Front judicial

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al llarg d’aquests anys de democràcia hem après que els tribunals de justícia, malgrat la independència formal de poders, poden ser el camp de joc de la política. Així ho estem veient en el conflicte territorial que enfronta el Govern de Catalunya amb el Govern de l’Estat, on ambdós actors han renunciat a fer política per confrontar la voluntat majoritària d’un Parlament autonòmic amb la legalitat vigent. Es tracta d’un conflicte de gran intensitat que ocupa les primeres pàgines dels diaris, però n’hi ha d’altres que no entren en l’agenda política estatal i que tenen també una gran repercussió social.

Els parle del front judicial que se li ha obert al Govern valencià de coalició conformat pel PSPV-PSOE i Compromís i que està aturant el desplegament de la política de recuperació i potenciació dels serveis públics i de normalització de la llengua pròpia. Tres són els actors que han aconseguit alentir l’avanç de les polítiques del nou Govern d’esquerres després de 20 anys d’hegemonia conservadora: l’advocacia de l’Estat, el Partit Popular i les empreses concessionàries que obtingueren condicions molt favorables per a la prestació de serveis educatius i sanitaris durant l’etapa de majories absolutes del PP en les Corts Valencianes.

Només en el sistema educatiu, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha decretat en molt poques setmanes de diferència la suspensió cautelar del decret de plurilingüisme, amb el qual és pretén reformar el model per tal d’estimular l’aprenentatge de l’anglès i el català atorgant als centres llibertat per decidir quin nivell d’impartició d’idiomes volen, i ha anul·lat cautelarment la decisió de la Conselleria d’Educació de no renovar els concerts educatius en ensenyament no obligatori —batxiller i infantil—. Dues peces cabdals de la proposta educativa del Govern valencià i que podrien retardar fins a la pròxima legislatura el gir copernicà que l’esquerra volia donar al sistema, recuperant el protagonisme del sector públic i remarcant la subsidiarietat del sector privat.

L’altre front judicial que haurà d’afrontar el Govern de Ximo Puig i Mónica Oltra es prepara al sector sanitari, on es preveu la presentació de nombrosos plets a mesura que el Consell de la Generalitat comunique formalment la no renovació de les concessions als operadors privats que gestionen les àrees de salut pública. La primera que caduca té, a més a més, un simbolisme especial, ja que es tracta de l’hospital de La Ribera amb la qual es va posar en marxa el conegut com a model Alzira.

Un front on el Govern central també ha intentat ensorrar la política de la Conselleria de Sanitat per combatre els efectes de les retallades del PP. Un exemple d’això és el dictamen del TSJ en què se suspenen les ajudes per contrarestar el copagament farmacèutic i ortoprotètic per un defecte de forma.

Davant aquesta situació cal fer-se algunes preguntes. Els tècnics que assessoren el Govern valencià per dotar de legalitat les decisions de l’Executiu... tenen la qualificació adequada per aconseguir que les normes autonòmiques no col·lidisquen amb la legislació superior? Cal suposar que sí. I si és el cas, probablement, estaríem davant un altre escenari. La vice-presidenta, Mónica Oltra, n’ha apuntat d’un en insistir que és necessària la separació de poders d’una manera efectiva i recalcant que qui vulga fer política ha de presentar-se a les eleccions. Una consideració que li ha costat no poques crítiques per part del món de la judicatura.

Recordava José Maria Maravall en el seu llibre El control dels polítics que la independència dels jutges no garanteix la seua imparcialitat política o la seua neutralitat i afegia: les reformes que feren que els jutges foren independents, i que no estigueren sotmesos a donar comptes, no produïren imparcialitat. Deixaren oberta la possibilitat que els jutges pogueren convertir-se en instruments per atacar als competidors i no per protegir la democràcia.

Més enllà d’aquesta reflexió, que Maravall aplica a la política estatal, sembla que hi ha prou elements per reflexionar sobre la judicialització de la política. Una pràctica que sovint és sinònim de fracàs polític. De la impossibilitat de resoldre en els Parlaments i en la dialèctica partidària els problemes s’alimenta part del sistema judicial. I, lamentablement, si la fe en la classe política és poqueta, tampoc és que siga més gran la que tenen els ciutadans en la justícia. Només un 10% té una opinió satisfactòria, mentre que prop del 80% dels ciutadans, segons els sondejos del CIS, estan poc o gens satisfets amb el seu funcionament. I caldria que tots s’ho feren mirar. Sobretot per salut institucional i democràtica. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ximo Ferrandis
Ximo Ferrandis

Periodista.