Herois d’infantesa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La paternitat, d’alguna manera, és un retorn a la infantesa. Els fills són un espill que et fa preguntar-te constantment com era allò, què ha canviat d’aleshores ençà, per què les coses són així, ara. Confrontes el tarannà de la progènie amb el que pots recordar -o t’han explicat- del teu comportament: si ells són més o menys entremaliats que tu, més o menys desperts, més o menys intenssos. Comets errades apreciatives. I te n’oblides de què han passat gairebé quatre dècades. Per això els dius, amb una insistència feixuga, que tu, a la seua edat, feies això o allò, escoltaves això o allò. Etcètera. Mai no sabràs quanta paciència han tingut amb tu. Sí: ells també.

Els pares -més que les mares- tendim a projectar la nostra infantesa sobre la canalla. Voldríem que els xiquets vibraren com nosaltres ho vam fer amb Star Wars (no sabries dir les vegades que en el bany, quan tenien posada la caputxa del barnús, els etzibaves, imitant la veu de Constantino Romero-Darth Vader: "Estás acabando con mi paciencia, Obi-Wan"). De vegades ho aconseguim. Estranyament, la transmissió funciona i els teus herois de la infantesa es converteixen en els herois dels teus fills. Herois heretats que, en el fons, no són els seus.

La terra ha girat al voltant del sol un munt de vegades. I potser algun dia et sorprenen preguntant-te per una cançó de The Beatles -els teus ídols de la infantesa- que han escoltat a casa o a l’escola. Però l'impacte, et poses com et poses, mai no serà el mateix. Els seus herois musicals s’anomenen Zoo o Aspencat. I ja et va bé així, això que hem avançat per la part de la normalització. Ben mirat, hem avançat en més coses: si pots evitar que s'assabenten que a la seua edat també escoltaves coses com TequilaObús o Barón Rojo, millor. 

El món també ha girat molt pel que fa a les lectures. Per molt que t'entestes, amb Geronimo Stilton pel mig és difícil que s'interesen per Jules Verne o Emilio Salgari. I Tom Sawyer també ha desaparegut misteriosament del mapa. Però tampoc no convé posar-se estupends: a l'edat del teu fill, no havies llegit Jack London ni el Moby Dick de Herman Melville. Fa poc que el xiquet va llegir London. I amb la gran balena blanca ha començat fa uns dies. Punt per a la canalla.

De vegades, deia, la transmissió funciona. I a còpia d’ensenyar-li vídeos de Michael Jordan aconsegueixes traure-li del cap la peregrina idea -pescada en el col·legi- que Kobe Bryant és el millor jugador de la història del bàsquet. Li has de tancar la boca al fill manualment, perquè la deixaria oberta un segle. Punt teu. En uns altres casos, no cal insistir: ni tres hores seguides de vídeos de Maradona poden dissuadir-lo -ni a tu tampoc- que no hi ha hagut mai cap jugador sobre el planeta com Messi. Algun dia, tanmateix, li hauràs de contar que, en realitat, el teu gran heroi de la infantesa era holandès, desmanegat i fumava com un camioner. La raó per la qual un dia et vas presentar al teu col·legi de primària de Madrid amb un equipament del Barça, enmig dels improperis i burles dels altres xiquets. Encara no saps com la mare et va deixar, però hem de suposar que et posaries valent. Després et queixes que el teu primogènit és cabut.

A Johan ja el descobrirà, si s’escau, però hi ha herois molt conjunturals, que no es poden heretar, com l’anarco-xiqueta Pippi Langstrump i el seu mico, el Senyor Nilsson, uns personatges que no s’han recuperat perquè no suportarien la correcció política: s’imagineu en la graella una nena malparlada, lliurepensadora i que no necessita els adults per a res perquè li han deixat una pasterada de diners? Una pena. En comptes d’això, han recuperat la inofensiva i ensucrada Heidi

La part més bonica d’aquesta història, tanmateix, és que hi ha herois dels teus fills que els adults podem assumir com a propis: en aquestes mateixes pàgines explicava la sort que han tingut les noves generacions de tenir com a referents a Gumball, Darwin, Finn i Jake, entre més. Res a veure amb la llandositat de Koji Kabuto o amb la candidesa de Vicky, el Víking. La redempció final després de centenars d’hores amb patrulles canines, exploradores llandoses i sirenes didàctiques. Ningú no va dir que ser pare era senzill. Però té unes compensacions collonudes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.