Primer va ser la rebaixa generalitzada sobre els carburants i ara la «gratuïtat» del transport públic per mitigar la inflació, la creixent despesa energètica (i altres cinc plagues presumptament derivades de la guerra d’Ucraïna). El Govern de Pedro Sánchez ens està acostumant a un tipus de mesures de molt bona voluntat però amb efectes desiguals sobre la butxaca, la moral i la paciència de la ciutadania.
La decisió dels carburants no podia ser molt igualitària des del moment que afectava tots per igual, tant se val si viatgen per treball, per necessitat o per gust de cremar benzina.
La del transport públic afavorirà més els veïns de les grans ciutats que els de les zones rurals, lògicament. Però la mesura té força i és cridanera. Assumim que no plou mai a gust de tothom, i menys a gust de les zones en despoblació, i reconeguem que el transport públic és una de les fonts de despesa importants en qualsevol economia familiar de l’Estat. D’acord.
Però és la gratuïtat o semigratuïtat del transport públic, especialment del tren, la millor mesura? Tal com estan els serveis de rodalies en les principals conurbacions del nostre país, les de Barcelona, València o Alacant és més que qüestionable.
La història dels endarreriments, accidents, incidents, problemes amb la catenària, amb la via, amb els aiguats, amb els incendis, amb els vents i amb els polítics ha estat explicada diverses vegades en aquest setmanari i des de fa anys. Sembla que, de tots els fenòmens meteorològics, les vies de rodalies només suporten el sol i la calor, però també a l’estiu pateixen aturades, entrebancades i són més víctimes de sabotatges i robatoris que els del salvatge oest.
Tot fa pensar, per tant, que, a la tardor, els trens de Rodalies Renfe a València i Barcelona seran protagonistes, dia sí, dia no, de noves incidències. Si fins ara eren molts els que patien aquesta incomprensible incompetència de Renfe, ara seran el doble. Però, anxovats en els vagons de Rodalies, li agrairan a Pedro Sánchez que aquesta experiència masoquista siga de franc. Segons on, ni un duro.
El problema dels serveis de rodalia de Renfe s’arrossega des de fa més de 15 anys i n’és tan culpable el PSOE com el PP com l’antiga CiU. Ara ningú no en parla però durant els anys noranta, quan l’AVE semblava la panacea, molts ciutadans i partits polítics van qüestionar la rendibilitat d’aquelles inversions multimilionàries. No era més prioritari garantir uns bons trens de rodalies i mitja distància? I augmentar la capacitat viària perquè el transport de mercaderies per ferrocarril poguera créixer?
Tant els polítics espanyols del PSOE i el PP com els catalans de CiU van dir que això reduiria les freqüències de pas per les vies convencionals i, per tant, els rodalies funcionarien més bé i els trens de mercaderies passarien amb tanta assiduïtat que el transport per carretera baixaria molt i el trànsit de camions es reduiria a mínims.
La història de l’AVE fa plorar (de riure o de pena): L’AVE Madrid-Sevilla es va acabar de seguida per l’Expo 92 (el Madrid-Barcelona es va haver d’esperar 16 anys més perquè el ‘92 a Barcelona no hi havia cap esdeveniment programat). El tram Madrid-Barcelona havia d’estar acabat el 2002 i es va inaugurar el 2008. La connexió amb França, prevista per al 2004, no va arribar fins el 2010. L’estació de la Sagrera de Barcelona (prevista també al voltant d’aquell 2002-4) encara no està acabada; fa vint anys que s’ha convertit en un forat negre de l’urbanisme català i mundial. Ara diuen que el 2025, sí. Ara sí.
Però l’important és que la construcció d’un quilòmetre de vies d’AVE per al trajecte Madrid-Barcelona-Frontera francesa va costar una mitjana de 15,5 milions.
El Pla Rodalies Barcelona 2008-2015 preveia la inversió de 4.000 milions d’euros (el preu de 258 quilòmetres d’AVE). Se’n van executar un 10% (25 quilometrets d’AVE) i no van resoldre res. Ara se n’esperen 2.900 milions d’euros. A València, 1.436 milions. A ritme de rodalies.
