ANNALS DE L'ANIMACIÓ

La joiosa i privilegiada generació Gumball

En cap entorn (creatiu o no) com en la televisió es pot rebatre amb més suficiència la sentència llandosa que qualsevol temps passat fou millor. No sols s’està vivint l’època daurada de les sèries per a adults: la canalla d’avui té al seu abast propostes audiovisuals d’una creativitat desbordant, capaces de convocar la intel·ligència i, al mateix temps, diverses generacions davant la televisió. La genial ‘The amazing world of Gumball’ en seria un símbol.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La tendència natural és a idealitzar la infantesa. Els baby boomers, la generació nascuda en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, presumeix d’haver-se criat a peu de carrer, sense pantalles, amb un baló entre les cames o fent rodar la corda. Sans i silvestres.

La Generació X, mentrestant, els nascuts entre 1965 i 1979, poden reivindicar ser una fornada pont que es va escorxar els genolls als camps de futbol de terra i pedres amb el mateix entusiasme que els seus progenitors. Al mateix temps, però, foren els primers a incorporar-se massivament al consum televisiu, bé que limitat a l’oferta unívoca de TVE. També es poden vantar d’haver gaudit dels videojocs primitius —costa d’entendre, però amb dues barres mòbils i un punt negre es jugava al tennis— i dels antediluvians primers ordinadors personals, els mítics Spectrum, amb una memòria RAM màxima de 128k que equival al que ocupen un parell de fotos dolentes de Whatsapp.

Punts a favor. Però els models d’animació de la Generació X no són per destapar un bon cava. A grans trets, aquella era una dieta japonesa una mica esquizofrènica. D’una banda, drames d’ambientació europea i vuitcentista amb entranyables protagonistes infantils —la nena suïssa Heidi i el petit immigrant italià Marco— que les nostres mares adoraven. El capítol de Marco, de los apeninos a los Andes en què el fillet, després d’una llarguíssima recerca per l’Argentina, es retroba amb la mare, fou un dels moments més mítics i lacrimògens de la televisió dels vuitanta. 

Al costat d’això, una sèrie futurista anomenada Mazinger Z, sobre un robot gegant dissenyat per combatre el mal pilotat pel jove Koji Kabuto. L’ejecció dels mortífers punys de Mazinger Z al crit de “¡¡Puños fuera!!” es va fer celebèrrima. La sal i el pebre de la sèrie, en tot cas, era la companya de Mazinger Z, Afrodita A, un robot femení que llançava míssils des de dues cavitats ubicades en la zona pectoral. Aquell moment de vague erotisme infantil era reproduït en els jocs de la canalla al crit —què si no— de “!!Pechos fuera!!”. Tanmateix, l’humorista Pepe Colubi assegurava en el seu llibre ¡Pechos fuera! (Espasa, 2009) que aquesta explosiva frase mai no fou pronunciada en la sèrie. Alguns sentiren que els acabaven d’arruïnar un gran record d’infantesa.

Especulacions mamàries a banda, Mazinger Z era una sèrie bastant dolenta, no sols per les mancances tècniques. I Heidi i Marco eren personatges massa ingenus, massa deutors d’una tradició literària molt desenganxada de la contemporaneïtat. Tampoc no fou una gran fita, malgrat el seu èxit, Campeones: Oliver y Benji, que convertia el futbol en un circ d’acrobàcies i jugades impossibles totalment inversemblant. Indigest. Una visió hiperbòlica que, amb tota seguretat, Jorge Valdano tenia en la ment quan digué que Romario, el díscol però enlluernador futbolista de Barça i València, era “un jugador de dibuixos animats”. 

Vist amb perspectiva, en aquell desert relatiu de les dècades del 1970 i el 1980, habitat també per criatures com l’osset Mixa (la mascota dels Jocs Olímpics de Moscou 80) o l’abella Maia, la creativitat de Vicky, el víking —sèrie recuperada per a noves versions, com moltes de les citades— fou una mena d’oasi. I personatges de carn i ossos com la lliurepensadora Pippi Calcesllargues i el seu inoblidable mico, el Senyor Nilsson, protagonistes d’una divertida sèrie sueca, una anomalia en el sistema. Cal no oblidar que aquella generació, a més de no tenir uns grans referents animats, va ser torturada en les sobretaules familiars per fulletons com ara Dinastía o Dallas. En el millor dels casos.
 

Hora d'Aventures, Hora de aventuras,
Fotograma de l'exitosa sèrie Hora d'aventures


La revolució Bart Simpson

Quan la Generació Y, els millennials —nascuts entre 1980 i 1994— arriben a l’edat de consumir sèries de transició entre l’univers infantil i l’adult, el panorama millora de manera substancial. Fet i fet, la dècada de 1990 és la de l’imperi Simpson. The Simpsons, la sèrie nord-americana creada per Matt Groening, era un producte d’animació per a tota la família —o quasi— que posava gotes d’àcid en els fonaments de la societat nord-americana. Tot just retratant un entorn, el poble fictici Springfield, que és una representació a escala dels Estats Units. 

La mateixa família Simpson és un mostrari de l’Amèrica interior i republicana i la costanera i demòcrata: el bandarrisme inconscient de Bart, el fill, i la ximpleria i l’egocentrisme de Homer, el pare, enfrontades a la creativitat i l’esperit solidari de Lisa, la filla, o la sensatesa —en el fons conservadora— de Marge, la mare. Possibles votants, per entendre’ns, de Bernie Sanders i Hillary Clinton. Especular sobre a qui podrien votar Homer i Bart ja serien figues d'un altre paner.

El joc de referències, els homenatges, els debats sobre l’estil de vida nord-americà, les ambivalències ideològiques i l’esperit creatiu dels guions enfrontaven els futurs adults millennials a un producte complex i polisèmic. L’antídot necessari, dit siga de passada, contra el conservadorisme i l’humor blanc i en el fons insuportable de The Cosby Show (La hora de Bill Cosby a l’Estat espanyol). Amb el temps, gràcies a la persistència obstinada de la sèrie, The Simpsons ha esdevingut un producte clarament intergeneracional. Una icona pop.

I mentre Bart Simpson anava pujant graons, als inicis de la dècada de 1990, per convertir-se en un dels personatges més famosos del planeta, en el nostre àmbit lingüístic —i arreu del món— esclatava un altre fenomen procedent de la inesgotable factoria nipona, Bola de drac. Tècnicament i temàtica, la sèrie protagonitzada per Son Goku suposa un indubtable avanç respecte de Mazinger Z. La lluita entre el bé i el mal, d’enfrontaments permanents sota les lleis de les arts marcials, és acompanyada de processos i evolució en els personatges, cicles d’entrenament i superació, de derrotes i victòries. De redempció. Una certa complexitat i tocs d’humor adult, com ara amb el personatge políticament incorrecte de Geni Tortuga, un mestre d’arts marcials addicte a les braguetes de les jovenetes. 

En tot cas, el seu gran valor a casa nostra fou que esdevingué un factor de normalització lingüística potentíssim a Catalunya, País Valencià i les Illes. Com no s’ha tornat a veure, malauradament.

Tot i els passos envers narratives més complexes, calia encara un pas cap a la creativitat

D’aquesta època és així mateix Doraemon, el gat còsmic, una sèrie japonesa també molt longeva gràcies a l’èxit dels seus entranyables personatges —el robot màgic que dóna nom a la sèrie i el peresós i matusser Nobita— i una temàtica fantàstica i amable. Un producte que, encara avui, serveix com a transició per als xiquets cap a sèries més intencionals. 

Tot i les millores tècniques i els passos donats cap a narratives més complexes i continguts més transgressors, calia fer encara una passa cap a la creativitat com l’estan gaudint els membres més joves de la Generació Z, els nascuts a partir de 1995. Iniciats en sèries com La patrulla canina o Dora l’Exploradora —tota una prova de resistència per als progenitors per les cançonetes perforadores sobre mapes i motxilles— els xiquets i les xiquetes poden sentir-se atrets per sèries pont com Doraemon o Bob Esponja. Però si volen anar més enllà, els esperen creacions transversals que no tracten els pre-adolescents com si tingueren mancances intel·lectuals.

Una sèrie emblemàtica en aquest sentit és Adventure time, emesa a l’Estat espanyol com Hora de aventuras. Creada pel productor i guionista Pendleton Ward per a Cartoon Network i estrenada als Estats Units el 2010, es tracta d’una meravella visual i conceptual, amb una estètica molt innovadora, que ha fet forat no sols en la canalla i en els adults que els fan companyia, sinó també en públic d’entre vint i trenta anys. I no per peterpanisme

Adventure time està ambientada a Ooo, un món postapocalíptic amb elements màgics, una mena de fusió entre un univers creat per un hipotètic nét fumat de J.R.R. Tolkien i les sèries d’animació bandarres per a adults a l’estil de Beavis & Butt-Head o South Park. Un espai que tan aviat invoca mags i bruixes com introdueix guitarres elèctriques o videojocs. Un adolescent amb espasa i amb una mena de passamuntanyes medieval al cap, Finn, i un gos anomenat Jake que té el poder d’estirar-se a voluntat, en són els protagonistes. Una persona i un animal amb trets humans units per un fort vincle. Al costat, personatges ben imaginatius com ara Marceline, una vampiressa mil·lenària amant del rock gòtic. O Princesa Xiclet, una intel·ligent però frívola sobirana de Candy Kingdom, una híbrida d’humana i xiclet de fresa. Rei Gel (Ice King), un sobirà d’aspecte venerable obsessionat a segrestar princeses per casar-s’hi, és l’atípic brètol de la sèrie. 

Amb tot, el gran actiu de la proposta és la manca de límits a l’hora d’imaginar trames i conflictes —hi ha un petit exèrcit de guionistes pensant-hi—, la sensació permanent d’estar visitant amb Finn i Jake llocs que el televident no coneixia. Un món màgic i terrenal, alhora, que fa compatible poders i encanteris amb la glorificació de les flatulències o del bacó fregit, el menjar preferit de Jake, al qual dedica una adhesiva cançó que els vostres fills us faran avorrir. 
 

Regular show,
Fotograma Regular Show


Tècnica i imaginació

Regular Show (estrenada el 2010 i emesa a l’Estat espanyol com Historias corrientes) és una altra sèrie de Cartoon Network en les mateixes coordenades: dos amics, Mordecai (un gaig blau) i Rigby (un ós rentador) que pertanyen a un món entre la fantasia i una estranya quotidianitat, habitat per personatges com Pops, un cavaller vuitcentista amb un cap-piruleta, un ieti —sí, l’animal mitològic de l’Himàlaia— o un fantasma, entre més. 

Els adolescents Mordecai i Rigby, motors de l’acció, fan ús d’un llenguatge procaç i ple d’insinuacions. L’humor de la sèrie, de fet, és al límit, tenint en compte que és una producció per a infants, però dita transgressió en horari infantil forma part de l’encant. Com també les referències socials i culturals amb una volença per cultures musicals dels anys 70 i 80, com el glam-rock, el heavy-metal: Mark Mothersbaugh, un dels membres fundadors de Devo, una mítica formació de synth-pop i art-rock, és el compositor principal de Regular Show.

Les citades adés són sèries valuoses, transgressores i innovadores, però el lloc més alt del pòdium havia d’ocupar-lo The amazing world of Gumball, una sèrie creada pel productor, animador i guionista franco-britànic Ben Bocquelet i que fou estrenada el 2011 per l’estudi europeu de Cartoon Network. Sis temporades després, l’embogida, disfuncional i inimitable família protagonista, els Watterson, ha entrat a formar part de l’imaginari col·lectiu de milions de persones de totes les edats. Cosa que no implica exactament que siga una sèrie per a tots els públics.

Gumball, el fill gran, un gat de 12 anys, és el protagonista, un preadolescent impulsiu, erràtic i rabiosament divertit, algú que posa passió en tot el que fa. El seu germà adoptiu és Darwin, un peix daurat, mascota de Gumball, que va desenvolupar cames i un cervell més gran i acabà sent un altre membre de la família, aporta assossec i ingenuïtat. Anaís, conilla rosa de quatre anys, és la germana superdotada que, malgrat ser la menuda, tracta de posar ordre. Els pare és Richard, una mena de fusió entre Homer Simpson i el Patrici Estrella de Bob Esponja, un paràsit que es nega a treballar, gras i infantil. I la mare és Nicole, una addicta al treball, temperamental i molt competitiva, sobretot a l’hora de defensar la seua canalla. Fins a extrems sorprenents.

Una relectura hipster dels Simpson? Podríem dir que sí. Però allò que fa la sèrie diferent és l’entorn i la manera estètica i tecnològica de reflectir-lo, perquè el gran epicentre de la sèrie és el col·legi dels Watterson, habitat per una fauna encara més estranya i delirant que la de Regular Show: Penny, la xica atractiva del centre, de la qual està enamorat Gumball, és un cacauet amb potes. I la busca-raons és un dinosaure T-Rex. Una banana, una fantasma emo —la gòtica de la classe—, un globus o una cactus són uns altres companys del protagonista. Un univers surrealista, lliure i estrany que es reflecteix barrejant fotogrames reals i animació en 2D i 3D. Collage que, de vegades, serveix de detonant per a l’humor, com ara en el memorable capítol “Los extras”, en el qual dos espectadors unidimensionals —de decoració d’un espectacle esportiu— esdevenen personatges.

Però hi juguen altres elements com la música —indescriptible la de capçalera: a mig camí entre l’indie-folk i el foc de campament— els videojocs —un dels hobbies suprems de Richard—, o els homenatges de tot caire: per posar un exemple, hi ha un capítol d’estil anime que revela un passat Kill Bill de Nicole. Un impagable mestissatge tècnic i creatiu que fa de Gumball i les seues aventures una sèrie definitivament diferent. D’una gojosa transversalitat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.