Homenets. José Manuel Orengo

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La política està plena de portes per darrere i hi ha moments en què s’obrin amb una urgència de pas fronterer. Per exemple, Nadal, Pasqua o, sobretot, l’agost. Un temps d’esgotaments soporífers i d’atencions entumides. Un diumenge de 31 dies en què quasi tot es perdona i després s’oblida, ja que el múscul de la indignació també descansa. És aleshores quan els governants aprofiten per consumar certes decisions infeccioses o, com a mínim, vergonyants. 

L’últim cas és del 2 d’agost passat, en plena canícula i en estat d’alerta moderada en evolució a extrema per elevades temperatures a l’interior i a la costa. Un moment idoni per caminar fins a la plaça de Manises i dir la contrasenya escaient perquè el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV), la millor i més ben engreixada porta posterior, i també giratòria, s’òbriga i un abandone la crua i insolada intempèrie per esdevenir flamant assessor del president del Consell. Tot amb dret a despatx, aire condicionat i dietes en un del palaus més nobles de Ciutat Vella. I amb la màxima categoria laboral i rang i sou de director general.

Aquest és el cas de José Manuel Orengo, un homenet de llarg recorregut i expert a fer funcionar les canonades rovellades del PSPV-PSOE. Tot un operari obscur a les sales de màquines dels partits polítics de sempre. Un paisatge submergit on l’era digital encara no ha arribat i la vida roda segons manuals d’instruccions tan obtusos i indesxifrables com els d’una rentadora vella. És allà on l’excés de desodorant, ambientador o potser insecticida ens evita les pudors dels fonaments d’allò que veiem i que, a voltes, ens pot semblar fins i tot adequat. Un inframón de normes inflexibles amb una tarifa plana de favors sense actualitzar perquè l’eternitat és un bé immutable. 

Val a dir que Ximo Puig va malbaratar bona part del seu patrimoni polític fent la guerra a Pedro Sánchez i arrenglerant-se amb Susana Díaz. D’aquella derrota emergí un líder local, Rafa García, que li disputà en primàries el lideratge. I si Puig va guanyar per un pírric 56,7% fou pel sentit comú de molts dirigents socialistes que preferiren renunciar al sentit de l’olfacte que fer sotsobrar el Pacte del Botànic i accelerar el retorn del Partit Popular. Per això i per l’orfebreria tosca del vell aparell lermista dirigit per José Manuel Orengo i el seu cosí Alfred Boix. Un treball de compra i venda de voluntats i firma d’hipoteques d’alt risc. I amb bons premis. A Orengo ja li han posat despatx a tocar el president. 

Més que dos camins paral·lels, les vides d’Orengo i Boix són les de dos siamesos polítics cosits per la pell, la corbata i la butxaca. Les seues mares són de Benipeixcar, un poble, ara barri de Gandia, repoblat per genovesos després de l’expulsió dels moriscos el 1609. De la menuda i pobra localitat de Triora, a l’actual Ligúria, prové el cognom Orengo. Els joves José Manuel i Alfred, llavors Alfredo, simpatitzaren amb la ultradretana Fuerza Nueva i el primer fou fitxat pels socialistes després de passar pels festers de Sant Lluís de Benipeixcar i el Consell Jove. De bot en bot per les llistes electorals acabà sent alcalde de Gandia del 2003 al 2011. En aquells anys de poder incontestable del Partit Popular, l’ajuntament saforenc fou quasi l’únic i últim bastió d’un PSPV en perill d’extinció. Allà mamaren la tèrbola i nutritiva llet de la política molts càrrecs i assessors a l’espera de temps millors. I és quan els Orengo i la seua estirp acumularen tot el patrimoni dels béns futurs.

A Orengo li agrada dir que no té ideologia i bé que ho demostra en els llargs matins de terrasses al carrer de Serrans, en horari laboral, on el gin lubrica els pensaments calmats de la supervivència i el fum dels havans fa sofisticat el mer càlcul d’interessos. De vegades fins i tot amb càrrec a Protocol. Quan va ser portaveu socialista a la Diputació de València va cremar prop de 6.000 euros en un any i ni una crítica amollà el processat Alfonso Rus, pel cas Taula, a qui elogiava i feia genuflexions en els plens. I a Gandia gastà més de 600.000 euros en un creuer fins a Roma, amb prop d’un miler de convidats, per commemorar l’aniversari de la família Borja. Això i els fallits i megalòmans tramvies, palaus de congressos flotants, ciutats olímpiques i edificis Innova dels anys de la bonança i la complaença. 

És un fet que l’èxit d’Orengo (o dels Boix i la resta de l’ortopèdia del partit) és inversament proporcional a l’aïllament interior de Ximo Puig. L’aigua, la llum, el gas... I ara un nou impost, el de la soledat presidencial, que forada l’exigua economia dels valencians.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.