Dividir per vèncer

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Malauradament, els estius dels últims anys a Barcelona estan seduint els focus mediàtics de tot l’Estat. El debat turístic genera uns posicionaments interessats que fugen de l’element central de la qüestió. Tot per caure en afers secundaris que no contribueixen a posar fi al malson de certs barris del cap i casal català. L’estratègia és tan cínica com exitosa. Perquè hi ha gairebé més rebombori al voltant de les accions ­—denunciables­— d’Arran que no pas del problema de fons que les han provocades.

El terme turismefòbia ha esdevingut un neologisme que ha arribat per expandir-se i per suscitar una idea equivocada del que realment s’està donant. El turisme conreat durant tants anys a Barcelona ofereix feines temporals. En la major part dels casos, els contractes són precaris. També, fins i tot, irregulars. De temporalitat inestable. I, per tant, gens atractius per a la població autòctona, que no troba en la principal font de riquesa de la ciutat una eixida laboral adequada, segura ni conciliadora.

La singularitat dels barris característics serà història en no gaires anys si les cadenes de les multinacionals continuen florint. La manca d’aposta pública pel comerç veïnal transforma els racons més especials en sucursals de les multinacionals. Avui, cada cop hi ha menys diferència entre passejar pel Gòtic, per Ciutat Vella a València o pel centre històric de Palma. La precarietat laboral, cada cop més estructural, facilita a les grans empreses fer i desfer al seu gust.

Per acabar-ho d’adobar, el preu del lloguer d’habitacions a Barcelona lidera el rànquing estatal. Una única habitació exigeix una despesa mitjana de 426 euros, un 16% més car que l’any passat i gairebé el mateix percentatge més costós que una habitació a Madrid. La possibilitat d’oferir pisos a turistes per dies s’ha girat en contra dels qui es traslladen a Barcelona per treballar, que es troben amb preus desorbitats i difícilment assumibles.

Davant d’aquest panorama desolador que ha mobilitzat milers de veïns, l’actualitat política s’ha centrat més a analitzar uns actes de denúncia protagonitzats per l’organització juvenil independentista Arran. Els turistes són, cal recordar-ho, els darrers culpables d’una situació que s’ha creat des de dalt. Aquest és el resultat d’una aposta per un model d’immediatesa basat en la quantitat i no en la qualitat característica de les planificacions de sostenibilitat a llarg termini.

Per això, sobta més l’encreuament d’acusacions entre les forces polítiques que donen suport parlamentari al Govern de Catalunya. Més encara, quan tots semblen coincidir que cal revisar, si no trencar amb aquest model. Més encara quan, a mes i mig vista de l’1 d’octubre, l’espanyolisme se’n frega les mans llançant acusacions buscant, precisament, la divisió. I el que és pitjor encara: any rere any, la història es repeteix i l’estiu s’acaba a l’espera d’un nou capítol l’any següent, sense solucions sobre la taula.

Pràcticament a les portes de l’1-O, els enemics del referèndum aprofitaran qualsevol qüestió sensible per enfrontar els partidaris de la democràcia. Fa uns dies, un líder polític basc alertava que “l’única esperança de l’Estat és que els independentistes no es posen d’acord”. Discrepàncies com aquesta, derivada d’un altre assumpte, només contribueixen a l’esperança esmentada. És per això que cal anar en una altra direcció.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps