs. Més bones intencions: és la conquesta d’un dret, el de les vacances pagades, el que generalitza el turisme entre la població dels països benestants. És clar que quan tot es popularitza i es massifica és quan comença a produir estralls: la sobreexplotació de la costa, la gentrificació de barris i de ciutats senceres -com és el cas de Venècia-, els carrers intransitables...
Obro un moment l’Instagram i veig els meus amics, coneguts i saludats gentrificant ciutats i massificant indrets, tots dispersos arreu del planeta.
Obro un moment l’Instagram i veig els meus amics, coneguts i saludats gentrificant ciutats i massificant indrets, tots dispersos arreu del planeta, i això que no els tinc per males persones. Podria demanar-los que hi renunciïn, però em sembla que no em faran pas cas. Per tant, hem de mirar com convivim amb aquesta realitat, però no tan sols pels eventuals sorolls o embussos que pugui provocar, sinó des d’un punt de vista estructural de l’economia.
En aquest sentit, em sembla molt interessant l’assaig de l’economista Miquel Puig titulat Un bon país no és un país low cost (Edicions 62). En aquest treball hi exposa com el turisme a casa nostra ha acabat generant llocs de feina de baixa qualificació i mal remunerats, que a la llarga acaben esdevenint més nocius per a la societat que no pas avantatjosos. També hi diu que el fenomen turístic ha fomentat l’abandonament escolar prematur en els territoris de l’Estat on hi té més impacte, especialment als Països Catalans, que són la primera línia de l’esbarjo internacional de la península Ibèrica. Per ell, la solució a aquestes problemàtiques passa irremeiablement per un increment del salari mínim que faci que els turistes paguin el cost real d’allò que gaudeixen a casa nostra i que, per tant, deixem de subvencionar els gintònics als “guiris” i els beneficis als empresaris del sector. En tot cas, us emplaço a llegir-lo abans de posar-vos a punxar rodes d’autobús.
